Dimecres de Cendra
17 de febrer de 2021
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ara és el temps de la conversió, ara és el temps de
la reconciliació, ara és el temps de fer el bé. Ara és el temps de donar,
d’ajudar, de pregar i de dejunar. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la
salvació.
Iniciem avui el temps de preparació per a la
celebració del misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció
de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem i recordem al llarg
de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra salvació, que
Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu va
tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell nosaltres fóssim
fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’apòstol. Déu baixà
perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal de que nosaltres
poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de fills de Déu, fills
amb el Fill.
Potser de tant recordar-ho correm el risc de fer-ho
d’una manera rutinària, monòtona, com sense adonar-nos-en de la centralitat
d’aquest misteri en la nostra vida. No es tracta de fer un posat trist com els
hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a toc de trompeta, ni de plantar-se
drets a les cantonades de les places perquè tothom ens vegi. No es tracta de
cercar el reconeixement humà; res de tot això, perquè aleshores ja tindríem la
nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra, no podríem esperar la que
realment val la pena, la del Pare.
Es tracta d’esquinçar-nos els cors, de rentar-nos
la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a qui no hi ha secrets,
aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els llocs més amagats i
sap que hi ha realment dins del nostre cor. Sap si hi ha vertader esperit de
conversió o si ja estem prou satisfets de nosaltres mateixos, sap si el nostres
cors s’esquincen o si el nostre dejuni, la nostra almoina, la nostra pregària,
el nostre dol i el nostre plor són tant sols una façana, una imatge per
promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant de convertir el nostre cor cap a aquell
qui tant ens estima, aquell qui esborra les faltes, qui crea un cor ben pur i
ens pot retornar el goig de la salvació.
Ara és el moment de la conversió. La nostra vida,
la vida dels monjos, hauria de respondre en tot temps a una observança
quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant la pròpia vida amb tota la
seva puresa, esborrant les negligències, retraient-nos de tota mena de vicis,
donant-nos a l’oració, a la lectura i a l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos,
esquinçant-nos el cor i no els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar
amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).
Ara és el moment de viure aquesta Quaresma amb
esperança, sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona
aquell qui lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar
al tercer dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Ara
és l’hora de ser capaços de donar raó de la nostra esperança a tots els qui ens
envolten. (Cf. Papa Francesc, Missatge
per a la Quaresma de 2021, 2). Donant, ajudant, pregant, dejunant, és a dir
mostrant la nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure
la caritat, en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència
general del 11 de febrer de 2009).
Una esperança viscuda de nou aquest any en un
context incert sobre el futur més immediat, quan hi ha molta gent que pateix,
se sent abandonada, sola o angoixada. En aquets context la Quaresma és més que
mai el temps de l’esperança, vivint-la en la confiança de que amb la renovació
de les promeses baptismals la nit de Pasqua renaixerem com a homes nous,
gràcies a la força de l’Esperit Sant.
Fem aquest camí quaresmal, aquest camí de conversió,
sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist és la nostra
esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet, Audiència
general 11 de febrer de 2009).
«La caritat ens uneix a Déu (...), la caritat ho
suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid ni res altiu;
la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho fa tot en la
concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de Déu i sense
ella res no plau a Déu.» (Carta de sant Climent als cristines de Corint).
L’esperança ens porta a la caritat i tant sols per
aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà participar del goig de
la seva salvació.