Diumenge XIX durant l'any / Cicle A
Capella Santa Caterina
9 d’agost de 2020
1R
19,9a.11-13a; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); Rm 9,1-5 i Mt 14,22-33
Sembla
que en l’Evangeli d’avui el Senyor ens demana coses impossibles, tan
impossibles com caminar sobre les aigües. No, Déu no és un Déu de demanar-nos
coses impossibles, sinó d’ajudar-nos a fer possible petites coses que pas a
pas, poc a poc van esdevenint grans coses. Elies esperava potser la
manifestació de Déu en una gran ventada que esberlés muntanyes i esmicolés
roques; en un gran terratrèmol; en un gran foc; però no, el Senyor es manifestà
en un ventijol suau. El que ens demana el Senyor és confiança, és fe en Ell i
així poder fer coses per als altres, sobretot per als qui més ho necessiten;
sentint com l’apòstol per ells una gran tristesa i un dolor constant al fons
del cor.
Però
hi ha un lloc on cercar aquesta
confiança, hi ha una manera per refermar la fe, una manera privilegiada i
aquesta no és altra que la pregària. El mateix Jesús ens ho mostra molts cops
al llarg dels relats evangèlics. Avui obliga als apòstols a pujar a la barca i
a anar cap a l’altra riba i Ell acomiada a aquella multitud que havia alimentat
amb uns pocs pans i uns pocs peixos i se’n va a la muntanya tot sol per pregar
i al vespre encara era allà tot sol, fins a la matinada. Ell amb la força de la
pregària va cap als deixebles caminant sobre les aigües, és a dir passant per
sobre dels inconvenients com ara les ones o els vents contraris, tot allò que
als apòstols els amoïna i els acaba per esverar i fer cridar de por quan creuen
veure una fantasma. Sovint tenim por, sovint dubten, tenim poca fe i aleshores
ens veiem incapaços de superar les dificultats, se’ns fan una muntanya i
esdevenen per a nosaltres com a fantasmes.
Però
fins i tot al cap i a la fi Pere es confia en el Senyor, quan s’acovardeix i
creu enfonsar-se llança la mà cap a Jesús convençut de que Ell el salvarà. Això
els fa exclamar «realment sou el Fill de Déu», aquí Jesús podria dir-los com
dirà a Tomàs després de la resurrecció «Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29).
Avui
l’Església celebra una santa màrtir i patrona d’Europa, és santa Teresa Beneta
de la Creu, Edith Stein; que de família jueva esdevingué carmelita i com tants
altres d’ascendència jueva fou assassinada en un camp de concentració nazi.
Ella fou d’aquells que sense veure cregueren dels que confiaran en el Senyor,
d’aquells que ni vents tant forts com una bogeria com el nazisme, ni ones tant
grans com veure la mort i la desolació en un camp de concentració, no la feren enfonsar en el dubte, no feren trontollar
la seva fe. Sant Joan Pau II la definí així en la seva canonització « l'amor
a Crist va ser el foc que va encendre la vida de Teresa Beneta de la Creu. Molt
abans d'adonar-se, va ser completament conquerida per ell. Al començament, el
seu ideal va ser la llibertat. (...). Va recórrer el camí ardu de la filosofia
apassionadament i, al final, va ser premiada tot aconseguint conèixer la veritat; més aviat, la Veritat la
va conquerir. Va descobrir que la veritat tenia un nom: Jesucrist, i des
d'aquest moment va ser tot per a ella.» Que el seu exemple de fe i de confiança
ens ajudi a nosaltres a fer-nos veure l’amor de Déu, a viure l’amor a Crist i a
aprendre a compartir-lo amb els altres.