Dissabte
setmana XIII durant l’any
6 de juliol de 2019
Assemblea de la Germandat
Gn 27,1-5.15-29; Salm 134,1-2.3-4.5-6; Mt 9,14-17
Al llarg de la història de la
salvació hi ha coses noves i coses velles. La naturalesa humana presenta al
llarg dels temps trets similars, entremig d’aquests, respectant la nostra
llibertat, el pla de Déu es va obrint camí.
La història dels bessons Jacob i
Esaú, fills d’Isaac i de Rebeca que topaven entre ells ja dins les entranyes de
la mare, recull tots els ingredients per atreure la nostra atenció: ambició,
engany, males jugades; diríem que s’adaptaria a moltes de les notícies que
publica la premsa en els nostres dies. I és que la divisió no és pas nova,
acompanya tota la història de la humanitat i malgrat tot Déu actua en la
història i es val a vegades d’històries ben humanes. També avui l’engany i
l’ambició semblen triomfar, en tants aspectes de la nostra societat. Com amb Jacob
que li va llevar al seu germà bessó Esaú la primogenitura a canvi d'un plat de
llenties i després li arrabassà amb
engany la benedicció del seu pare Isaac, ja molt ancià, aprofitant-se de la
seva ceguesa i emprant una disfressa. Una història tant antiga i tant nova,
perquè l’ambició humana no té límits, i pot emprar qualsevol mitjà per aconseguir
els seus fins.
Davant d’això el missatge de
Jesús és la gran novetat, bé a trencar vells costums i antigues pràctiques. Els
deixebles compartiren una part de la vida de Jesús de ben a prop, la denominada
vida púbica. El seguiren, l’escoltaren, el veieren ressuscitar morts, sanar
malalts, alliberar endimoniats. El nuvi, l’espòs era amb ells. Aquesta setmana
celebràvem la festa de sant Tomàs apòstol, el patró dels descreguts, certament,
però també i sobretot patró dels creients, perquè de la seva boca surt una de
les més grans professions de fe “Senyor meu i Déu meu”, ni Pere s’havia atrevit
a anar tant lluny reconeixent en Jesús de Natzaret a Déu mateix, en la persona
del Fill. Però al final d’aquest episodi i del quart Evangeli Jesús ens diu que
és més sortós aquell qui creurà sense haver vist.
Nosaltres no veiem, a un primer
cop d’ull diríem que no tenim el nuvi entre nosaltres, de fet estem convidats
al casament, hi estem pel baptisme, però no participem encara de les noces.
Però tanmateix el nuvi, Crist, és present entre nosaltres de diverses maneres,
diferents de com estava amb els apòstols certament, però el tenim enmig nostre
en la seva Paraula, en l’Eucaristia, de manera fonamental i privilegiada, i en
la seva Església, per imperfectes que siguem els seus membres. Així d’una altra
manera el nuvi també és amb nosaltres.
La vinguda de Jesús, la novetat
de la redempció s’estén al llarg dels segles. És quelcom absolutament nou, que
no es pot contenir amb ritualismes antics, d’aquí els símils de la roba nova i
vella, dels bots vells i els nous. Les coses d’abans han passat per donar lloc
a una nova presència tant antiga i tant nova, que diria sant Agustí, la de
Crist vencedor de la mort, glorificat pel Pare i a qui esperem a la fi dels
temps, el nostre particular i el de tots plegats.
El nuvi, és Crist i la seva
presència no es fonamenta sols en normes i en dejunis; perquè Ell és plenitud,
do, gratuïtat. Però participar del seu banquet no pot fer-se de qualsevol
manera, no es tracta de posar un pedaç a allò que fem, ni de pretendre acceptar
i acomodar la seva proposta als nostres capricis. Ell ens crida a transformar
de manera radical la nostra vida. No s’hi val posar un pedaç de tela nova al vestit
envellit que portem per a quedar més o menys bé davant dels altres o fins i tot
davant de nosaltres mateixos, cal acollir el seu vi nou no pas en un cor envellit
per l'acumulació d'usos i rutines que no generen il·lusió, alegria, pau, amor,
sinó en un cor nou.
Si la rivalitat és tan antiga com
la mateixa humanitat, ho veiem en Caín i Abel, en Jacob i Esaú; la novetat de
Crist és tant nova avui com ho era per als apòstols. Una novetat que ens crida
a superar divisions, a renunciar als maximalismes, a no voler imposar-nos els
uns als altres, sinó a cercar que per damunt de tot cal que hi posem l’amor a
Crist i als germans. Una novetat que ens crida a vèncer la temptació de sentir-nos
per sobre dels altres i de voler sotmetre'ls per vanaglòria, tenint la
presumpció de ser millors, cercant de deixar-nos servir en lloc de servir.
«La vida que Jesús ens regala és una història d'amor, una
història de vida, la seva, que vol barrejar-se amb la nostra i arrelar en el
cor de cadascun. (...) La salvació que Déu ens regala és una invitació a formar
part d'una història d'amor que s'entreteixeix amb les nostres històries; que
viu i vol créixer entre nosaltres perquè donem fruit allí on estiguem, com
estiguem i amb qui estiguem.» en
paraules del Papa Francesc (Papa Francesc 26 de gener de 2019).