XXè aniversari Centre
d’Estudis Locals del Vilosell
Ermita o capella de
sant Sebastià
Dissabte 10 d’agost
de 2019
El 4 de setembre de 1999 es
creava el Centre d’Estudis Locals del Vilosell, ara se’n celebren els vint
anys. Avui, tot presentant el número 20 del seu butlletí, celebrem aquest
aniversari de la millor manera en que es pot fer, tenint a les mans un nou
número de la publicació del centre que ens mostra la seva tasca. La trajectòria
de tota institució comporta dificultats, es va fent a petites passes, vencent
petits reptes fins a assolir, com és aquest cas, la solidesa que donen 30 anys
d’activitat que demostren que l’esforç val la pena.
És important cercar les nostres
arrels, és important conèixer la nostra història, sobretot la que ens és més
propera, perquè a través d’ella ens anem coneixent més nosaltres mateixos. Deia
Josep Fontana que l'ofici d'historiador consisteix a «agitar les consciències,
estimular a la gent perquè pensi per si mateixa, perquè no es deixin enganyar
i, acabi, finalment actuant.» Qui no coneix la pròpia història està obligat a
repetir-la, diu la dita. Això és particularment important pel que fa als
episodis més dolorosos, no pas tant llunyans i que el coneixement dels quals ens ha d’ajudar a
no repetir-los mai més. Ahir mateix el Butlletí Oficial de l’Estat recollia una
llista amb 4.427 noms, els de les víctimes de l’Estat al camp de concentració
de Mauthausen, un dels llocs que representa més vivament l’horror a que el
mateix home és capaç de sotmetre a d’altres homes. Convé no oblidar que 40 dels
deportats a Mauthausen eren de la comarca de Les Garrigues.
Allí mateix a Mauthausen el 24 de
juny de 1988 Joan Pau II es trobava amb alguns dels supervivents i els deia:
«Han passat més de quaranta anys des que els camps de morts, inclòs el de Mauthausen,
van inspirar terror i consternació. I tot això va passar al cor d’Europa. Tot
això va passar a mitjans del segle XX, cap a la fi del segon mil·lenni després
de Crist. (...) L’home, l’empresonat al camp de concentració de Mauthausen,
parla del seu patiment personal. I aquest relat és alhora una pregunta. Una
pregunta inquietant de l’home de tots els temps sobre el dolor. Aquesta
pregunta és converteix en acusació. A qui acusa l’home del dolor? A qui culpa
aquella criatura maltractada, el pres del campament de la mort? Potser d’alguna
manera acusa a Déu mateix? (...) En aquest lloc, a Mauthausen, hi ha hagut
éssers humans que en nom de les seves boges ideologies han creat tot un sistema
d’aniquilació i odi cap a d’altres éssers humans. Els van sotmetre a tortures
increïbles, els van trencar els ossos, van destruir furibundament els seus
cossos i les seves ànimes, van perseguir amb cruesa les seves víctimes. (...) Aquí
es va planificar la mort, l’aniquilació més total dels que es consideraven
enemics. I no només això, potser també perquè se’ls considerava diferents, o
potser només perquè eren homes. (...) El pla imparable era tornar a Europa per
camins recorreguts durant milers d’anys. (...) D’aquesta història, una de les
més esgarrifoses etapes de la seva història, Europa és derrotada, derrota que
sembla ser el seu llegat, la seva missió.»
No és pas una història llunyana, aquí
ho sabeu molt bé. En Josep Tarragó Balcells, nascut al Vilosell el 17 de febrer
de 1914 fou un dels deportats a Mauthausen, un de vosaltres, amb una vida no
pas fàcil, de molta lluita i a la fi un llegat, les seves memòries, que foren
escrites per a donar a conèixer un horror fruit d’ideologies totalitzadores que
mai més no han d’arrelar a Europa ni enlloc. Amb encert les recull per a públic
coneixement el seu fill, en Llibert Tarragó Esteve. Però enmig de tant d’horror
encara hi havia espai per a l’esperança, aquella que representava una
iniciativa tant heroica enmig d’un infern.
