Exèquies

 

Exèquies Mossèn Joan Pujol i Prat

Parròquia de Sant Miquel a Anglès

Dilluns 31 d’agost de 2026

Rm 6,3-9; Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 17,24-26

Ens hem reunit avui al voltant de l’altar per acomiadar a Mossèn Joan Pujol i Prat. Ho fem com a comunitat cristiana, posant avui la seva ànima, com ell va posar sempre la seva vida, en les mans de Déu. Davant la mort, la Paraula de Déu ens convida a mirar-la amb els ulls de la fe i la fe ens diu que la mort no té la darrera paraula; sempre és Crist ressuscitat és qui té l’última paraula.

Sant Pau ens ho ha dit amb una gran claredat: «Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, per l’acció de la glòria del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova». I afegeix: «Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Aquesta és la nostra esperança, això demanem avui per a Mossèn Joan. No és aquesta una esperança construïda sobre els nostres sentiments, ni sobre el simple desig, sinó una esperança fonamentada en Jesucrist, que va morir i va ressuscitar per tots nosaltres. Va morir per vèncer la mort i va ressuscitar per donar-nos la vida eterna. Mossèn Joan va ser batejat en aquesta església l’any 1949; va viure la seva vocació sacerdotal cridat per Crist; va celebrar els sagraments en Crist; va anunciar l’Evangeli de Crist i ara demanem a Déu que hagi  estat cridat a participar plenament de la vida del Crist ressuscitat. Avui no enyorem el final d’una vida, sinó que encomanem al nostre germà per tal de que vegi amb els seus ulls el compliment d’una promesa en la que ell va creure i que ell va predicar als altres.

Ens ho ha dit el salmista, si el Senyor és el nostre pastor, no ens manca mai res. I si ara el nostre germà ha passat per la vall tenebrosa de la mort, havent tingut al llarg de la seva vida al Senyor vora seu, no ha de témer res. És això el que avui demanem per Mossèn Joan, que hagi experimentat definitivament la victòria de Crist sobre la mort. I avui les paraules de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli adquireixen un sentit concret; Jesús diu: «Pare, vull que els qui m’heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria». Aquest és el darrer destí de tota vocació cristiana i molt especialment de qui ha rebut el ministeri sacerdotal. El prevere no és cridat per a ell mateix, la seva vida és una vida lliurada perquè els altres coneguin a Crist, perquè els altres s’apropin a Déu, perquè els altres puguin descobrir el camí que porta a la vida eterna.

La vida del prevere és una vida de servei, una vida que ajuda els altres a mirar més enllà d’allò immediat i a posar la mirada en Déu. La missió del prevere és ajudar-nos a aixecar la mirada per damunt de tot allò que ens atrapa en el dia a dia i conduir-nos cap a allò que ve de Déu. Aquesta paraula ens ajuda també avui a entendre el sentit de la vida de Mossèn Joan. Ordenat de prevere l’any 1980, Mossèn Joan ha exercit durant més de quatre dècades el ministeri sacerdotal al servei de l’Església de Girona.

El seu ministeri va tenir sempre un rostre concret, va servir a noms concrets, a famílies concretes, a comunitats concretes a les que va guiar i va dedicar la seva vida. Des del seu primer servei com a vicari a Calella, ha estat vicari i rector de diversos llocs, vicari episcopal, va celebrar els sagraments, va estar sempre a prop dels fidels que tenia encomanats fins que va arribar la seva jubilació canònica, quan exercia el servei pastoral a Sant Feliu de Guíxols. Mossèn Joan ha servit a l’Església fins al darrer moment, més enllà de la seva jubilació servint aquests darrers anys a la comunitat de clarisses de Vilobí. Mossèn Joan no podia viure la seva fe d’altra manera que servint a l’Església com a prevere, donant la seva vida per l’Església, no pas d’un cop, perquè la vida del prevere es lliura dia rere dia: en una missa celebrada amb fe; en una conversa; en una visita; en una paraula de consol; en una pregària; en el perdó ofert als qui el demanen; en l’acompanyament d’una persona malalta; en la paciència davant les dificultats; en la fidelitat a una comunitat fins i tot, com ell ha fet, quan les forces disminueixen.

El prevere viu el martiri ocult de la fidelitat quotidiana de qui va morint a l’egoisme, al cansament i a les pròpies comoditats per tal que Crist pugui viure en ell. Potser aquesta és una de les maneres més profundes de contemplar avui la tasca de Mossèn Joan, un home que va entregar la seva vida a Crist al llarg dels anys.

I ara aquella entrega arriba al seu darrer pas. Sant Pau ens diu que «si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell». Per això, per a nosaltres, la mort de Mossèn Joan és també una invitació a preguntar-nos què vol dir la nostra pròpia vida. Per què vivim? On posem la nostra esperança? Què queda quan tot allò que considerem important en aquest món va desapareixent?

Mossèn Joan va venir a aquest món per servir l’Església, va venir per servir els germans i ara demanem al Senyor que havent estat un servidor fidel i prudent el Senyor li digui: Vine amb mi per estar-te allà on jo estic.

Aquest és el gran desig de Jesús per a tots nosaltres que escoltàvem a l’Evangeli i aquest és també el desig que avui nosaltres formulem en la nostra pregària, que Mossèn Joan sigui acollit en la casa del Pare i contempli aquella glòria que Jesús ha promès als seus. Nosaltres ara i aquí no sabem pas com és aquesta glòria, ni tant sols la podem imaginar plenament; però el que si sabem és qui hi porta cap a aquesta gloria i aquest que hi porta és Crist, a qui Mossèn Joan ha servit fidelment. La gloria és entrar definitivament en aquell amor que Jesús ens manifesta quan diu al Pare: «Jo els he fet conèixer el vostre nom i els el faré conèixer, perquè l’amor que m’heu tingut sigui en ells, i jo també hi sigui».

Donem gràcies a Déu per la vida de Mossèn Joan, pel seu ministeri sacerdotal, per tot el bé que, conegut o desconegut, el Senyor va fer a través d’ell. Donem gràcies per les persones que va acompanyar, pels sagraments que va celebrar, per la Paraula que va anunciar i per tantes llavors de fe que va sembrar i que potser només Déu coneix.

Ara demanem-li al Senyor que el rebi, que el Bon Pastor el condueixi a les fonts tranquil·les i que, després d’haver caminat per la vall tenebrosa de la mort, el faci reposar al seu prat. Que Crist, amb qui va morir i en qui va esperar, el faci participar de la seva resurrecció. I que Mossèn Joan, havent arribat a la casa del Pare, intercedeixi per nosaltres, per l’Església de Girona que va estimar i servir, i especialment per tots els qui avui l’enyoren.

Mossèn Joan va morir quan l’Església celebrava la memòria de sant Agustí, la darrera oració que va escoltar foren unes paraules del sant d’Hipona. Sant Agustí insisteix que la vida cristiana està orientada cap a la resurrecció, que la mort corporal és real, però és temporal, és un pas, important, però tant sols un pas; ja que el destí definitiu de l'ésser humà és la vida amb Déu. Per sant Agustí la mort cristiana sols es pot entendre des d'una relació d'amor. Si tota la nostra vida ha estat una recerca de Déu, la mort esdevé el moment en què aquesta recerca arriba al seu terme. Sant Agustí escriu que el nostre cor està inquiet fins que reposa en el Senyor i això ens fa mirar la mort amb esperança.

Demanem al Senyor que Mossèn Joan vegi ara acomplerta aquesta seva esperança que sant Agustí expressava escrivint que la mort no és el final, sinó el començament de la vida eterna. Que així sigui per al nostre germà Mossèn Joan.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Joan Baptista

Palau-Saverdera

Diumenge 30 d’agost de 2026

Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 ; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

Les lectures d’aquest diumenge ens posen davant dels ulls una pregunta fonamental: què significa realment viure com a cristians i seguir a Jesucrist. Seguir-lo vol dir deixar-li a Déu que ocupi el centre de la nostra vida i seguir a Crist fins i tot quan aquest seguiment ens costa i es fa feixuc.

