Solemnitat
del Santíssim Cos i Sang de Crist
Cicle A
Diumenge 14 de juny de 2020
Dt 8,2-3.14b-16a; Salm
147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58
«Aquest pa es pren, però en
realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res
transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep
es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí
la festa del Corpus Christi.
Aquell qui va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia
fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i
del vi. Sovint no hi donem la importància deguda a aquest gran misteri, a
aquest gran regal del Senyor. Però en les darreres setmanes molts fidels s’han
vist privats, de la participació al voltant de la taula de l’Eucaristia per raó
de les mesures sanitàries motivades per la pandèmia. Ha calgut acostar-se, sentir-se prop del
Senyor, mitjançant la pregària, la Paraula o la comunió espiritual; són mitjans
vàlids en circumstàncies excepcionals; però res no pot substituir la
participació en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana
(LG, 11). Avui celebrem de manera especial aquest misteri i aquest any el
celebrem amb renovada joia.
Crist es feu home per poder morir
com a home, però essent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del
misteri de la redempció neix l’Eucaristia; d’aquell darrer sopar amb els seus
deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos
traspassat per la llançada donà en darrera ofrena sang i aigua; dels àpats que
el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que
la mort; aquest do que neix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres
aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de
sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí
hi ha vertaderament Déu.
L’Eucaristia és passat en quan a
memorial d‘aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí
l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa
baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però
el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar
la pasqua amb els seus durant la seva vida a la terra; però la va celebrar de
manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment
menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració
de la sortida d'Egipte, sinó bestreta de la seva pròpia Pasqua, és a dir, del
seu pas d'aquest món cap al Pare per la seva passió i mort. Així la Pasqua va
adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell
pasqual, però la veritable víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que
l'endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seva sang, font de vida, vam ser
purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per
sempre.
L’Eucaristia és present en tant
que presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm
és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist,
com ens diu l’Apòstol. És sagrament de comunió, perquè tots nosaltres, essent
molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual neix
l’Església, sagrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per
excel·lència, és centre de la vida eclesial. «l’Església viu del Crist
eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il·luminada», en paraules de sant
Joan Pau II.
L’Eucaristia és futur perquè
anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja
la meva carn i beu la meva sang té vida eterna.» L'Eucaristia és fer un tast d'eternitat
en el temps; així com Crist va viure en la carn romanent en Ell la glòria de
Fill de Déu, així l'Eucaristia és presència divina i transcendent, comunió amb
l'etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial
(CF. Gaudium et spes, 40). Per la seva naturalesa, l'Eucaristia, essent memorial
de la Pasqua de Crist, introdueix l'etern i l'infinit en la història humana.
El sacrifici eucarístic essent
sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic
sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al
mateix temps sacrifici de l'Església. Aquí rau la seva raó de ser; per al bé de
l'Església a través del memorial instituït per Jesús durant el darrer sopar.
L’Eucarística ens convida a
compartir aquell amor seu fins a l’extrem, aquí i ara amb els germans; perquè
menjant la seva carn i bevent la seva sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i
Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.