En mig de l'infern de Mauthausen es
creà una biblioteca clandestina que va permetre somiar amb la llibertat i va
ajudar a resistir la brutal realitat d'aquest camp de concentració nazi en el
qual van morir al voltant de 118.000 persones. Una breu anotació sobre aquesta
biblioteca es recull en el llibre de l'historiador dels Estats Units David W.
Pike titulat Espanyols en l'Holocaust,
i en algunes referències en alemany se cita com el seu promotor al presoner
català Joan Tarragó. «El llibre era un símbol de llibertat, una manera
d'escapar-se de l'infern», explica el seu fill, Llibert Tarragó, que ha
investigat en la història d'aquesta biblioteca clandestina. El seu pare li va
transmetre quelcom de molt important, que a ell l’havia mantingut viu en
circumstancies extremes, l'amor per la cultura, que de sempre havia estat molt important
en el seu ideari republicà com a principi emancipador. A més del testimoniatge
del seu pare, que va morir en 1979, Llibert Tarragó ha pogut parlar amb d’altres
supervivents que, li van transmetre l'important que va ser aconseguir un petit
espai de llibertat amb la lectura enmig de l'horror més absolut. Un supervivent
francès de Còrsega li va relatar que havia estat un salvavides per a ell, poder
llegir La Cartoixa de Parma de
Stendhal a Mauthausen, allò va ser per a ell un alleujament fantàstic, un espai
de llibertat enmig d’un infern.
Joan Tarragó va arribar a
Mauthausen el 1941 després d'haver lluitat en el bàndol republicà durant la
Guerra Civil i formar part del PSUC, i va tenir un paper actiu en la xarxa de
resistència dels deportats republicans en el camp. A la fi de 1942 o principis
de 1943, van començar a arribar un gran nombre de francesos, i en menor
mesurada italians, que pertanyien a la resistència a l'ocupació nazi als seus
països, i un cop arribats a Mauthausen els SS els despullaven de tot. Allò que
no era de valor era incinerat. Quan Joan Tarragó va saber que entre el que
acabava a les flames hi havia llibres, va proposar a la direcció de la
resistència espanyola dins del camp de rescatar-los i muntar amb ells una
petita biblioteca, evidentment clandestina. En total van aconseguir reunir al
voltant de 200 llibres, la majoria d'ells escrits en francès, com a novel·les d’Émile
Zola, de Víctor Hugo, de Fiodor Dostoievski, i una de les de més èxit i que més
lectors va tenir va ser La mare de
Màxim Gorki. Aquesta humil tasca era heroica perquè si els haguessin descobert
els haguessin estat assassinats o bé torturats que era el que solien fer els
SS, però per a ells el risc valia la pena. perquè per als presoners llegir un
llibre era com escapar durant un temps de Mauthausen, d’aquell infern.
Fins i tot un altre deportat, de
cognom Picot, s'encarregava d'arreglar els llibres perquè solien arribar en
molt mal estat per les penalitats que passaven els seus amos, i els volums es
van amagar en un armari del barracó 13 del camp. Com digué el President Torra aquí
fa tant sols unes setmanes: «Va ser capaç de portar vida a l'infern de
Mauthausen a través dels llibres. Ell sabia que allí on hi ha un llibre hi ha
una oportunitat de viure.» L’acte els el recorden Marta Guillén i Cristina
Llorens, un acte definit pel President com un gest de reparació y de memòria
històrica real.
És important la recuperació de la
història i del testimoni de Joan Tarragó Balcells, perquè ens mostra com fins i
tot en els moments més durs hi ha qui és capaç d’aportar una mica de llibertat
entremig de tant de dolor. A més també ens ensenya que la història està feta de
proximitat, els protagonistes són homes i dones sovint ben propers a nosaltres,
els nostre veïns, perquè tots som protagonistes, actors de la història dels
nostres pobles.
