Mare de Déu del Carme

Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2019

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

La història de la salvació està plena de moments on sembla perduda tota esperança, quan hi ha tant sols un petit indici, tant petit que no ens dona peu a esperar res de bo. Al capdamunt del mont Carmel Elias envià al seu criat a observar si arribava la pluja, sis del set cops que hi pujà no hi veié res de res, un cel net i ras; a la setena un petit núvol planava sobre la mar, de tan petit cabia al palmell de la mà. Però per l’acció de Déu aquest esdevingué  un fort aiguat que amenaçà fins i tot en impedir a Ajab de poder marxar amb el seu carro i s’hagué de posar a aixopluc.

També al peu de la creu semblava tot perdut, sols restaven la mare i el deixeble que Jesús tant estimava al seu costat; quedava lloc per a una darrera confidència, una darrera petició, que vetllessin i s’acollissin l’un a l’altre. Santa Teresa de Jesús ho expressarà bellament amb un gest al monestir de l’Encarnació en ser nomenada priora, a desgrat d’una part de la comunitat; col·locant al primer lloc del cor una imatge de Maria, símbol d’amor, de respecte, mare de tota la comunitat; Maria que ella definia com “mi priora”, la que fa meravelles com la de la unitat.  

Al calvari tot és solitud, dolor, abandó. La mort havia arribat per a Jesús, tot semblava acabar i acabar malament, però amb la seva mort havia arribat a tota la humanitat la vida vertadera i plena. Els paràmetres de Déu no són pas els nostres, el que per a nosaltres a voltes són signes de desesperança per a Déu ho són d’esperança. I és que sovint «Dios escribe recto con renglones torcidos» com deia santa Teresa.

Maria, la mare, la verge, és la icona de l’esperança i de la confiança. El Fill de Déu, ens ho recorda avui l’Apòstol, va néixer d’una dona, sota la llei per fer-nos fills, hereus per voluntat de Déu. L’obra de la salvació passa doncs per una dona, per l’acceptació de Maria a Natzaret, quan l’àngel la sorprengué amb una nova que ni esperava ni es podia imaginar d’esperar. També llavors la llavor de l’Esperit en el seu ventre virginal fou com aquell petit núvol del mont Carmel, petit però al cap i a la fi anunci de quelcom molt més gran, tant gran com ho pot ser l’obra de Déu, la nostra salvació.

Maria, l’estel del mar, escollida pel Pare per acollir al Fill per obra de l’Esperit, la sempre verge, sempre amable, sempre amatent a atendre les nostres súpliques per presentar-les a Déu, Mare de Déu i mare nostra. La qui demana al seu Fill que trenqui les cadenes als captius i doni la llum als cecs. A ella demanem-li que intercedeixi per allunyar de nosaltres tots els mals i aconseguir tots els béns, com diu l’himne Ave Maris Stella.

Maria és la imatge de l’esperança, de la confiança; ella sap més que ningú que de les petites coses, si sabem acceptar-les, en poden sortir de molt grans.

Mirem l'estrella, invoquem a María, quan ens sentim lluny de terra ferma, arrossegats per les ones d'aquest món, enmig de les borrasques i tempestes, si el vent dels neguits s'aixeca, si l'escull de les tribulacions s'interposa en el nostre camí, si som sacsejats per les agitacions de l'orgull, de l'ambició, de la murmuració, de l'enveja, si estem temptats a deixar-nos arrossegar pel remolí de la tristesa cap a l'abisme de la desesperació; girem els ulls a l'estel del mar; seguint-la, no ens perdrem en el camí; invocant-la no desesperarem; guiats per ella arribarem al port celestial. (Cf. Sant Bernat Mira l'estel, invoca a María.)