Sant Bartomeu
24 d‘agost
de 2020
Monestir
de Carmelites Descalces de Tarragona
Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51
«Vine, que et faré veure la núvia, l’esposa de l’anyell» diu l’àngel del
llibre de l’Apocalipsi. La figura de l’Església com l’esposa de Crist és ben
present en el Nou Testament i està prefigurada ja en l’Antic. Aquesta ciutat
resplendent, amb una gran muralla fonamentada sobre els dotze apòstols és la
Jerusalem celestial, de la que l’Església aquí i ara n’és tant sols una
prefiguració, un tast. És cap a aquesta Jerusalem celestial cap a la que anem,
cap a la que dirigim els nostres passos, a la que somiem d’arribar; en paraules
de santa Teresa «no será ir a
tierra extraña, sino propia, pues es a la de quien tanto amamos y nos ama»
(Camino de Perfección, 70,3). Tenir-la com a pròpia ha de ser el
nostre objectiu en aquesta vida, pròpia perquè és l’Església celestial que té
en Jesucrist el seu gran i únic sacerdot, Ell qui tant ens estima, fins a
l’extrem i a qui hem d’estimar en Ell i en els germans.
Sols l’amor a Crist i en Crist ens pot portar a la ciutat celestial,
però ens cal anar-hi, fer camí cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí
és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició
identifica amb Bartomeu. Una fe feble la de Natanael, que va de l’escepticisme
sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme d’una confessió sobre
el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial, prematura. Caldrà
que vegi coses més grans, caldrà que vegi obert el cel i els àngels de Déu
pujant i baixant, caldrà que vegi la ciutat celestial, tot passant pel martiri,
per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida.
Que va ser la vida de Teresa de Jesús si no una constant recerca
d’aquesta ciutat? Una constant recerca de l’amor de Crist, un sentir-se
estimada i estimar a Crist? Malgrat els sofriments, malgrat els entrebancs,
malgrat el dolor. D’ella es podia també dir que era una creient digna d’aquest
nom, una dona que no enganyava; però fins i tot per a ella el camí no fou
fàcil, malgrat de sentir al Senyor a prop perquè certament l’invocava amb
sinceritat, hagué de vèncer moltes dificultats, també ella tingué les seves
nits fosques que tant sols l’esperança en una albada com la d’aquell diumenge de
la resurrecció podia esvair.
«Quienes de veras aman a Dios,
todo lo bueno aman, todo lo bueno quieren, todo lo bueno favorecen, todo lo
bueno loan, con los buenos se juntan siempre y los favorecen y defienden. No
aman sino verdades y cosa que sea digna de amar.» (Camino de perfección,
40, 3).
Al Regne de Déu, a la Jerusalem celestial, sols s’hi pot
arribar per la persona del Fill, del Senyor, el Crist, que ens portà la bona
nova de l'evangeli, per a la nostra salvació. Sols hi ha una manera de recórrer
aquest camí, i és amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada
d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances. Sols
ens estalviarem de caure, d’ensopegar al llarg del camí amb les nostres
mancances, recolzats en la gaita del compromís amb la fe, l'esperança i la
caritat, que ens ha de permetre de viure com a vertaders testimonis de l'Evangeli,
vertaders testimonis de l’amor de Déu.
L’amor mogué a Teresa de Jesús a sortir de la seva incerta
però acomodatícia realitat per emprendre una aventura d’amor, que tingué en la
fundació del convent de sant Josep a Avila tant sols un inici. Tota la seva
vida fou una mostra de que qui la movia era Crist, sols Ell era qui l’empenyia,
qui li donava la força del seu amor. «Trataba mucho de Dios, de manera que edificaba a todas, y se espantaban de
la paciencia que el Señor me daba; porque, a no venir de mano de Su Majestad,
parecía imposible poder sufrir tanto mal con tanto contento.» (Vida,
6,2).
En pot sortir res de bo de nosaltres? Sí, hi tant, si deixem
actuar al Senyor, si ens deixem amarar del seu amor, si no deixem mai de tenir
els ulls fits en Ell. Com els tingué Felip que sabia que calia anar-hi per
veure. Com els tingué Natanael per veure-ho amb els seus propis ulls i
deixar-se de judicis massa simples. Com els tingué Teresa de Jesús que arribà a
veure coses molt més grans que les que podia haver imaginat mai. La força de
tots plegats fou l’amor d’aquell Crist que li digué a Teresa: «¿Sabes qué es amarme con verdad? Entender que todo
es mentira lo que no es agradable a mí. Con claridad verás esto que ahora no
entiendes, en lo que aprovecha a tu alma.» (Libro de la vida,
40,1).