Diumenge
XVIII Durant l’any / Cicle A
2 d’agost de 2020
Is 55,1-3, Salm 144, 8-9.15-16.17-18; Rm 8,35.37-39
i Mt 14,13-21
Ahir
escoltàvem en l‘Evangeli com Herodes havia fet matar Joan el Baptista i els
seus després d’enterrar el cos anaren a trobar a Jesús per explicar-li. Ell en
rebre aquesta mala nova cercà un lloc solitari per a pregar. Però la gent el
segueix, mentre Ell va en barca, torbat sens dubte per aquella mort a mans d’un
rei dèspota i capritxos, una gran gentada va al seu encontre i l’espera, així allí
on el mestre cercava solitud hi troba una multitud afamada. Jesús no és amo ni
del seu temps, ni de trobar un lloc i una estona per a pregar per aquell qui
l’havia batejat al Jordà, aquell per qui havia saltat de goig en les entranyes
de la mare i la mort del qual de ben segur l’havia apenat. Però més forta que
la seva pena és la seva compassió; Ell veié aquella gran gentada, se’n compadí
i es posa a curar als qui estaven malalts d’aquells més de cinc mil homes a més
de les dones i els nens, realment una multitud.
Aquesta
és l’òptica del Senyor, no anteposar res a la voluntat del Pare, al servei als
altres. Aquest és el nostre model, un model que no dubtem pas a reconèixer, a
voler imitar. Però malgrat la nostra bona voluntat sorgeixen massa sovint
contratemps, pors, persecucions, fams, nueses, perills. Se’ns posa davant els
ulls la cruesa de la vida i aleshores esdevenim massa realistes, desconfiats de
que les nostres pròpies forces siguin suficients i desconfiats de l’ajut del
Senyor. Com els deixebles per als qui més valia acomiadar aquella gentada
perquè s’anava fent fosc, millor que anessin als poblats propers i hi compressin
menjar, i potser fins i tot els deixebles creien fer un bé, procurant-los així menjar
i un bon negoci als vilatans propers.
Els
deixebles es fixaven tant sols en les seves pròpies forces, calculaven amb
mires humanes, massa humanes si al cap i a la fi tenien al mestre al seu
costat. També actuaven en certa manera egoistament, no fos cas que ni ells
tinguessin res per a menjar si el poc que tenien ho repartien. Jesús els mostrà
com actuar, com confiar en Ell; no pas deixant-lo fer a Ell tot sol, sinó que
els diu «No cal que hi vagin. Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.» Deurien
quedar estorats per aquelles paraules, com fer-ho només amb cinc pans i dos
peixos? Doncs confiant en el Senyor, portant-li aquells migrats recursos, i Ell
beneint-los i partint-los els el donà per repartir-los; així la gent en menjà
tant com volgué i encara en recolliren dotze coves plens de sobres.
També
la nostra societat avui es paralitza com els deixebles. Certament hi ha fam, ho
sabem, però millor que d’altres ho solucionin, millor enviar als afamats a
altres terres o evitar que vinguin a les nostres, sovint diem també nosaltres
«què se’n vagin». Hi ha malalts, però prioritzem a qui salvar perquè tenim
recursos limitats i no n’hi pas suficients per a atendre’ls a tots; ho hem vist
aquestes darreres setmanes amb tota la seva cruesa. Davant d’aquesta actitud
humana, massa racionalista, egoista en gran mesura; Jesús ens ensenya a
confiar-nos, ens demana que com l’Apòstol estiguem ben segurs que si confiem en
el Senyor, res del món present serà capaç d’allunyar-nos de Déu.
Aquella
multitud, potser sense saber-ho del tot, no cercava un pa que sacia avui per
tornar a tenir fam demà; cercava aquella cosa bona, de la que ens parla el
profeta Isaïes; aquella que delecta i ens fa assaborir el bo i millor, aquella
que sacia de vida, Crist el Senyor. Aquella que ens dona la força i la
confiança necessària per a saciar als famolencs.
La
confiança en el Senyor, en aquell qui és compassiu i benigne, que estima
entranyablement tot el que ell ha creat; és la que ens permet sortir fàcilment
vencedors davant de les adversitats nostres i alienes; si confiats som capaços
de no allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima;
com ens diu l’Apòstol.