Diumenge VI durant l'any / Cicle B
14 de febrer 2021
Lv 13,1-2.45-46; Salm 31,1-2.5.11; 1C
10,31-11,1 i Mc
1,40-45
«Tant
bon punt m’ho he proposat, Senyor, m’heu perdonat la culpa comesa.» ens ha dit
el salmista. Amb aquest esperit es presentà davant Jesús un leprós, algú que
segons la llei no podia establir contacte amb ningú, una persona considerada
impura, condemnada a viure aïllada, a qui els sacerdots havien manat d’anar
escabellat, amb els vestits esquinçats, tapat fins a la boca i obligat a
declarar-se impur quan algú se li acostés. A algú així, Jesús el tocà amb la mà
i li parlà. La desesperació d’aquest home que no demanava la salut sinó recuperar
la dignitat de fill de Déu, fou recompensada amb la fe; la seva humilitat, que
el portà a dirigir-se al Senyor agenollat al terra, rebé el regal de la purificació.
Per l’encontre amb Jesús passa d’exclòs a beneït per Déu amb el do de la puresa
recobrada. Per això no se’n pot estar de proclamar-ho davant la gent i de
fer-ho conèixer pertot arreu, malgrat que Jesús mateix li recomanà seriosament
de no dir-ho a ningú.
Jesús
s’adapta a tots, no busca allò que li convé a Ell, sinó el que convé als
altres, com ens ha dit l’apòstol a la segona lectura. Per fer-ho no dubte a
transgredir les rígides i a voltes inhumanes regles de la llei: parla, toca i
guareix aquell qui pels sacerdots és impur, aquell qui té en la seva malaltia
la mostra evident del rebuig de Déu, del pecat.
Però
no, aquell home de fet no era rebutjat per Déu sinó pels qui, potser de bona
fe, creien obrar en nom de Déu. Per això a aquell home el mateix Fill de Déu el
guareix de cos i d’ànima. És Jesús qui va a l’encontre dels marginats, dels
pobres, dels malalts, dels pecadors per situar-los al millor lloc en el Regne
de Déu. Jacob feia trampes, Pere tenia un caràcter fort, David fou un adúlter,
Noé s’emborratxà, Jonàs fugi de Déu, Pau era un assassí, Marta s’angoixava,
Tomàs dubtava, Sara era impacient, Moisès un tartamut, Zaqueu massa petit
d’estatura, Abraham un vell, Llàtzer un malalt que acabà morint, Maria
Magdalena una pecadora, Mateu un recaptador o Felip lent a entendre; però
malgrat tot això o potser precisament per això, tots ells foren elegits per
Déu. Déu no és un déu excloent, Déu no castiga amb el flagell de la malaltia;
Déu no vol la mort del pecador, sinó la seva conversió i la seva vida. I en
situacions difícils ens demana la confiança del leprós, sabedor de que tant
sols la voluntat de Déu ens pot ajudar.
Avui
també l’enfermetat s’abat sobre la nostra societat, avui també assenyalem amb
l’estigma de la solitud al qui sofreix, avui també tenim por del qui està
malalt i la seva malaltia ens fa sentir incòmodes, avui també intentem amagar
tot aquell qui no considerem pur als nostres ulls, sense valorar que ho és als
ulls de Déu. Per això avui també tenim necessitat d’aprendre de Jesús, potser
més que mai. L’actitud, les paraules i els gestos de Jesús ahir cap als
marginats del seu temps ens interpel·la avui a nosaltres. Tot ho hem de fer a
glòria de Déu, ens ha dit sant Pau. Com també sant Benet a la Regla ens demana
d’atendre als mallats de la comunitat abans de tot i per damunt de tot i
servir-los com si fossin realment el Crist.
Veure
Crist en el germà que sofreix, com el mateix Crist veia als altres com a germans
seus, topa en una societat a voltes tancada i indiferent, quan no exclusivista.
Seguir l’exemple de Pau com ell seguia el del Crist, prioritzar el que convé
als altres per damunt del que ens convé a nosaltres, xoca en una societat en la
que ens sentim còmodes amb els qui són com nosaltres, amb aquells que pensen i
volen el mateix que nosaltres, perquè això al cap i a la fi ens dona seguretat;
mentre que davant dels que són diferents, dels que pensen, senten i volen de
manera diferent a la nostra, ens sentim sovint insegurs, inquiets quan no ens
omplen de temor.
Jesús
no té por de parlar, de tocar i de purificar a aquell qui està al marge de la
societat, a aquell qui ho necessita. És la universalitat de la salvació que ens
porta el Crist, aquell qui opta per fer opció preferencial pels marginats i ens
convida a nosaltres a fer-la també.
Quina
fe la del leprós, quina serena generositat la de Jesús, aquell qui ens absol de
les faltes i sepulta els nostres pecats.
Que el
Senyor ens atorgui la fe del leprós per dir-li confiats: «si voleu» i la gràcia
d’escoltar de boca de Jesús: «Sí que ho vull.»
No ens
cal res més.