Diumenge
XII Durant l’any / Cicle A
Capella Santa Caterina
21 de junt de 2020
Jr 20,10-13, Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15
i Mt 10,26-33
El
temor, la por forma part de les nostres vides, la por és una dimensió natural
de la mateixa humanitat. Por sobretot a allò desconegut, a allò que no
aconseguim a abastar, a dominar, a allò que no podem controlar. Ho hem viscut
aquets darrers mesos de por, d’angoixa i d’incertesa i qui sap si encara ens queda
molta por per viure.
Avui Jesús ens parla de la por, de la por als homes, por a
les coses mundanes, de la por que tant bé sabem crear els homes i davant
d’ella, del temor a Déu. Hi ha molta diferència entre les pors humanes i el
temor a Déu. La por humana és sovint més profunda, existencial, se’ns
transforma en angoixa i sovint neix d'una manca d’espiritualitat i d’una pèrdua
del sentit de la transcendència, en definitiva d’una manca i absència de Déu en
les nostres vides.
Ens ho diu l’apòstol
Pau en la Carta als Romans, la por entrà en la història de la humanitat
juntament amb el pecat i amb la mort. Entrà, segons la tradició bíblica, per un
home, Adam, i amb un altre home, Jesús que era alhora fill de Déu, ens arribà
la gràcia del Pare estesa sobre la tota la humanitat vencent el pecat i la
mort, vencent la por i transformant- la en temor a Déu. Davant de les pors
humanes, la Paraula de Déu es presenta clara; qui tem a Déu no té por.
Témer
Déu és sentir-lo com ens fa costat, sentir que ens coneix a fons, que sap que
hi ha al nostre interior, és confiar-se a Ell, com ens diu el profeta Jeremies
en la primera lectura. El temor de Déu és en definitiva la fe en Ell. Sense
temor a Déu potser tendim a sentir-nos falsament
senyors del bé i del mal, de la vida i de la mort i això ens empeny a atemorir
als altres. Ho veiem cada dia amb tantes guerres, violències i brutalitats com
hi ha al nostre món; són obra humana i tampoc nosaltres creients ni ara ni
abans hem estat capaços de sostreure’ns al jou, a l’esclavatge de sentir-nos
amos del món i per tant capaços d’atemorir als nostres germans.
El
temor de Déu no vol dir tenir por a Déu, perquè Déu és el nostre Pare, que ens
estima i ens perdona sempre. Quan el temor de Déu habita en el nostre cor, ens
infon consol i pau, tota la nostra confiança es deposita en Déu i aquest do de
l'Esperit Sant, ens fa cristians certs de que no estem sotmesos al Senyor per
por, sinó lligats a Déu pel seu amor de Pare.
El temor de Déu és un toc a la
nostra consciència, quan no anem per bon camí, quan cerquem el mal dels altres,
quan ens apartem de Déu, quan volem aprofitar-nos dels germans, vivint apegats
als diners, a la vanitat, al poder o a l'orgull; llavors el temor de Déu ens colpeix;
ens fa veure que així no serem feliços, perquè al cap i a la fi ni diners, ni
vanitat, ni poder, ni orgull venen de Déu ni ens sobreviuran.
El temor de Déu
ens permet comprendre que un dia tot això que ara veiem acabarà i haurem de
donar comptes al Senyor de com hem viscut.
El temor a Déu allibera d’aquest
esclavatge, de l’esclavatge de la mundanitat, perquè qui tem a Déu, roman confiat
fins i tot enmig de les tempestes, confiat en el Pare bondadós i benigne, que és
Pare de misericòrdia.
Com més creixem i aprofundim en la temorosa intimitat amb
Déu, fonamentada en l'amor, més fàcilment podrem vèncer la por que ve dels
homes. Jesús ens convida avui a no tenir por, a confiar en Déu; aquesta
confiança ens encoratja, ens dona forces davant del mal. La por es transforma així
en esperança, una esperança que neix per al cristià de la joia pasqual.
No
tinguem por, obrim les portes del nostres cors al Crist, confiats en el seu
immens amor per nosaltres.