Exèquies
Parròquia de Santa
Maria de la Catedral
Tarragona 25
de juny de 2020
2Co 5,1-8,
Salm 22,1-3.4.5.6 i Jo 14,1-6
La vida i la mort són dos
conceptes antitètics i alhora ben complementaris. Tant cert és que si vivim morirem,
com que si morim és perquè hem viscut. El nostre cos, el cos terrenal, com ens
diu l’apòstol sant Pau, serà destruït i davant d’aquest fet, quan la mort ens
colpeja perquè la vivim de prop en algú a qui hem estimat i ens ha estimat, és
inevitable que el sentit de la vida i de la mort se’ns posi com a qüestió. I
amb aquest sentit també el del sofriment humà viscut al llarg de les nostres
vides terrenals on s’alternen la joia i la tristesa, la salut i l’enfermetat,
però on sembla que a la fi sempre triomfa la mort.
Per la fe creiem que no és així,
que aquesta no és la vida definitiva, que aquí tenim un cos que neix, creix, envelleix,
emmalalteix i que a la fi desapareix; que aquesta casa de Déu i tabernacle de
Déu a la terra, com ens diu sant Pau, és finita; però estem certs també de que
tindrem un altre temple, no fet de mà d’homes, sinó obra de Déu i aquest serà
el definitiu. Déu es va fer home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat,
per compartir els nostres sofriments, les nostres angoixes i la nostra mort i
morint vencé la mort i ressuscitant ens dona la vida eterna, plena i vertadera.
El Fill de Déu, el Messies tant esperat, no vingué al capdavant d’un exèrcit
d’àngels dominadors, sinó que naixent en un pessebre, vivint en el sí d’una
família humil, plorant la mort dels qui estimava i patint una mort injusta,
compartí així la nostra humanitat. Nosaltres no podem fer altre cosa que
creure, sense veure; però ens hem de sentir coratjosos, entendre que aquí vivim
com a emigrats i que quan sortim d’aquest cos mortal és per anar a la casa del Pare
on hi ha lloc per a tots. La clau és la confiança, ens ha dit l’Evangeli de
sant Joan, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot
és amor. Un amor que ara i aquí, malgrat totes les limitacions d’aquesta vida
terrena que tenim, hem pogut experimentar; mitjançant l’amor de Déu i l’amor
dels germans.
La nostra germana no ha estat
derrotada per la mort, per una llarga malaltia, sinó que ha lliurat un bon
combat i a la fi n’ha sortit vencedora perquè ara ja està més enllà del dolor.
Ha hagut de recórrer un llarg i dur camí que cap de nosaltres no hauria volgut
per a ella, però enmig de la lluita, com ho havia fet al llarg de la seva vida,
us ha fet experimentar el seu amor i vosaltres també, fills i nets, li heu fet
sentir la vostra proximitat i amor. Tenint-ne cura en la seva feblesa amb
esperança i convicció, fent tot el que podíeu fer per ella.
Al llarg d’aquets darrers anys heu
pogut viure moments inoblidables tot i que també sovint us haurà envaït la
sensació de que la seva lluita era injusta. Ara tot el seu sofriment ha passat
i la nostra germana viu d’una altra manera, però la seva no ha estat una lluita
inútil, tota la seva vida no ha estat en va. Us deixa tristesa i buidor, però
us deixa quelcom que és molt més important, us deixa el seu amor de mare i d’àvia.
Tot el que ha viscut, tot el que ens ha donat no s’ha fet no res, el seu amor
per vosaltres perdura en vosaltres mateixos.
Avui és un dia per a la tristesa,
per a la nostàlgia, per al dolor; però és i ha de ser sobretot un dia per a que
els nostres cors s’asserenin, un dia per a la confiança, un dia per a
l’esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en
l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i la nostra germana podrà
respondre que no ha fet res més que estimar i que us ha estimat a vosaltres en
concret amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons
i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliç
ella que us ha lliurat generosament el seu amor i s’ha sentit estimada per
vosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys ha rebut potser
sense adonar-se’n i que ara alliberada del cos mortal segur que agraeix.
En aquesta Eucaristia preguem per
la nostra germana que ens ha deixat, demanem al Senyor que veient l’amor com a
fil conductor de la seva vida, ara la rebi amb aquell amor que és més gran que
cap altre; que ella, que al llarg de la seva vida ha donat el seu amor i s’ha
sentit estimada pels seus pugui ara gaudir d’aquell amor que és plenitud en la
casa del Pare. També preguem per a nosaltres per obtenir el consol i
l’esperança i demanar al Senyor que un dia puguem retrobar-nos amb tots aquells
que ens han estimat i hem estimat per gaudir per sempre de la consoladora visió
de Déu.