La història està feta de
personatges, d’històries individuals i col·lectives, com la de la immigració a
França durant la primera meitat del segle XX d’alguns vilosellencs, de la que
ens en parla la Magnòlia Caballé; també de tradicions com les que recull Gumer
del Rey i cal que es basi en el llegat documental, com el de que ens parla en
Josep Maria Vallès, en concret del llibre de Cort del Vilosell entre 1629 i
1785 i de la seva conservació, en parlar-nos de la digitalització dels llibres
del Vilosell que formen part del fons de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de
Tarragona, fundat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer; perquè part
important de la conservació de la nostra memòria col·lectiva és conservar-ne
les seves fonts per a les generacions futures. La història d’un poble també la
fan les seves associacions, el teixit associatiu del nostre país, com ara el
Club Ciclista o el mateix cinema promogut per Mossèn Miquel Perramon, quan
poques eren les distraccions a que es podia accedir en aquell dura postguerra.
Ens en parlen Vicenç Aguado amb la col·laboració de Jaume Caballé i els
mateixos membres del Club Ciclista El Vilosell.
Aquestes
fonts més antigues ens remeten a la estreta relació entre El Vilosell i el
Monestir de Poblet. Al segle XV el Vilosell fou un dels pobles vassalls de
Poblet que més contribuïren a l’administració del monestir de Poblet, o sigui
dels que li donaven o d’on treien més rendes.
Voldria
recordar tant sols tres punts d’aquesta relació. En primer lloc com es compta
que el famós monjo fra Pere Martinet vers 1403-04 fou majoral del Vilosell, i
el 1441 n'era cellerer, i la seva vida de penitent va lligada a la població;
els vilosellencs guardaren molt de temps el record de la seva penitència a les
coves de la Pena i de les seves temptacions i de com el diable se li aparegué
una vegada en forma d’ase, de tal manera que un manuscrit del segle XVI diu que
aquests fets els conten encara els minyons al Velusell.
Un
segon exemple de la relació entre Poblet i el Vilosell son les ordinacions del
1570 un model de com es regia una comunitat municipal sota la senyoria de
Poblet. Prohibeixen de jurar pel nom de Déu o de la Verge, sota pena de besar
la terra i de pagar sis sous la primera vegada i besar terra i pagar un sou les
altres. Que els diumenges ningú no vagi o vingui amb càrrega, i qui ho faci,
sigui eliminat de tot càrrec a la vila i pagui cinc sous als mostassàs. Manen
també que qualsevol bestiar que escapci una figuera haurà de pagar, de ban, per
cada arbre, tres sous a l’amo. Qui tingui bestiar o bous els ha de posar
esquelles, altrament pagarà tres sous als mostassàs cada vegada.
Qualsevol bestiar
que, de primer d’agost a Tots Sants, entri sota una figuera o una servera
pagarà de ban, a l’amo, tres sous. Tot bestiar menut que entri en un camp on
hagin estat fets formiguers abans de ser cremats pagarà a l’amo tres sous. Tota
tala que haurà estat feta per qualsevol mena de bestiar, si no es troba el tallador
serà pagada per tots els qui tindran bestiar d’aquella mena, a parts iguals. Les
ordinacions estableixen també que si hom troba algú que va a caçar el diumenge
o festa de dejuni, abans de la missa, pagarà a la sagristia, cada vegada, un
sou. Qui entri amb bestiar dins els límits de l’ermita de Sant Miquel de la
Tosca lliurarà deu sous per a l’obra de l’ermita.
Els habitants del Vilosell que,
de dia o de nit, sentin tocar el so «via fora» i no acudeixin promptament amb
les armes pagaran al senyor cada vegada tres lliures, i, sempre que sigui tocada
campana per a consell general, tots els caps de casa que sentin el toc i siguin
a la vila han d’anar-hi, i qui no hi vagi pagarà a la vila un sou. Quant als
oficis públics de la vila, els qui els regeixin hauran de donar compte de llur
gestió cada any, dins un mes de termini, i qui tingui o despengui diners dels
oficis públics i no en doni compte, serà exclòs dels oficis de la vila; potser
avui seria una bona mesura en més d’una administració pública.