Ens ho diu el profeta Jeremies quan ens parla des de la seva pròpia experiència. El profeta s’ha sentit cridat per Déu, però aquest no és un camí sempre fàcil i el mateix Jeremies experimenta el cansament, la incomprensió que el porten a manifestar el seu desig d’abandonar. Jeremies s’ha dedicat a anunciar la Paraula de Déu i l’anunci li ha portat moltes dificultats. Ara cansat, voldria callar, deixar-ho córrer, però no pot, perquè s’hi ha compromès.

També Joan Baptista, el martiri del qual celebrem, potser va tenir la temptació de no denunciar la situació irregular del rei Herodes amb la dona del seu germà, però en tot cas va preferir ser fidel a Déu i a la veritat que no pas escollir el camí fàcil del silenci davant la injustícia i això li va costar la vida.

Aquesta és una experiència profundament humana, que tots en un moment o altra de la nostra vida experimentem i també ho fan els sants.  La fidelitat a Déu, la fidelitat en general a una o altra causa, no significa mai que desapareguin els dubtes, el cansament o les dificultats. Per això també els sants han conegut la nit fosca de la fragilitat, de la incomprensió o del dolor. La santedat no consisteix a ser persones que no pateixen, sinó persones que, també en el sofriment, no deixen pas de confiar en Déu.

Sant Pau ens exhorta a estimar entranyablement a Déu, a oferir-nos-hi en cos i ànima i fer-ho implica estimar i oferir-nos als altres. La santedat no és altra cosa que això, oferir la nostra vida a Déu. No només donar-li una part del nostre temps, sinó tota la nostra existència. Per això l’apòstol sant Pau afegeix que per aconseguir-ho no ens hem d’emmotllar al món present, sinó deixar-nos transformar i renovar els nostres cors.

La santedat és una transformació interior. No consisteix simplement en complir unes normes. Podem complir moltes coses i, tanmateix, tenir el cor lluny de Déu, ser freds, distants, eixuts. La santedat és deixar que Crist transformi la nostra manera de pensar, de parlar i sobretot de mirar els altres per fer-ho sempre amb amor. Pere fa una setmana confessava que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Però avui quan Jesús anuncia que haurà de patir, morir i ressuscitar, Pere no ho entén. No pot acceptar un Messies que passi per la creu. Jesús li dirigeix aleshores unes paraules molt dures, el tracta de Satanàs, li diu que el que pretén és fer-lo caure.

Pere vol un Crist gloriós, però sense creu. Pere fa com nosaltres, que també podem tenir la temptació de voler una fe còmoda, un Déu que ens resolgui els problemes, una vida cristiana sense renúncies ni sacrificis. Però Jesús és avui molt clar, qui va amb Ell cal que es negui ell mateix i prengui la seva creu. Tots sabem molt bé que a la vida hi ha moltes creus i molt mal repartides

Jesús no vol simplement que siguem persones que compleixen normes; vol que siguem persones que el segueixin. I aquest pas endavant, aquest anar més enllà del simple compliment, és precisament el que caracteritza els sants. Per això la pregunta que se’ns proposa avui és molt senzilla, mirar que ocupa el primer lloc en les nostres vides. Prendre la creu no vol dir buscar el sofriment, prendre la creu vol dir posar en primer lloc l’amor, vol dir estimar quan ens costa estimar, perdonar quan ens costa perdonar, servir quan ens costa servir sense res a canvi, mantenir-nos fidels quan seria més fàcil abandonar i confiar en Déu quan no entenem què ens està passant.

Res més senzill de plantejar i segurament res més difícil de fer. Que l’amor entranyable que Déu ens té ens hi ajudi, com ha ajudat a tants sants reconeguts o desconeguts, com aquells sants de “la porta del costat” dels que parlava el papa Francesc i dels que segurament n’hem conegut uns quants.

Diumenge XXII durant l'any. Ruta jove

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle A

La Barroca, Parròquia de Sant Andreu

Ruta jove per la Vall del Llémena

Dissabte 29 d’agost de 2026

Jr 20,7-9; Salm 62,2.3-4.5-6.8-9 ; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la crida, de ser cridats pel Senyor, de ser seduïts per Ell, com ens diu el profeta  Jeremies. La crida és quelcom lligat a la fe; quan creiem som cridats a seguir a Jesucrist. Cadascú dins de la seva pròpia vocació: uns en la vida matrimonial, d’altres en la vida professional, d’altres en la vida sacerdotal o religiosa. El més important és, estar atents i respondre a aquesta crida de ser cristians i a partir d’aquí un descobrirà aquesta vocació concreta i l’altra aquesta altra. No ens ha de fet por sentir-la aquesta crida, no ens ha de fer mandra seguir-la perquè aquest és el millor camí que podem escollir, el de Crist.

El profeta Jeremies està rendit, sent la temptació de no parlar més de Déu de tants escarnis i de tantes burles com escolta per aquesta causa. I és que la fe és el millor camí, però moltes vegades no és el més fàcil. Pot ser més fàcil seguir el que molts d’altres fan, emmotllar-nos al món present com ens ha dit sant Pau. Però al cap i a la fi així perdem la nostra personalitat, la nostra llibertat. Seguint a Crist lliurement, si li oferim tot el que som, com ens ha dit l’apòstol sant Pau, guanyem molt més.

Per reconèixer la crida de Crist el papa Lleó ens destacava a la vigília de Madrid tres elements. El primer és el silenci i ens deia: «En alliberar-nos del soroll de mil veus, reconeixem que algunes enganyen els nostres desitjos, unes altres ens compren sense alimentar-nos, unes altres ens parlen per interès. En el silenci comprenem que les ideologies passen, mentre la veritat roman.» El segon element és tenir la certesa de que Déu ens coneix bé, coneix la nostra veu, sap que ens neguiteja i que esperem i Ell que ens escolta sempre ens respon. No hem de tenir mai por d'expressar-li el que sentim en els nostres cors.

I el tercer que destacava el papa Lleó és que per a reconèixer la veu de Déu ens cal escoltar la seva Paraula. Aquesta Paraula de Déu que avui hem escoltat i que està sempre viva, perquè és la veu de Crist, és Crist qui ens parla i la seva veu continua ressonant avui. Mireu doncs de reservar un temps per a Déu, un temps per a reconèixer la seva veu i conèixer la seva voluntat, aquesta que és agradable a Déu i perfecte.

Fa una setmana escoltàvem com Jesús reconeixia a Pere com a pedra on fonamentar la seva Església. Avui Pere rep de valent per part de Jesús perquè no acaba d’entendre de que va el pla de la salvació i vol estalviar-li els patiments que els acaba d’anunciar i pensa que dient-li allò li fa un favor. També a nosaltres a vegades ens costa d’entendre però com ens deia el papa Lleó a l’Estadi Olímpic: «malgrat les dificultats, el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades – les de Crist - és sempre en la realitat on ens trobem.» Sigui aquesta com sigui i sovint no és fàcil.

Visquem la nostra fe amb perseverança, convençuts de que seguir a Crist és la millor opció de la nostra vida. No deixem mai de buscar, de preguntar-nos i de parlar, amb Déu i fem-ho en comunitat. Caminem junts en la fe per a buscar la veritat que ens guia cap al bé comú i ho fem obrint-nos al do de l’Esperit, així busquem al Senyor i acollim la llum del seu Evangeli. (Cf. Lleó XIV 9 de juny 2026).

Dijous de la setmana XX durant l'any / II. Sant Bernat de Claravall

 

Dijous de la setmana XX durant l'any / II

Sant Bernat de Claravall

Dijous 20 d’agots de 2026

Abbaye Saint-Benoît d'En Calcat

Ez 36,23-28; Salm 50,12-13.14-15.18-19 i Mt 22,1-14

Celebrem avui la memòria de sant Bernat de Claravall. Ell quan sorgien les dificultats pròpies de la vida monàstica, quan vivia les incomoditats viscudes per aquell que havent-ho tingut tot, havia renunciat a tot per Crist es feia sovint una  pregunta: «Bernarde ad quid venisti?» Bernat a què has vingut? És una pregunta que cal que ens fem sovint també nosaltres monjos, de fet és una pregunta que convé que ens fem tots els cristians, seguidors de Crist. A què hem vingut? Quin és el sentit de la nostra vida? Quin és el seu centre? Òbviament si tenim per nord l’Evangeli i per full de ruta la Regla de Sant Benet la resposta és: Per seguir a Crist, per no anteposar res al Crist.

