Sants Pere i Pau, Apòstols
29
de juny de 2020
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm
4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
El rei Herodes pensava
que amb una mica de dedicació podria acabar amb aquell grup de seguidors d’un
tal Jesús de Natzaret que l’incomodava i el rei estava ben disposat a fer-los
mal. Fent matar a espasa a un tal Jaume i agafant-ne un altre de nom Pere, aconseguí
fins i tot ser ben vist pels jueus, perseguir-los donava un bon índex en les
enquestes que diríem avui. També un tal Saule per la seva banda s’esmerçava en
perseguir aquests díscols que afirmaven que el tal Jesús que havia estat
crucificat, havia vençut la mort tot ressuscitant del sepulcre estant. Però si
l’home proposa és vertaderament Déu qui disposa. Ja ho havia dit aquell fariseu
que es deia Gamaliel, doctor de la llei i honorat de tot el poble, davant del
Sanedrí «aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests
homes. (...) Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es
destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I
alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,34). Herodes i Saule s’han trobat lluitant contra Déu, qui sap si
sense saber-ho.
És Déu qui disposa. Déu
havia disposat que Simó aquell pescador, que amb el seu germà Andreu estaven
vora el llac de Galilea, deixessin les xarxes per seguir Jesús i esdevenir així
pescadors d’homes. Déu havia disposat enviar a Saule camí de Damasc creient ell
que anava a agafar cristians, quan de fet anava camí de la seva conversió; qui
abans els perseguia, ara anunciava la fe que havia volgut destruir (Cf. Ga
1,23). Per voluntat de Crist, aquell a qui perseguia,
que li sortí al pas i el feu caure del cavall i del seu error. Així per obra de
Déu, Simó esdevingué Pere i Saule Pau.
Pere i Pau deixaren una
vida aparentment còmode per agafar la creu i tot seguint el Crist esdevenir
missatgers de l’Evangeli davant dels jueus i dels pagans, perquè la bona nova
del Crist va destinada a tota la humanitat. És que al llarg de les seves vides,
que a la fi foren ofertes com una libació vessada sobre l’altar, el Senyor els
donà la fortalesa necessària per a mantenir-se fidels, guardant-los de tots
aquells qui, com Herodes, els volien perjudicar perquè arribat el moment de
desfer les amarres, acabada la cursa i mantenint la fidelitat, fossin cridats
al Regne celestial per mitjà del martiri.
Qui ha darrera la seva
crida, de la seva conversió, del seu ministeri i del seu martiri? D’on els
vingué la força per esdevenir evangelitzadors i portar la bona nova del Crist
fins al cor de l’Imperi romà? La seva lluita no fou fàcil, fou molt dur el camí;
l’acompliment de la seva missió els comportà presó, cadenes i privacions. Darrera
de tot plegat hi ha el ple convenciment de que Jesús és el Messies, el Fill del
Déu viu. Sols aquesta convicció fa de Pere la roca sobre la que Crist mateix
edificarà la seva Església; sols la fe dona a Pau la força per afrontar aquest
noble combat, el més noble que hi pot haver.
Pere representa la
fermesa, la roca de la fe, la seguretat. Pere no opina, confessa llur fe fruit
d'una experiència personal que és, a més, una revelació del mateix Jesús, del
Messies, del Fill de Déu viu. I confessant la vertadera naturalesa de Jesús rep
una nova identitat i una missió; ser pedra i fonament de l’Església.
Pau no havia conegut al
Jesús històric, però va conèixer també al Crist al qual havia perseguit,
reclamant amb força el títol d’apòstol, apòstol dels gentils, perquè va
entendre com ningú la universalitat de l'Evangeli, que trenca les barreres de
les cultures, races i llengües. Pau representa la impetuositat de l'anunci d'aquella
fe confessada oberta ara a tothom que vulgui escoltar-lo, a aquell que obri el
seu cor al Crist.
La fe en Crist ha de ser
primer que tot confessada, això és, acceptada, viscuda i assimilada fins a
conformar d'una manera nova la pròpia identitat. Però no pot amargar-se, no es
pot posar sota una mesura, cal proclamar-la, anunciar-la i comunicar-la. Creure
que Crist és el Fill de Déu i el salvador del món, mort i ressuscitat per a salvar
a tots els homes, significa que el creient no pot guardar-se aquesta fe per a
si mateix, l’ha de donar a conèixer, perquè tots som cridats a la salvació.
La litúrgia celebrava
aquesta festivitat com el natalici dels sants apòstols Pere i Pau, perquè pel
martiri nasqueren a la vida vertadera que per Déu els fou oferta en cridar-los
a seguir-lo i ells, malgrat tantes dificultats, no dubtaren mai a recórrer el
camí que porta cap a Crist. «Segueix-me» li digué Jesús a Pere, «Segueix-me» li
digué l’àngel tot tocant-lo per lliurar-lo de la presó. Pere i Pau, cadascun
amb la seva pròpia història personal i eclesial, testimonien que, fins i tot
enmig de duríssimes proves, el Senyor no ens abandona mai. És el Senyor qui
estava al costat de Pere per a deslliurar-ho de les mans dels seus enemics a
Jerusalem; és Ell qui estava al costat de Pau en els seus continus esforços
apostòlics, per a donar-li la força de la seva gràcia, a fi de convertir-lo en
intrèpid herald de l'Evangeli per a bé dels gentils (Cf. Joan Pau II 29 de juny
de 1997).
Demanem-li al Senyor, per
intercessió dels apòstols Pere i Pau, que estigui també al nostre costat i ens
doni la fortalesa necessària per reconèixer tothora que Ell és el Messies, el
Fill del Déu viu. I si alguna vegada ens retreuen el nom de cristians, com a
Pere i a Pau, estiguem contents perquè vol dir que l’esperit de la glòria, que
és l’Esperit de Déu, reposa sobre nosaltres (Cf. 1Pe 4,14). Per què sinó, a qui
aniríem? Si tant sols Ell té paraules de vida eterna. (Cf. Jn 6,68)