Es nomenaven
també, segons aquestes ordinacions, dos prohoms com a «jurats de termes» per
judicar els problemes de límits de les propietats; aquests jurats, anuals,
tenien la primera instància; en cas d’apel·lació, acudien ells, amb els altres
que el batlle hagués designat, als nou prohoms; després, no hi havia més
apel·lació. Les ordinacions determinen també els deures i drets dels mostassàs.
Els mostassàs del Vilosell havien d’inspeccionar tots els pesos i mesures, i afinar-los
quan eren requerits per qualsevol persona del lloc; i tothom havia de tenir pes
i mesura fina, sota pena de deu sous a pagar als esmentats oficials. Tots els pesos
o mesures falses que trobessin els mostassàs, els podien prendre, i el venedor
els n’havia de donar una altra de bona i pagar de ban 5 sous. Les ordinacions
manaven també que qui volgués vendre vi, al Vilosell, en menut, havia de dir-ho
als mostassàs i vendre a menys preu que el taverner oficial, i no podia vendre
a menys de mitjos quartons; altrament, havia de pagar als mostassàs, cada vegada,
tres sous. En la mesada privativa del senyor, és a dir, l’abat de Poblet, ningú
no podia vendre vi, sota pena de 3 lliures a pagar-li. Els peixaters havien de
vendre a la plaça i enlloc més; i, si no portaven bon pes, n’havien de demanar
als mostassàs.
Les ordinacions del
Vilosell determinaven moltes altres coses, però no entrarem en més detalls.
Valgui el que hem esmentat de mostra de com Poblet organitzava d’acord amb els
prohoms la vida interna d’una vila del seu senyoratge. Quan, en un moment donat,
una vila que tenia ja les ordinacions promulgades s’adonava que mancava ordenar
algun punt determinat, modificar-ne o complementar-ne un altre, el redactava i
suplicava a l’abat que els el volgués firmar. Si l’abat, com a senyor del
poble, ho creia convenient, que era el que acostumava a succeir, els el
signava, amb la qual cosa era ja promulgada per la força de la voluntat seva
com a senyor. Valgui d’exemple que en les ordinacions del Vilosell del 1570 que
brevíssimament hem comentat, al cap de més d’un segle (l’any 1677), els del
poble volgueren reglamentar la taverna i la venda de vi pel taverner. El capítol
que redactaren els fou degudament signat per l’abat Fibla, i cobrà, així, força
legal. Afortunadament per a tots avui dia ja no és així.
El tercer punt de la
relació de El Vilosell amb Poblet és ben recent. La segona vocació que entrà al
monestir de Poblet, després que el 24 de novembre de 1940 quatre monjos
italians encapçalats pel P. Giovanni Rosavini tornessin la vida monàstica a
Poblet, fou el P. Benet Farré i Lloreta, en Josep fill de la Pepeta com ens
deia ell que el coneixien aquí al Vilosell.
El P. Benet va néixer aquí al Vilosell el 4 de gener de 1925 quan
Poblet era encara un munt de runes. Entrà al monestir de la Conca, on tot just s’havia
restaurat la vida monàstica, el 16 d’abril de 1941, cinc mesos després de la
restauració monàstica i procedent del postulantat dels pares Paüls a Bellpuig.
Entrava de la mà del P. Bernat Morgades, ja Paul i nat a l’Espluga de Francolí,
a tocar del monestir, i del futur P. Robert Saladrigues, de Bellpuig d’Urgell;
el p. Benet i el P. Robert tenien setze anys. Vestiren l’hàbit del Cister el
dia 8 de setembre de 1941 de mans del prior restaurador de Poblet Giovanni Rosavini. Va fer la primera professió el dia 24 de
setembre de 1942, a mans del P. Edmon Bernardini, abat general d’aquella època.