No és altra el sentit de la vida monàstica, que si voleu podríem definir com una manera més radical de seguir a Crist, i ho és certament ja que pren les esplèndides armes de l’obediència, per viure la fe en comunitat seguint l’exemple de les primeres comunitats cristianes on tots eren ú. No vol pas dir això que els monjos ens puguem considerar millors que cap altra cristià, sinó que simplement prenem una opció de vida concreta per tal de poder seguir a Crist en el marc d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.  

És aquesta opció la que prengué sant Bernat, aquest home de Déu desbordant d’energia, malgrat la seva fragilitat, malgrat les seves febleses tant físiques com morals, com ens diu sant Benet. Feia pocs anys que Robert de Molesmes havia fundat el nou monestir amb el desig de viure l’esperit de la Regla amb una major fidelitat, quan Bernat amb un nombrós grup d’amics i familiars s’hi uní per emprendre l’aventura de la seva vida: seguir a Crist. En ell les paraules del profeta Ezequiel s’acompliren: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.» No és altra el camí de la vida monàstica, seguir els manaments del Senyor plantejats en l’Evangeli i concretats en la Regla del nostre pare sant Benet.

Però en aquest camí seu cap a Crist el doctor mel·liflu hi troba una ajuda, una intercessora excelsa: La Verge Maria, la Mare de Déu. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l'Església, en el marc de l'única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe.

 Bernat pouant en la doctrina dels Pares, bevent abundantment en les mateixes fonts que ells; és a dir en l’Escriptura, s’endinsà més i més en Crist. Com afirmava el Papa Benet XVI: «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l'experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009).

Bernat fou dels elegits d’entre aquells que són cridats i avui ens diu a nosaltres, com ho deia al papa Eugeni III: «Vull que et considerin a tu com a servidor de Crist i, sense cap prevenció contra la santedat de ningú, el millor entre tots els seus servidors. D'una altra manera: el meu desig és que aspiris a ser millor, no que et creguis el millor.» (De consideratione, XIV,4). A això vingué Bernat al monestir a cercar de ser cada dia millor servidor de Crist.

Aujourd’hui, nous célébrons la mémoire de saint Bernard de Clairvaux. Lorsque surgissaient les difficultés inhérentes à la vie monastique, lorsqu’il faisait l’expérience des épreuves de celui qui, ayant tout possédé, avait tout renoncé pour le Christ, il se posait souvent cette question : « Bernarde ad quid venisti ? » Bernard, pourquoi es-tu venu ? C’est une question que nous, moines, devons aussi nous poser souvent ; en effet, c’est une question que tous les chrétiens, disciples du Christ, devraient se poser. Pourquoi sommes-nous venus ? Quel est le sens de notre vie ? Quel en est le centre ? Évidemment, si nous avons l’Évangile pour boussole et la Règle de saint Benoît pour feuille de route, la réponse est : Suivre le Christ, ne rien placer avant le Christ.

Tel est le sens même de la vie monastique, que l’on pourrait, si l’on veut, définir comme une manière plus radicale de suivre le Christ. Et c’est certainement le cas, car elle se dote de cette splendide arme qu’est l’obéissance afin de vivre la foi en communauté, à l’exemple des premières communautés chrétiennes où tous ne faisaient qu’un. Cela ne veut pas dire que nous, moines, nous nous considérons meilleurs que n’importe quel autre chrétien, mais simplement que nous avons choisi un mode de vie concret afin de pouvoir suivre le Christ dans le cadre d’une vie de prière, de travail et de contact avec la Parole de Dieu.

C'est cette voie que choisit saint Bernard, cet homme de Dieu débordant d'énergie, malgré sa fragilité, malgré ses faiblesses physiques et morales, comme nous le raconte saint Benoît. Quelques années seulement s’étaient écoulées depuis que Robert de Molesmes avait fondé le nouveau monastère avec le désir de vivre l’esprit de la Règle avec une plus grande fidélité, lorsque Bernard, accompagné d’un grand nombre d’amis et de proches, le rejoignit pour se lancer dans l’aventure de sa vie : suivre le Christ. En lui s’accomplissaient les paroles du prophète Ézéchiel : « Je vous donnerai un cœur nouveau et je mettrai en vous un esprit nouveau ; j’ôterai de votre sein ce cœur de pierre et je vous donnerai un cœur de chair. Je mettrai mon esprit en vous et je vous ferai suivre mes décrets, et vous garderez et observerez mes décisions. » Le chemin de la vie monastique n’est autre que celui qui consiste à suivre les commandements du Seigneur tels qu’ils sont énoncés dans l’Évangile et concrétisés dans la Règle de notre père, saint Benoît.

Mais sur ce chemin qui le mène vers le Christ, le docteur melliflue trouve une aide, un intercesseure sublime : la Vierge Marie, Mère de Dieu. Sans remettre le moins du monde en cause la position unique du Christ, il voit en Marie la médiatrice entre le Christ et l’Église, dans le cadre de la médiation unique qui est celle du Christ ; car « Jésus-Christ est le médiateur suprême entre Dieu et les hommes » (Sermon sur le Cantique des Cantiques, II, 3). Lorsqu’il exalte Marie, il le fait parce qu’il voit en elle la réalisation parfaite de la suite du Christ dans la foi.

Bernard, puisant à la doctrine des Pères et s’abreuva abondamment aux mêmes sources qu’eux — c’est-à-dire aux Écritures —, s’enfonçait toujours plus profondément dans le Christ. Comme l’a affirmé le pape Benoît XVI : « Pour Bernard de Clairvaux, la véritable connaissance de Dieu consiste en l’expérience personnelle et profonde de Jésus-Christ et de son amour. Et cela vaut pour chaque chrétien » (Audience générale, 21 octobre 2009).

Bernard était l’un des élus parmi ceux qui sont appelés, et aujourd’hui il nous dit, comme il l’a dit au pape Eugène III : « Je veux que tu sois considéré comme un serviteur du Christ et, sans aucun préjudice à l’égard de la sainteté de quiconque, comme le meilleur parmi tous ses serviteurs. En d’autres termes : « Mon désir est que tu aspires à être meilleur, non que tu te crois le meilleur. » (De consideratione, XIV, 4). C’est ce que Bernard est venu chercher au monastère : devenir chaque jour un meilleur serviteur du Christ.

Dilluns de la setmana XX durant l’any

 

Dilluns de la setmana XX durant l’any

Dilluns 17 d’agost de 2026

Parròquia de Sant Mamet a Riumors

Ez 24,15-24; Salm Dt 32,6.18-19.20.21 i Mt 19,16-22

Jesús en l’Evangeli d’avui ens diu en que consisteix la santedat. Ens parla de complir els manaments, però d’anar més enllà del simple compliment per arribar a donar-ho tot per Crist. Es tracta d’una opció radical i l’Evangeli ens mostra que la santedat té molt a veure amb una pregunta molt senzilla i, alhora, molt profunda, plantejar-nos que ocupa el primer lloc en la nostra vida. Aquesta pregunta Jesús ens convida a fer-nos-la no tant sols quan tot ens va bé, sinó també en aquells moments en que la vida ens porta per circumstancies difícils.

Ens ho ha dit el profeta Ezequiel, el dolor també forma part de les nostres vides i és llavors quan ens costa entendre el perquè de tot plegat, ens preguntem que vol Déu de nosaltres i per què ens posa a prova. Els sants són aquells que en circumstàncies difícils han après a confiar en Déu, fins i tot quan les seves preguntes no tenien resposta i era més fàcil deixar-se endur cap a la desesperació que mantenir-se fidels a Déu. Moltes preguntes es degué fer sant Mamet quan quedà orfe de pare i mare, però fins i tot llavors la seva fe no flaquejà.

Els sants són aquells que davant qualsevol situació es plategen la pregunta que aquell jove ric va fer a Jesús: «Què hem de fer per ser bons?» De fet tot l’Evangeli està destinat a respondre aquesta pregunta. Jesús ens ha deixat tant en paraules com en obres un full de ruta per les nostres vides. O és que pot ser les benaurances són una altra cosa? Allí ens diu que per molt que nosaltres creguem una altra cosa l’honradesa, la humilitat, la sol·licitud cap als altres; en definitiva l’amor a Déu i als nostres germans i germanes és el que realment importa. I en aquest camí que ens marca Jesús hi ha uns mínims i hi ha uns màxims.

