Divendres Sant
La Passió del Senyor
10 d’abril de 2020
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i
25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos
entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava
Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita,
d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i
als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat
i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència,
viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i
humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament
tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és
incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que
nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a
qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és
aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens
concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de
compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els
nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.
Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la
nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les
escriptures s‘ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps,
seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la
creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més
properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els
deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare, la germana de la seva mare, Maria, dona de
Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué
dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble
estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança
eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules
que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa
en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman
fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare
de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de
l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la
creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al
costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que
si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari
sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà
fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.
Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat
tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment.
Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure
el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el
que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la
creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre;
però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a
Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després
d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en
mala hora s’acostà acompanyant a l’altre
deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà
desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li
havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al
quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu
als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que
tot acabi l’abans possible i puguin
celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un
sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha
tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit amb la seva de deixar-lo lliure i haver de
carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com
una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i
que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de
lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb
pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura,
teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus
com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa
que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot
Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos
del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al
deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara
acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó
que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit
Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com
Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot
d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.
Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a
l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva
plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la
seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la
voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot
s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja
mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat,
com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i
de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres
participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou
naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la
samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la
creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en
veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en
veritat.
Al capvespre d’aquell divendres quan començava el
repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli
i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi
passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida;
el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit,
com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit
de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.