Diumenge XV Durant l’any / Cicle C
14 de juliol de 2019
Dt 30,10-14,
Salm 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col
1,15-20 i Lc 10,25-37
Un
sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un
home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb
per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber
quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i
l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del
camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un
levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que
era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el
dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot
plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos
coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els
altres com a tu mateix»
(Lev 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren
primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.
També
hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que
els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als
apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un
samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s'adonà que havia estat guarit,
va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de
Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità
doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no
l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se'n compadí, s'hi
acostà, li embenà les ferides, després d'amorosir-les amb oli i vi, el pujà a
la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se n'ocupà.
Per
al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa
difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot,
com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc
18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni
guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han
estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de
res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor.
Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot
el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per
poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.
Tant
individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de
llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos
encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la
notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones
víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta
gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que
sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres
cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som
o serem en algun moment uns pobres sofrents.
Diu
el Papa Francesc «no us
mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va
quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en
ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27
de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant
lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità
s’hi va implicar fins al coll.
Passar
de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi
aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del
qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social
que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per
servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la
mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda. El bon samarità és el que socorre al qui sofreix,
de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç,
posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L'home
no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si
mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si
mateix (Cf. Sant Joan Pau II Salvifici
Doloris, 28).
Què
hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim? Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem
sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard
de Crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.