Els mínims els sabem: no matar, no robar, no declarar en fals, honorar als pares, no enganyar, no mentir; en resum estimar als altres seguint allò que el mateix Jesús ens va dir: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes» (Mt 7,12). Però aquell jove volia anar una mica més enllà de tot això, que ja de per si no és fàcil, i és aleshores que Jesús el convida a deixar-ho tot, a renunciar absolutament a tot, per seguir a Jesús. I pel jove fer aquest pas era molt difícil perquè hi havia moltes coses que el lligaven i al cap i a la fi no estava disposat a renunciar a totes elles. No fou pas difícil per sant Mamet que renunciant a les riqueses que aquella dona rica que l’havia acollit li deixà, va seguir a Crist lliure de lligams.

Jesús no vol simplement que siguem persones que compleixen normes. Vol que siguem persones que el segueixen. Aquell jove era una bona persona, que complia els manaments, però deixar-ho tot per seguir a Jesús era ja fer un pas que li resultava impossible de fer. I no per això era dolent, simplement li va faltar donar un pas més en el seguiment de Jesús i és aquest pas el que donen els sants.

Cada cas és diferent potser a vegades no són als diners allò que se’ns convida a renunciar, no cal una opció tant radical, però sí que sovint Jesús ens convida a renunciar a d’altres coses com la necessitat de voler imposar sempre la nostra raó, renunciar a una por determinada, a voler controlar-ho tot o a una preocupació excessiva pel que els altres pensen de nosaltres.

Els sants són aquells que han anat un pas enllà de tot plegat i en aquest seguiment de Crist i per això nosaltres els recordem i els celebrem. Segurament no arribarem a ser mai com ells, però el seu exemple sempre ens pot ajudar a ser una mica millors. Com ens diu el papa Lleó XIV: «Déu ens estima com som, però ens somia millors» (10 de juny de 2026).

Diumenge XX de durant l’any / A

 

Diumenge XX de durant l’any / A

Sant Roc

Parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar

Diumenge 16 d’agost de 2026

Is 56:1,6-7; Salm 66:2-3,5,6 i 8; Rm 11:13-15,29-32 i Mt 15:21-28

Avui en aquest diumenge dia en que celebrem la victòria de Crist sobre la mort, celebrem també en la festa de sant Roc, el vostre patró. I avui la Paraula de Déu ens convida a contemplar una realitat present en totes les lectures que acabem d’escoltar: Déu no és excloent, Ell no exclou ningú del seu amor, sinó que obre les portes del seu cor a tot aquell capaç d’estimar.

Sant Roc és un sant molt estimat pel nostre poble i per moltes comunitats cristianes. La seva figura ha quedat especialment vinculada a la protecció davant les epidèmies i les malalties, i al llarg dels segles moltes persones han mirat cap a ell amb confiança en moments de por, de fragilitat i d’incertesa. Per això s’han fet molts vots de poble cercant la seva intercessió i la seva protecció en moments de dificultat extrema. Però celebrar sant Roc no és simplement recordar una figura del passat ni mantenir una bonica tradició. És deixar que la seva vida, que el seu exemple i, sobretot, la Paraula de Déu que alimentà la seva vida, ens posin a nosaltres avui davant dels ulls com vivim la fe, com mirem els qui pateixen, a qui tanquem i a qui obrim la porta dels nostres cors.

Hem escoltat en la primera lectura la invitació de Déu a que mantinguem el dret i practiquem la justícia. Isaïes ens ha parlat de la universalitat de la fe, ens ha dit que també els estrangers que s’uneixin al Senyor seran acollits a la seva muntanya santa. El poble d’Israel, com també nosaltres avui, podia tenir la temptació de pensar que Déu era només el seu Déu, que la salvació era només per als de casa, per als que pertanyien al grup, per als qui compartien una determinada identitat. Però el profeta ens recorda que el cor de Déu va molt més enllà de les fronteres que nosaltres mateixos volem imposar. Déu no és propietat de ningú, Déu convida tothom a creure en Ell i la casa de Déu és casa d’oració per a tots els pobles.

La vertadera fe mai pot convertir-se en una frontera que separi, menyspreï o exclogui. La fe cristiana és una porta oberta, és acolliment, és misericòrdia, és capacitat de reconèixer en l’altre la imatge de Déu, fins i tot en aquell que considerem estrany, diferent, llunyà, fins i tot enemic o una amenaça. L’altra és sempre com nosaltres mateixos imatge de Déu, és també estimat per Déu. Aquesta idea ressona amb força en l’Evangeli d’avui. Jesús es retira a la regió de Tir i Sidó. Fins allí s’hi apropa una dona cananea. És una dona estrangera, una persona que, des de la mentalitat religiosa del moment, no pertanyia al poble d’Israel, una dona que calia excloure. Però aquesta dona s’atreveix a acostar-se a Jesús i li suplica: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi». Fixem-nos-hi: aquesta dona no demana res per a ella. Demana per la seva filla. La seva pregària neix de l’amor d’una mare que veu patir la seva filla i que per amor és capaç de superar qualsevol obstacle, qualsevol distància, qualsevol humiliació. I Jesús guarda silenci davant d’ella, és potser un dels silencis més desconcertants de l’Evangeli. Ella crida, insisteix, suplica, fa panys i mànigues per ser escoltada i davant d’ella Jesús calla, no respon. Els deixebles fins i tot li demanen que la faci marxar no per caritat sinó perquè els fa nosa aquesta dona cridanera que no afluixa en la seva demanda; però ella continua, no es rendeix.

Aquesta dona ens ensenya una cosa fonamental: la fe no és deixar de confiar quan Déu sembla callar. La fe és continuar caminant, continuar pregant, continuar esperant, fins i tot quan no entenem els camins de Déu. Finalment, Jesús li diu unes paraules que poden resultar encara més difícils d’entendre que el seu silenci inicial, encara més dures que la seva callada per resposta. Però ni així aquella dona respon amb ressentiment, no marxa enfadada i amb una humilitat extraordinària, respon: «També els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos».

La persona que els altres consideraven estrangera, que estava fora del grup, que no pertanyia al poble, es converteix en exemple de fe per als mateixos deixebles. Així, amb aquest exemple dur i entendridor alhora Crist ens convida a revisar les nostres vides, a veure i a reconèixer si aquells que nosaltres potser rebutgem no són potser precisament aquells de qui podem aprendre més.

L’apòstol Pau contempla també el misteri de la relació entre Israel i els altres pobles i afirma que els dons i la crida de Déu són irrevocables. Ens recorda que Déu vol mostrar a tots la seva misericòrdia. Déu no ens salva perquè nosaltres siguem perfectes, Déu no ens estima perquè ens ho hàgim guanyat, Déu no ens obre les portes del Regne perquè siguem millors que els altres. Déu ens salva perquè és misericordiós i si nosaltres som vertaderament conscients d’aquesta seva misericòrdia no podem viure negant-la als altres.

La vida de sant Roc ens recorda també això. Sant Roc ens recorda d’una manera molt concreta, que som éssers vulnerables. Que qui avui és afortunat potser que demà no ho sigui, que la riquesa, l’estabilitat o la tranquil·litat són coses fugisseres i molt vulnerables. La tradició ha relacionat sant Roc amb els malalts i amb les epidèmies perquè els nostres avantpassats sabien una cosa que nosaltres, de vegades, oblidem i és que la vida humana és fràgil. Ens creiem forts, autosuficients, independents; però n’hi ha prou amb una malaltia, amb una situació econòmica difícil o amb una paraula que ens fereixi per descobrir que necessitem als altres. L’exemple de sant Roc ens convida precisament a no tenir por de la nostra fragilitat i a acceptar l’ajuda quan ens calgui i a donar-la quan cal als altres.

El record de sant Roc cal que es converteixi en compromís. Perquè si venerem sant Roc però no sabem mirar el malalt que tenim al costat, alguna cosa no funciona. Si demanem la seva protecció però som incapaços d’acompanyar una persona que pateix, no hem entès res de l’Evangeli. Si demanem salut per al nostre poble però oblidem els qui viuen en soledat, els qui no tenen recursos els qui han hagut de deixar la seva terra per buscar-se la vida o els qui són manipulats per poders econòmics i polítics i esdevenen meres peces a mercè d’altres, la nostra pregària queda coixa.

