divendres, 10 d’abril del 2020

Divendres Sant La Passió del Senyor

Divendres Sant
La Passió del Senyor
10 d’abril de 2020
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita, d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència, viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.

Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les escriptures s‘ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps, seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare,  la germana de la seva mare, Maria, dona de Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.

Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment. Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre; però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en mala hora s’acostà acompanyant  a l’altre deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que tot acabi  l’abans possible i puguin celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit  amb la seva de deixar-lo lliure i haver de carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.

Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat, com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en veritat. 


Al capvespre d’aquell divendres quan començava el repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida; el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit, com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.