La professió solemne arribaria el 30 de maig de 1946, a mans del prior
Rosavini. L’ordenació sacerdotal li fou conferida el 2 d’abril de 1949 pel
bisbe letó Antoni Urbss, aleshores exiliat, a l’església de Poblet.
Amb un petit grup de joves monjos cursà estudis a Montserrat el 1942, i, després, a Suïssa, al monestir cistercenc d’Hauterive, un monestir, com Poblet, tot just restaurat uns anys abans. L'any 1963 obtingué la llicenciatura en Filosofia pel Pontifici Ateneu Sant Anselm de Roma. Més endavant, el P. Abat Maur Esteva l’envià un any a Bolívia, al Col·legi que les monges alemanyes tenien i tenen encara a la Paz, per fer-hi un servei pastoral. A Poblet, entre altres activitats, col·laborà en la docència dels joves monjos en període de formació, formà part de l’schola cantorum, exercí el càrrec d’hostatger i en els darrers anys de vida activa de porter.
Un monjo amable, sempre atent, bon conversador i molt divertit; sempre
es distingí tanmateix per la seva disponibilitat a tots els serveis que se li
demanaven en bé de la comunitat. Amant de les tradicions del seu monestir,
estudià a fons la vida i l’obra de tres monjos insignes de Poblet: sant Bernat
d’Alzira, fra Pere Marginet i l’abat Bartomeu Conill. Ho deixà escrit en
l’obra: Tres monjos de Poblet. Fou
autor també de diverses monografies sobre El Vilosell. Col·laborà en la
renovació litúrgica, després del Concili Vaticà II, amb la creació de noves
melodies per als textos en català, juntament amb el P. Jordi Bou, espluguí i
organista del monestir.
Al monestir el recordem amb estima per la seva amabilitat, entre tendra i humil, i pel seu bon humor, un ingredient, aquest darrer, molt important per a la vida d’una comunitat, i que ell sabia treure i repartir amb generositat del seu bon cor. Un altre tret que el va distingir fins a la fi dels seus dies fou la fidelitat als actes de comunitat. El Benet lliurà la seva ànima mentre els monjos, a Poblet, resàvem la darrera Hora del dia, Completes, i cantàvem la Salve, era l’onze de setembre de 2014. Morí a Valls, on havia estat traslladat al Pius Hospital per un agreujament de la seva salut. La seva mort, ocorreguda tot just arribar al centre sanitari, va ser un xic inesperada. L’endemà, la comunitat rebé solemnement les seves despulles a la Porta Reial del monestir, pregàrem per ell, com de costum, a la capella de Sant Esteve, on s’instal·là la capella ardent i l’endemà, dia 13, tingué lloc la missa exequial i l’enterrament seguint la tradició cistercenca, al nostre cementiri.
A més dels lligams històrics entre El Vilosell i Poblet, parlar
d’aquesta població per la nostra comunitat és parlar del P. Benet, sempre
enamorat de la seva vila nadiua a la que somiava tornar en els darrers temps de
la seva vida.
La història està feta de petits retalls, alguns a voltes no ens
semblen importants, però sorgits tots junts van fent el que és la nostra
història. Moments tendres, moments difícils i autèntics drames; tots fan història. Recollir-la, tenir-ne cura és molt
important i per això avui celebrem aquests vint anys del Centre d’Estudis que
ha esdevingut la memòria d’aquesta vila. Els temps no són pas fàcils, potser no ho són
mai ves a saber i sempre ens pensem que els nostres son pitjors que d’altres,
però mai no hem de perdre la il·lusió per treballar amb generositat i la vista
posada en els que venen darrera nostre; mantenir la voluntat de llegar-los un
país millor i una memòria col·lectiva que ens ajudi a construir el futur.
Moltes felicitats per aquests vint anys, aquests primers vint anys,
perquè n’han de venir molts d’altres d’aniversaris. No serà fàcil, cal treball
i esforç, però pensin sempre que val la pena, que l’objectiu s’ho val.
Construir el futur ben assentat sobre el coneixement del passat.
Moltes gràcies,