Per això avui donem gràcies per totes les persones que, com sant Roc, han fet de la seva vida un servei als altres. Podem pensar en molta gent i ben diversa: voluntaris, familiars, preveres, religiosos i moltes persones anònimes que han estat i estant al costat dels malalts i dels qui pateixen. Ells sovint no reben premis, no busquen un reconeixement, fins i tot per fer el bé han d’afrontar dificultats i incomprensions. Però estiguem-ne certs, ells són vertaders testimonis d'una Església compromesa amb l’Evangeli.

Tots nosaltres en un moment o altra de la nostra vida som aquella dona cananea persistent i incansable. En aquesta festa de sant Roc ens cal donar gràcies per aquelles persones que han estat per a nosaltres com sant Roc. Aquells que ens han ajudat quan estàvem malament, aquells que no ens han deixat sols quan la solitud ens consumia, aquells que ens han visitat, que ens han escoltat, que han pregat per nosaltres, que ens han posat un plat a taula i ens han donat la mà acompanyant-la amb una paraula d’esperança quan ja creiem haver-la perduda per sempre.

Aquesta és la lliçó de la dona cananea, de sant Roc, de tants i tants d’altres. La nostra fe ha de ser una fe que lluita, una fe que pregunta, una fe perseverant. La fe no consisteix a tenir sempre totes les respostes; la fe consisteix a saber en qui posem la nostra confiança.

Que sant Roc, amb la seva vida, ens recordi que ens cal viure aquesta confiança en Déu posant-la sempre al servei dels altres.

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

Parròquia de Sant Martí Vell

Parròquia de Santa Maria de La Bisbal d’Empordà

Parròquia de Santa Maria de Platja d’Aro

Dissabte 15 d'agost 2026

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Avui celebrem a la Mare de Déu, recordem quan Maria va ser assumpta al cel, és a dir quan Maria, acabat el curs de la seva vida terrenal, va ser portada a la glòria del cel en cos i ànima.

Maria és per a nosaltres un model, aquella dona que va dos passes per davant nostre en el camí de la vida. Per això quan celebrem i recordem que  Maria va ser assumpta al cel, de fet estem celebrant allò que Déu vol també per a nosaltres. Aquest és el sentit de la vinguda de Crist al món. Jesús, fill de Déu, es va fer home, en el si del ventre de la Verge Maria, i s’hi feu per tal de donar-nos a tots nosaltres una esperança de vida, de vida eterna. 

Crist vencé la mort, la creu no és el final de la seva vida sinó el començament de la nostra vida. Aquesta victòria seva, és per a nosaltres la promesa d’una vida que no s’acaba. Maria caminant per davant nostre, amb la seva assumpció al cel ens recorda que la nostra història no camina cap al buit, sinó cap a Déu.

L’esperança de Maria es fonamenta en la confiança, ella no sabia tot el que li esperava en la vida, ni coneixia tots els camins pels quals hauria de passar, tampoc no sabia encara que aquell Fill que portava en el seu si seria rebutjat, perseguit, crucificat, que la faria patir i que després ressuscitaria. Però va confiar, va confiar sempre en Déu. Així Maria ens obre la porta a l’esperança perquè ella va viure en la certesa de que l’esperança no consisteix en saber què passarà, sinó en saber en qui posem la nostra confiança i Maria va confiar sempre en Déu.

Sovint voldríem tenir totes les respostes abans de fer un pas. Voldríem saber com acabarà una situació, si aquella malaltia es resoldrà, si aquella preocupació trobarà sortida, si aquella persona tornarà, si aquella dificultat familiar desapareixerà. Voldríem tenir garantit sempre el demà i conèixer-lo per anticipat. Però la fe no consisteix en fer endevinalles, no es tracta de controlar el nostre endemà; la fe és posar el demà en les mans de Déu i Maria ens mostra precisament aquest camí.

Per això Maria ens és porta cap a l’esperança perquè no es queda tancada en ella mateixa. Una porta està per poder-hi passar, per traspassar-la, una porta permet el pas, sinó és un mur no pas una porta. Maria obrint-se ella mateixa a la voluntat de Déu ens condueix cap al seu Fill i ho fa amb la certesa de que és la millor opció de vida, el millor camí per recórrer i la meta més gran a la que podem aspirar.

Maria en té la certesa perquè ella ja ha recorregut aquest camí, ja ha arribat allí on volem arribar també nosaltres.  Maria com a mare sempre vol el millor per a nosaltres i sap que el millor és viure en Crist i per Crist i des de Crist viure per als altres. És aquest el camí de l’amor que ve de Déu i no hi ha millor camí per viure la fe que el de l’amor.

Sant Llorenç, diaca i màrtir

 

Sant Llorenç, diaca i màrtir

Festa

Antic Monestir de Sant Llorenç de Sous

Dilluns 10 d’agost de 2026

2C 9,6-10; Salm 111,1-2.5-6.7-8.9 i Jo 12,24-26

Sant Llorenç, sant Esteve o sant Vicenç foren diaques i donaren la seva vida per Crist. Visqueren el seu ministeri de servei fins al límit de donar-ho tot per Crist. Avui celebrem la festa de sant Llorenç i ho fem aquí en aquest lloc on habità una comunitat monàstica que centrà la seva vida en el servei a Crist a través de la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, seguint una regla i sota un abat. És així també com sant Llorenç visqué el seu ministeri diaconal perquè tota la força per acceptar les contrarietats del seu ministeri li vingueren del Senyor al qui conegué més profundament a través de la pregària i del contacte intens amb la seva Paraula que el mogueren a exercir la caritat com a mostra palpable de la seva fe.

D’aquesta manera Llorenç, com l’apòstol sant Pau, sembrà generosament i va collir a la fi de la seva vida també generosament. Als ulls dels seus botxins, desconcertats per la seva serenitat davant d’aquell cruel turment de ser cremat en una graella, la seva mort fou una victòria. Cert, la mort dels màrtirs és sempre una victòria, però no en el sentit que creuen aquells qui causen la seva mort. La mort dels màrtirs no condueix pas a impedir que la bona nova de Crist deixi de propagar-se, ans al contrari, la seva mort és sovint motiu perquè d’altres s’uneixin a la comunitat i el Regne de Déu es vagi estenent. Els màrtirs són aquells grans de blat que morint donen molt de fruit i obtenen la victòria donant la seva vida per Crist.

Llorenç exercí el ministeri del servei, feu realitat això que ens ha dit l’apòstol: repartia als pobres, la seva bondat fou gran. Als ulls humans no rebé altra recompensa que una mort brutal. Als ulls de Déu rebé aquell cent per ú de tot el que havia deixat per seguir a Crist i servir la comunitat. Estimant més la vida eterna que aquesta vida, que acaba tard o d’hora, els màrtirs ens senyalen allò que realment és important: els fruits de la bondat. Ens ho recordava el papa Lleó XIV a Assis dijous passat, la nostra fe ens mou a treballar per: «un món de germans i germanes per estimar i servir, no per a explotar i dominar. No un món per a defensar, sinó – un món - per a abraçar.»

Sant Llorenç va entendre l’Evangeli que avui hem escoltat fins a les darreres conseqüències. Va donar els seus béns als pobres, va oferir el seu servei a l'Església i, finalment, va entregar la seva pròpia vida. El seu martiri no va ser una derrota, sinó una victòria de l'amor sobre la violència, de la fidelitat sobre la por, de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort.

Sant Llorenç no és només un referent quasi llegendari; ell com el conjunt dels màrtirs són lliçons vives de fe. Per això els anomenem màrtirs, és a dir testimonis de Crist. Els màrtirs no són cosa del passat, també avui en molts llocs hi ha gent que perd la vida, la feina o la casa per ser fidels a Crist i això no ens ha de ser aliè, ans al contrari, ens ha de moure a la solidaritat i a la comunió.

Hi ha molts màrtirs que no arribant a perdre la vida passen proves per mantenir-se fidels a Crist. Proves que sovint no són pas menors. Al costat dels grans màrtirs tenim els màrtirs de cada dia i estem tant acostumats a sentir dels seus martiris que ja ni tant sols escoltem el seu clam. Ho veiem cada dia al nostre món i al nostre voltant, però no per això n’acabem de prendre consciència.

