Sant Feliu II

 

Sant Feliu

Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

Dissabte 1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

La vida dels màrtirs ens posa davant dels ulls una gran pregunta: com pot la mort esdevenir una victòria? El món i els seus perseguidors veuen en la mort del màrtir una derrota; en canvi Crist hi revela un triomf. Per això l'Evangeli ens fa sentir aquestes paraules: «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dona molt de fruit.» Així els màrtirs essent fidels donen el cent per u.

Aquest gra de blat és, primer de tot, el mateix Crist. Ell és el Verb fet carn que ha baixat a la terra. La seva creu no és un signe de derrota, és un pas, un camí que porta cap a la victòria total, la de la vida sobre la mort, la de la llum sobre la foscor. La seva mort no és esterilitat, sinó fecunditat. De la seva tomba en brolla la vida nova de la Resurrecció.

Però el Senyor afegeix immediatament: «Si algú es posa al meu servei, que em segueixi.» És a dir, el que ha passat en Crist també s'ha de realitzar en els seus deixebles. El cristià no només admira a distància a Jesús; el segueix i ho fa de cor. No només contempla la creu; la porta darrere d'Ell amb fidelitat i perseverança.

Sant Feliu és precisament un d'aquests grans de blat que morint han donat fruit i un dels seus fruits som nosaltres. Ell forma part de les nostres arrels com a comunitat cristiana i també avui ens convida a seguir el seu exemple. La seva sang no fou vessada inútilment.

Els màrtirs no moren per no res; moren per Crist, moren per ser fidels a la seva fe, moren confiats i disponibles a allò que Déu els hi demana. Ells no cerquen pas el martiri, no són suïcides, són coherents amb el que creuen i si creuen en Crist no anhelen altre cosa que seguir-lo fins on calgui, assumint totes les conseqüències de la seva fidelitat. La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians; la seva mort que sembla als ulls dels seus botxins el final de tot, de fet és l’inici de tot. I la sang de sant Feliu ha estat i és per a nosaltres llavor de fe aquí a la nostra ciutat.

El llibre de la Saviesa ens ho concreta dient que: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu.» Els homes veien el seu suplici; Déu contemplava la seva fidelitat. Els perseguidors pensaven haver-los vençut; però en realitat, eren els màrtirs els vencedors. Perquè ningú no pot arrabassar de les mans de Déu aquell que s'hi ha confiat.

Dels màrtirs es pot dir que: «Déu els ha provat i els ha trobat dignes d'ell.» La prova no és un abandonament de Déu, sinó una part del camí de fe. El màrtir no és aquell que no té por; és aquell que estima Crist més que la pròpia vida.

Sant Pere ens diu: «No us estranyeu del foc de la prova.» I no ens ha d’estranyar que la fe calgui ser provada al foc. Les primeres comunitats sabien que seguir Crist comportava incomprensions, persecucions i sofriments i així ho ha viscut l’Església i ho viu també avui. Ho va viure aquí mateix fa noranta anys i és bo recordar-ho tenint sempre el perdó als llavis.  

També nosaltres, encara que no siguem cridats al martiri de la sang, coneixem un altre martiri: el de la fidelitat quotidiana, el de perseverar en la fe quan és ridiculitzada, el de mantenir la veritat quan és més fàcil callar, el de perdonar quan el cor demana venjança.

Els Pares de l'Església deien que hi ha un martiri visible i un martiri ocult. Visible és el dels qui donen la vida en un instant. Ocult és el dels qui, cada dia, moren al pecat per viure per a Crist. Cada vegada que renunciem a l'egoisme, que preferim la caritat a l'orgull, que escollim la veritat abans que la comoditat de la mentida, el gra de blat torna a caure a terra, torna a morir perquè pugui donar fruit.

La memòria dels màrtirs no és només un record històric. Ells ens ensenyen què vol dir creure. Ens mostren que la fe no és una opinió, sinó una vida lliurada; que l'esperança no és sols optimisme, sinó confiança en les promeses de Déu; que la caritat arriba fins al do total d'un mateix.

Demanem avui a sant Feliu que intercedeixi per nosaltres. Potser el Senyor no ens demanarà mai vessar la sang per Ell, però sí que ens demana oferir-li el cor. Potser no ens demanarà morir en una persecució, però sí morir cada dia al pecat perquè Crist visqui en nosaltres. Ens demana a vegades viure la incomoditat de la fe i rebutjar el confort d’una vida acomodatícia amb el nostre entorn.