Que l’exemple i el testimoni de sant Llorenç ens ajudi a reconèixer aquells que pateixin els martiris de la vida diària i ens hi faci solidaris com s’hi feu ell que quan l'emperador va ordenar confiscar els tresors de l'Església, va reunir els pobres, els malalts, les viudes i els orfes i els va presentar dient: «Aquests són els tresors de l'Església». Amb aquest petit gest sant Llorenç ens mostra també avui que el valor més gran de la comunitat cristiana, que són les persones, especialment aquelles a qui més els cal rebre l’amor de Crist a través nostre.

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A Queixàs

 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Martí de Queixàs

Diumenge 9 d’agost de 2026

1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33

Elies puja a la muntanya per tal de trobar al Senyor i el troba en un ventijol suau. Jesús també puja a la muntanya per pregar, ho vol fer sol i per això acomiada als deixebles i els obliga apujar a la barca i a allunyar-se de la riba. Déu no ha de menester grans signes, per manifestar-se, per entrar en contacte amb els seus cerca el silenci, la solitud i la pau. Ho podria fer de moltes altres maneres, però escull la suavitat per seduir a Elies i per trobar-se amb el seu fill, Jesús.

La fe te una doble dimensió: personal i comunitària. A Elies li cal fer experiència personal de Déu abans d’embrancar-se en l’exercici de la seva missió i fins i tot Jesús té necessitat de moments de solitud, de contacte directe amb el Pare per tal d’agafar forces per predicar el Regne. La fe és un do de Déu que necessita d’enfortir-se amb el contacte directe amb el Senyor i viure-la en comunitat. Pere, el més abrandat dels apòstols, flaqueja i s’enfonsa en les aigües del llac de Galilea; però malgrat la seva debilitat ens mostra una total confiança en Jesús quan exclama: «Senyor, salveu-me». És aquesta una exclamació que feta individualment per Pere es complementa amb la dels deixebles que de la barca estant proclamen que realment Jesús és el Fill de Déu. Pere uneix així la seva experiència personal a la dels altres deixebles i junts proclamen la divinitat de Jesús.

Hi ha un ventijol suau a la muntanya de l’Horeb, hi ha un vent fort sobre el llac de Galilea. Elies resta sol amb Déu a la muntanya santa, Jesús cerca quedar-se sol i puja a la muntanya per pregar. Són experiències de Déu que ens mostren com el Senyor actua en les petites coses i es manifesta a qui vol, on vol i quan vol.

Com es manifestà a sant Martí i al màrtir i diaca sant Llorenç, del qual celebrarem demà la festa. Sant Llorenç als ulls dels seus botxins, desconcertats per la seva serenitat davant d’aquell cruel turment de ser cremat en una graella, la seva mort fou una victòria. Cert, la mort dels màrtirs és sempre una victòria, però no en el sentit que creuen aquells qui causen la seva mort. La mort dels màrtirs no condueix pas a impedir que la bona nova de Crist deixi de propagar-se, ans al contrari, la seva mort és sovint motiu perquè d’altres s’uneixin a la comunitat i el Regne de Déu es vagi estenent. Els sants són aquells grans de blat que morint donen molt de fruit i la victòria morint, donant la seva vida per Crist és sempre seva. 

Els sants també viuen la dificultat del camí de la fe, també experimenten moments de feblesa i de neguit. Pau, l’apòstol, fa camí encara entre el seu judaisme original fins a arribar a Crist, Pere s’enfonsa sovint en un mar de dubtes que el fan plantejar-se perquè Déu ha escollit aquest camí, el camí de la senzillesa i no ha decidit manifestar-se en majestat.  

Així Déu ens convida a viure la nostra fe des de la senzillesa, com un ventijol suau. Amb senzillesa i amb confiança, però mirant d’acostar-nos a Déu sols i en comunitat. «No podem atribuir a Déu el que ha estat confiat a la nostra responsabilitat; no podem imaginar que Déu des de l'alt respongui a les nostres necessitats de mode automàtic (...). Ell ens ha dotat d'intel·ligència i voluntat, ens ha donat una consciència, ens ha revestit de dignitat i de llibertat, i sobretot ha vingut a la nostra trobada per a indicar-nos, en el seu Fill Jesucrist, el camí a seguir.»  (Lleó XIV 9 de juny de 2026). Seguim-lo doncs aquest camí que porta a Crist.

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A Espinavessa

 

Diumenge XIX durant l'any / Cicle A

Festa Major i confirmacions a Espinavessa

Parròquia de Sant Llorenç

Diumenge 9 d’agost de 2026

1R 19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de com Déu es manifesta. Elies i Pere, amb la resta dels apòstols, fan experiència de Déu. I pot resultar una experiència sorprenent. Davant d’Elies Déu no es manifesta a través d’una gran ventada, que esberla muntanyes i esmicola roques, ni tampoc per mitjà d’un terratrèmol, ni d’un gran foc. Déu es manifesta a través d’un ventijol suau. És el mateix Déu que escollí al poble d’Israel per a fer grans gestes, aquell poble amb qui Déu feu una aliança i d’on, ens diu l’apòstol sant Pau, ha sortit Jesús. Però Déu sembla que s’estima més emprar els petits gestos, que rodejar-se de grans esdeveniments.

En aquestes lectures veiem la doble dimensió de la nostra fe: individual i com a comunitat. Déu es manifesta a Elies en la solitud de la muntanya. Jesús es manifesta als deixebles en la solitud del mar de Galilea. Elies sap reconèixer a Déu, Pere també però el posa a prova i no triga a dubtar i a enfonsar-se, però malgrat tot sap qui és qui el pot salvar i es confia a la mà de Jesús que el treu del perill.

Un cop feta experiència de la fe de manera personal, són tots els deixebles de la barca estant els qui proclamen la seva fe tot dient: «Realment sou Fill de Déu.».

La fe de les petites coses ens surt avui al pas en aquestes lectures. Són petites coses però que de fet mostren darrera d’elles grans coses, perquè ens mostren a Déu. El Senyor ens convida a reconèixer-lo en els petits gestos, ens convida a fer també nosaltres petits gestos per mostrar la nostra fe en Ell. La fe sense obres és morta, escriu sant Joan i és cert si la fe no ens mou a practicar la caritat i si no ens mou a obrir-nos a l’esperança, és una fe basada en un paper mullat, perquè no és viscuda realment.

Avui confirmeu la vostra fe. Confirmeu el vostre compromís amb el Senyor, ara que ja sou adults ho feu lliurament, allò que els vostres pares i padrins van demanar per a vosaltres, sou vosaltres els qui avui ho demaneu. Però fixeu-vos-hi, ho feu aquí, davant d’aquesta comunitat que simbolitza al conjunt de l’Església. Se simbolitza així aquesta doble vessant de la fe: personal i comunitària.

I ho feu a més avui, quan celebrem la festa de sant Llorenç. Sant Llorenç va sentir la crida de Déu i això el va moure a donar els seus béns als pobres, a oferir el seu servei a l'Església i, finalment, a entregar la seva pròpia vida per la seva fe en Crist. El seu martiri no va ser una derrota, sinó una victòria de l'amor sobre la violència, de la fidelitat sobre la por.

Sant Llorenç no és només un referent quasi llegendari; ell com el conjunt dels màrtirs són lliçons vives de fe. Per això els anomenem màrtirs, és a dir testimonis de Crist. Els màrtirs no són cosa del passat, també avui en molts llocs hi ha gent que perd la vida, la feina o la casa per ser fidels a Crist i això no ens ha de ser aliè, ans al contrari, ens ha de moure a la solidaritat i a la comunió.

Avui el ventijol suau ha davallat també sobre vosaltres, és aquell Esperit que enfortí als apòstols el dia de la Pentecosta per tal de fer-los capaços de caminar sobre les turbulents aigües del món. Com hi caminà sant Llorenç també.

A nosaltres no se’ns demana tant però com ens va dir el papa Lleó XIV a Barcelona és dins d'aquesta societat que vosaltres, nosaltres i tants altres hem de de descobrir el valor d'una vida més humana, més plena, oberta a l’encontre amb Déu i a l'alegria de la fe. (Cf. 9 de juny de 2026). Demanem que així sigui per a vosaltres i per tots nosaltres també.

Dissabte setmana XVIII durant l’any / II

 

Dissabte setmana XVIII durant l’any / II

Memòria de Santa Maria en dissabte

50 anys de les convivències de la Fràter de Girona

Sant Feliu de Pallerols

Dissabte 8 d’agost de 2026

Rm 8,28-30; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55 i  Lc 11,27-28

Déu ens estima, ens coneix ja des d’abans que existim i ens ha destinat a ser imatge seva. A vegades ens costa veure’ns, saber-nos estimats per Déu, no acabem de reconèixer el seu amor i moltes altres vegades imaginem el seu amor d’una altra manera; sabem que ens estima però no acabem de sentir-nos estimats de la manera que voldríem. Déu no ens estima en la mesura que nosaltres l’estimem, ens estima tal com som i tot i que Ell en estima fins a l’extrem, sap que nosaltres no podrem mai igualar el seu amor, però som convidats a intentar-ho, un cop i un altre, sense defallir, sense deixar-ho per impossible.

Com podem estimar a Déu si no el veiem? Ell mateix ens ho ha posat fàcil, al menys sembla que sigui fàcil. Si estimem als altres, de fet estem estimant a Déu i això ens ho va deixar clar quan va resumir tots els manaments de la Llei de Déu en dos: Estimar a Déu i estimar al proïsme. És això el que va viure Maria, ella és sortosa no tant sols per haver portat al món i haver criat a Jesús, sinó que ho és sobretot perquè ha estat la primera deixeble, la més avantatjada, la primera a escoltar i guardar la paraula de Déu, la que més va estimar al seu Fill i Senyor nostre.

Ella ens és model de fraternitat, ella ens convida a estimar i sabem que ho va fer en els bons i en els mals moments, que de tot hi va haver en la seva vida. Maria és la mateixa quan viu amb joia, si bé que amb modèstia, el naixement del seu fill, que quan viu la seva pèrdua al temple. Maria és la mateixa quan a Canà de Galilea fa feliços aquells nuvis poc previsors, que quan als peus de la creu una espasa li traspassa el cor de dolor. El seu amor és sempre el mateix. Maria ens ensenya així que cal estimar sempre en els bons i en els mals moments, posant l’accent en aquests darrers que és quan l’amor fa més falta. La vida està feta de moments dolços i de moments amargs, tota vida certament. Però l’amor que Déu ens convida a viure, a practicar-lo ha de servir per acostar-nos els uns als altres i estimant-nos tots aprenem quelcom. Ho fem des d’un sentiment que ens ve directament de Crist i aquest és el de la fraternitat. Crist patint, sí, però sobretot guanyant al sofriment i fins i tot vencent la mateixa mort, ens ha fet germans els uns dels altres, germans seus i tots plegats fills de Déu. Crist fent-nos germans seus ens uneix a tots en una mateixa comunitat, sense distincions, en el seu cor no hi ha uns i altres, sinó que tots som nosaltres, el que compta per a Ell són els cors, la capacitat d’estimar-nos els uns dels altres.

Per això va venir, per això Maria el va engendrar en les seves entranyes i el va acompanyar al llarg de la vida, fins a la mort i encara més enllà, fins a la seva resurrecció. És aquest sentiment de fraternitat el que es viu a la Fràter. Aquí es viu aquesta fraternitat amb senzillesa, amb humilitat, sense ostentació, aprenent que és estimar des de la igualtat, perquè en aquesta matèria de l’amor tots tenim sempre quelcom a aprendre.

Tenim un exemple de Maria, ella ens és model, aquella dona discreta, sempre fidel, sempre al costat de Jesús, sempre disposada a deixar-ho tot per ajudar a l’altre. Ella, a la que venerem de manera especial cada dissabte, com una avantsala del diumenge, el dia en que recordem la resurrecció del Senyor, ens és font d’inspiració, consol i ajuda.

Encomanem al Senyor, per la intercessió de Maria, la seva mare, la vostra tasca, tot demanant-li que us doni aquella fortalesa en l’amor i aquella perseverança en el servei amb que Maria va viure el seu ministeri d’amor.

Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Diumenge XVIII durant l’any /Cicle A

Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

(Parròquia de Sant Martí Vell)

Diumenge 2 d’agost de 2026

Is 55,1-3; Salm 144,8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39 i Mt 14,13-21

Déu no deixa de tenir cura del seu poble, Déu no es desentén d’allò que ha creat i és obra seva. Déu ens convida a viure des de l’esperança, una esperança gratuïta, perquè tot el que Déu crea ens es donat gratuïtament: «Oh tots els assedegats, veniu a mi», és la crida que Déu ens fa. Déu sap que el cor humà té una set que només ell pot saciar. Ens convida a saciar-nos d’aquesta aigua que mai no s’acaba i sempre és fresca, ens convida a gaudir dels seu fruits.

L’Escriptura  és un càntic a la creació que per a nosaltres creients és obra de Déu, que no ens ha estat lliurada per tal d’explotar-la fins al límit, sinó per tal de gaudir-ne i garantir que en puguin gaudir també les futures generacions. Avui potser com mai la humanitat es considera mestressa de la creació i és aquesta una concepció que obre la porta a un risc, cada cop més evident i palpable, el del mal ús d’un bé que no podem en cap cas concebre com quelcom a esgotar, que no som pas capaços de substituir per una nova creació, per molt que avancem en tots els camps. Esgotar la creació vol dir esgotar la vida, tota la vida, també la nostra. Pot venir un dia en que com aquella gent que seguia a Jesús a peu des dels pobles tinguem fam. No que la tinguin tant sols uns quants, que no són pas pocs, sinó tots. Llavors potser ningú hi haurà per donar-nos-en i menjar-ne tant com vulguem, potser llavors no hi haurà cap cove ple amb les sobres, com ara estem acostumats a veure des del nostre anomenat primer món, oblidant que el món és un de sol. Estem cridats a cooperar amb l’obra creadora de Déu, cridats a ajudar a mantenir la creació, no pas a contribuir a exhaurir-la.

Avui aquí en aquest santuari celebrem la Mare de Déu dels Àngels, una advocació ben arrelada a les nostres terres. Maria des de la seva senzillesa, des de la seva humilitat és portadora d’un missatge, també avui. El seu missatge és el de l’esperança; ella va saber renunciar a moltes coses per tal d’afavorir l’acompliment de quelcom, d’una profecia, que de fet no acabava d’entendre. Maria és aquella que ens sentim tant propera que a cada poble, a cada vila hi té un santuari, una ermita, una capella i això ens mostra la seva proximitat, el seu amor per les coses de Déu.

Fa poques setmanes vam viure aquí a les Gavarres, ben a prop d’aquest santuari dedicat a Maria, un greu incendi. Un incendi com aquell que Joaquim Ruyra descrigué amb aquestes paraules:  «amb l’espant al cor, amb les cases mig cremades, amb els modestos horts convertits en cendres, amb uns camps sense herba de pastura, ni esplet, ni fruita a esperar, i voltats arreu de la visió aclaparadora d’una selva morta.» Fa ben pocs dies a d’altres terres germanes la devastació ha estat encara més gran. I el perill, el risc no ha desaparegut pas. Avui donem gràcies a tots els cossos i institucions que van lluitar aquí contra el foc, evitant aquells estralls del incendi descrit per Ruyra i sobretot evitant qualsevol dany personal.

La natura però ens avisa, aquella natura part de l’obra creadora de Déu, ens envia un missatge de que no tot s’hi val, de que la seva capacitat de resistència pot arribar al límit i qui més hi te a perdre som nosaltres mateixos perquè no som ni serem mai capaços de crear de nou. Ens ho deia fa pocs anys el papa Francesc: «Els recursos de la terra també estan sent depredats a causa de formes amb una visió d’immediatesa d'entendre l'economia i l'activitat comercial i productiva.» (LS, 32).