La fidelitat i la perseverança són les que permeten que quan arribi el dia de trobar-nos davant el Senyor, també de nosaltres es pugui dir allò que hem escoltat avui: que les nostres ànimes han estat sempre en les mans de Déu, i que, havent seguit el Crist, tal volta siguem trobats dignes de compartir la seva glòria, com la comparteix ja sant Feliu.

Sant Feliu

 

Sant Feliu

Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Dissabte1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jn 12,24-26

Avui recordem i celebrem a Sant Feliu, màrtir durant la persecució decretada per l’emperador Dioclecià i patró d’aquesta vila.  Els màrtirs són aquells la vida dels quals està en mans de Déu, encara més, són els qui confien la seva vida a la voluntat de Déu. Ells no cerquen la mort, no busquen el martiri; aquest els ve donat per la seva fidelitat a Crist. La seva opció prioritària és Crist i tot el que els ve, és en funció d’aquesta seva opció de la que res els pot allunyar.

Davant del martiri hi ha dues mirades ben diverses. Els martiritzadors creuen haver guanyat la partida, perquè sols hi veuen a curt termini, no veuen més enllà. Els màrtirs en canvi, estan segurs de que la seva fe, aquella confiança que han dipositat en Déu, res no la pot trencar; són ells els que hi veuen a llarg termini. Per això els primers veuen en la seva mort un fracàs de la víctima, tots els seus esforços, tota la seva lluita és en va i finalitza en una mort sagnant. Però la veritat està en la visió dels justos que tenint l’esperança segura de la immortalitat, havent estat posats a prova i havent-se mantingut fidels, han esta trobats dignes de participar del Regne de Crist. Són aquells que el Pare honora perquè han estat fidels servidors seus. Ens ho ha dit Crist en l’Evangeli: «si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit.» El seu exemple ens mou a seguir fidelment a Crist fent el bé, a mirar de seguir fent-lo i a confiar la nostra vida al creador, sabent que Ell ens és sempre fidel.

Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf.

Una de les virtuts dels màrtirs és la disponibilitat, deixar-se en mans de Déu. Per perseverar en aquesta disponibilitat cal que la seva fe sigui ferma, ben ferma, perquè sols així la disponibilitat esdevé virtut i no pas insensatesa. També a cadascun de nosaltres Déu ens vol disponibles, sovint i gràcies a Déu, sense arribar al martiri, però si participant d’aquest a través de la renúncia a fer allò que voldríem per acabar fet allò que a Déu li plau. Ens ho ha dit sant Pere: «si algú ha de sofrir perquè és cristià, que no s’avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu perquè pot portar aquest nom.»

Déu sap que vol de cadascun de nosaltres, sap que en pot treure de cadascun de nosaltres, fins on podem arribar. Ens coneix bé, sap de les nostres febleses i de les nostres debilitats, però també sap quins talents ens ha donat i sap quin ús en som capaços de fer. Fidelitat, perseverança i disponibilitat són els trets característics dels màrtirs que ens poden servir de model a cadascun de nosaltres. Tots som ben conscients de que al llarg de la vida no sempre, quasi mai, podem acabar fent allò que voldríem fer.

Ho sap això una mare de família que renuncia a la pròpia llibertat per dedicar-la a la cura dels fills, ho sap també el pare en el mateix sentit. Ho saben els esposos que venint cadascun d’una família determinada, amb uns costums concrets, acaben per formar una nova família on viure la vocació matrimonial, que és fonamental per a la vida de l’Església.

Ho saben els religiosos i consagrats a qui Déu els diu, com escriu sant Benet a la seva Regla: « A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.» (RB Pròleg, 3).

Ho saben els preveres i els diaques que viuen la seva vocació al servei de l’Església diocesana i de l’Església universal.  Ho sabia sant Feliu que lluny de fugir, lluny de cercar de salvar llur vida, era conscient de que conservar-la en aquelles circumstàncies, hauria estat una pau incompleta, allunyada de Déu.

Sant Feliu es va alegrar de poder compartir els sofriments de Crist i va desbordar d’alegria compartint la seva gloria. A la fi del seu camí va trobar la pau i aquella felicitat immensa que sols Déu ens pot donar. Emmirallem-nos en els màrtirs, en aquells que han estat capaços de ser vertaders testimonis de Crist.

En ells s’acompliren les paraules de sant Pau: «Qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?  (...) de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» (Rm 8, 35-39).