Sant Pau ens recorda que res no ens podrà separar de l'amor de Crist. Aquest amor ens transforma i ens fa mirar el món amb uns ulls nous. Si tot ha estat creat per Déu i sostingut pel seu amor, també nosaltres estem cridats a estimar i protegir la seva creació. Això sovint ho oblidem, no ens fa cap recança que una gran part de la humanitat pateixi i no tingui el suficient per portar una vida digna; que uns pocs explotin els recursos naturals que ben portats donarien per a alimentar moltes boques, sense per això esgotar-se. I tot plegat ens porta a veure com milers de persones afamades i manipulades per d’altres que no tenen ni fam ni set, es juguen la vida per cercar quelcom que haurien de trobar a la seva terra. Ens ho deia també el papa Francesc: «Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l'actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l'hàbit de gastar i tirar aconsegueix nivells inaudits. Ja s'han depassat uns certs límits màxims d'explotació del planeta, sense que hàgim resolt el problema de la pobresa.» (LS, 27).

O bé no en som conscients, o bé mirem cap una altra banda i ho reservem tot a l’esforç d’aquells, als qui hem confiat lluitar contra els efectes dels nostres propis estralls. No deixa de ser injust que uns quants arrisquin fins i tot les seves vides per salvar allò que la mala voluntat, la imprudència o la desídia de molts altres s’ha deixat perdre, per no dir que s’ha entestat en malmetre. La nostra societat ha deixat de mirar de grat el món rural i dificulta cada cop més que qui s’hi dedica pugui obtenir els recursos necessaris per viure i finalment s’ha anat perdent aquell precari equilibri i correm un risc més que evident de perdre una lluita que nosaltres mateixos hem iniciat.

Com ens deia el papa Francesc: «es tracta de redefinir el progrés. Un desenvolupament tecnològic i econòmic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrés. D'altra banda, moltes vegades la qualitat real de la vida de les persones disminueix per la – mateixa - deterioració de l'ambient.» (LS, 194)

Per a nosaltres creients «El Pare és la font última de tot, fonament amorós i comunicatiu de quant existeix. El Fill, que el reflecteix, i a través del qual tot ha estat creat, es va unir a aquesta terra quan es va formar en el si de María.» (LS, 238). Però no es tracta d’intentar donar cap lliçó, ja que tots hi estem implicats.

La cura de la creació no és una qüestió secundària per als cristians. Estimar Déu implica respectar la seva obra. Cada gest compta: evitar el malbaratament dels aliments, consumir amb responsabilitat, respectar l'aigua, reduir els residus, protegir els espais naturals. Són petites decisions, decisions de cada dia, petits passos, que expressen una espiritualitat de gratitud i de respecte.

Avui contemplem la figura de la Verge Maria, una dona que va viure amb humilitat, senzillesa i una profunda confiança en Déu. En mirar la seva vida, descobrim també una manera de viure, amb la senzillesa de les petites accions, dels petits gestos, petits però que units un rere l’altre forgen caràcter. Maria ens convida a respectar i cuidar la natura, aquest gran do que Déu ha posat a les nostres mans. Ens hi convida perquè Maria va saber acollir els dons de Déu amb gratitud. Quan una persona viu amb gratitud, aprèn també a respectar tot allò que ha rebut: la vida, les persones i la natura.

L'exemple de Maria ens ensenya també la sobrietat. Ella no va viure buscant el luxe ni l'acumulació de béns. Va viure amb senzillesa, compartint el que tenia i confiant en la providència de Déu. Maria ens recorda que la felicitat no depèn del que posseïm, sinó de l'amor que sabem donar. Tenir cura de la natura és una expressió de l'amor al Creador i als nostres germans. Quan protegim la natura estem pensant també en les futures generacions i en els més pobres, que són els primers a patir les conseqüències del deteriorament ambiental.

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, ens ensenyi a viure amb gratitud, senzillesa i responsabilitat, perquè tota la creació continuï cantant la glòria del seu Creador.

Sant Feliu II

 

Sant Feliu

Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

Dissabte 1 d’agost de 2026

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

La vida dels màrtirs ens posa davant dels ulls una gran pregunta: com pot la mort esdevenir una victòria? El món i els seus perseguidors veuen en la mort del màrtir una derrota; en canvi Crist hi revela un triomf. Per això l'Evangeli ens fa sentir aquestes paraules: «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dona molt de fruit.» Així els màrtirs essent fidels donen el cent per u.

Aquest gra de blat és, primer de tot, el mateix Crist. Ell és el Verb fet carn que ha baixat a la terra. La seva creu no és un signe de derrota, és un pas, un camí que porta cap a la victòria total, la de la vida sobre la mort, la de la llum sobre la foscor. La seva mort no és esterilitat, sinó fecunditat. De la seva tomba en brolla la vida nova de la Resurrecció.

Però el Senyor afegeix immediatament: «Si algú es posa al meu servei, que em segueixi.» És a dir, el que ha passat en Crist també s'ha de realitzar en els seus deixebles. El cristià no només admira a distància a Jesús; el segueix i ho fa de cor. No només contempla la creu; la porta darrere d'Ell amb fidelitat i perseverança.

Sant Feliu és precisament un d'aquests grans de blat que morint han donat fruit i un dels seus fruits som nosaltres. Ell forma part de les nostres arrels com a comunitat cristiana i també avui ens convida a seguir el seu exemple. La seva sang no fou vessada inútilment.

Els màrtirs no moren per no res; moren per Crist, moren per ser fidels a la seva fe, moren confiats i disponibles a allò que Déu els hi demana. Ells no cerquen pas el martiri, no són suïcides, són coherents amb el que creuen i si creuen en Crist no anhelen altre cosa que seguir-lo fins on calgui, assumint totes les conseqüències de la seva fidelitat. La sang dels màrtirs és llavor de nous cristians; la seva mort que sembla als ulls dels seus botxins el final de tot, de fet és l’inici de tot. I la sang de sant Feliu ha estat i és per a nosaltres llavor de fe aquí a la nostra ciutat.

El llibre de la Saviesa ens ho concreta dient que: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu.» Els homes veien el seu suplici; Déu contemplava la seva fidelitat. Els perseguidors pensaven haver-los vençut; però en realitat, eren els màrtirs els vencedors. Perquè ningú no pot arrabassar de les mans de Déu aquell que s'hi ha confiat.

Dels màrtirs es pot dir que: «Déu els ha provat i els ha trobat dignes d'ell.» La prova no és un abandonament de Déu, sinó una part del camí de fe. El màrtir no és aquell que no té por; és aquell que estima Crist més que la pròpia vida.

Sant Pere ens diu: «No us estranyeu del foc de la prova.» I no ens ha d’estranyar que la fe calgui ser provada al foc. Les primeres comunitats sabien que seguir Crist comportava incomprensions, persecucions i sofriments i així ho ha viscut l’Església i ho viu també avui. Ho va viure aquí mateix fa noranta anys i és bo recordar-ho tenint sempre el perdó als llavis.  

També nosaltres, encara que no siguem cridats al martiri de la sang, coneixem un altre martiri: el de la fidelitat quotidiana, el de perseverar en la fe quan és ridiculitzada, el de mantenir la veritat quan és més fàcil callar, el de perdonar quan el cor demana venjança.

Els Pares de l'Església deien que hi ha un martiri visible i un martiri ocult. Visible és el dels qui donen la vida en un instant. Ocult és el dels qui, cada dia, moren al pecat per viure per a Crist. Cada vegada que renunciem a l'egoisme, que preferim la caritat a l'orgull, que escollim la veritat abans que la comoditat de la mentida, el gra de blat torna a caure a terra, torna a morir perquè pugui donar fruit.

La memòria dels màrtirs no és només un record històric. Ells ens ensenyen què vol dir creure. Ens mostren que la fe no és una opinió, sinó una vida lliurada; que l'esperança no és sols optimisme, sinó confiança en les promeses de Déu; que la caritat arriba fins al do total d'un mateix.

Demanem avui a sant Feliu que intercedeixi per nosaltres. Potser el Senyor no ens demanarà mai vessar la sang per Ell, però sí que ens demana oferir-li el cor. Potser no ens demanarà morir en una persecució, però sí morir cada dia al pecat perquè Crist visqui en nosaltres. Ens demana a vegades viure la incomoditat de la fe i rebutjar el confort d’una vida acomodatícia amb el nostre entorn.

La fidelitat i la perseverança són les que permeten que quan arribi el dia de trobar-nos davant el Senyor, també de nosaltres es pugui dir allò que hem escoltat avui: que les nostres ànimes han estat sempre en les mans de Déu, i que, havent seguit el Crist, tal volta siguem trobats dignes de compartir la seva glòria, com la comparteix ja sant Feliu.