Dilluns 8 de febrer de 2021
Monestir de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7
i 8b i 9a.13-14; 1Jo 3,1-2 i Jo 14,1-6
Espera en el Senyor, sigues valent; ens ha dit el salmista.
Aquest és el vertader sentit d’aquesta celebració en memòria i pregària pel
nostre germà Marc: l’esperança. La vida de tot creient té un únic objectiu i
aquest no és altre que trobar-se amb el Pare, arribar davant seu, poder viure a
casa seva tots els dies de la vida, de la vida vertadera i eterna; d’aquella
que el Fill de Déu fet home ha guanyat per a nosaltres amb la seva mort en creu
i la seva resurrecció.
«L’home no puja, Déu baixa», escrivia simplifica-t’ho fra
Marc (Visita guiada al monestir de Santa
Maria de Poblet, pàgina 8). Déu es va fer home per compartir en tot la
nostra humanitat llevat del pecat, per compartir les nostres malalties, els
nostres sofriments, les nostres angoixes, la nostra mort.
El nostre germà ha conegut ben de prop el que és la malaltia
i l’angoixa, primer tenint cura de tants germans malalts i ancians, a la fi
essent ell mateix malalt i ancià. Tot plegat per a la fi poder compartir amb el
Senyor la seva resurrecció que és l’acompliment d’una esperança com la de Job
que enmig de tanta tribulació, està cert de que el seu defensor viu i ell viu
amb el seu defensor de tal manera que un dia podrà contemplar a Déu amb els
seus propis ulls.
És aquesta mateixa esperança la que ha guiat la vida del
nostre germà Marc, una esperança que ha viscut tocant de peus a terra, al llarg
dels seus més de vuitanta anys de vida i més de seixanta de vida monàstica,
nascut a l’Empordà i arrelat a Poblet, on el portà la tramuntana de l’Esperit.
Una esperança posada en la promesa del Senyor, i aquesta promesa com escriu
sant Agustí, «és la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens
pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem, on no plorarem el qui
se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú.» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Avui demanem al Senyor que
el nostre germà gaudeixi ja d’aquesta promesa, que la vegi feta realitat i la
visqui en plenitud.
En paraules del nostre fra Marc «la vida és quelcom que depèn
de nosaltres mateixos i de Déu.» (Visita
guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 20). Certament
viure-la, creure en aquesta esperança depèn de nosaltres i és alhora regal,
gràcia de Déu; és la prova més gran d’amor que ens ha donat el Pare, aquell que
ens reconeix com a fills seus; com diu la carta de sant Joan. La clau és la
confiança, ens ha dit el quart Evangeli, confiats en una vida que no acaba, on
ja no hi ha sofriment i on tot és amor.
«On vius?» preguntava fra Marc als visitants no tant
sorpresos per la pregunta, com per la inexactitud de la seva resposta que
donava pas a un joc dialèctic entre divertit i de resultat incert per al seu
interlocutor. Però també es posava ell mateix una pregunta encara més
important: Per a què i per a qui vivim? «Què és el més important que hem de fer
en aquesta vida?» (Visita guiada al
monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 3). Si vivim, vivim per al Senyor
i si morim, morim per al Senyor, per això tant si vivim, com si morim, som del
Senyor, respon sant Pau (Cf. Rm 14,8). Aquesta ha estat la vida de cristià, de
monjo del nostre germà; seguint el camí cap a l’objectiu que el mateix sant
Benet ens marca, la vida eterna. Tenint de model aquell qui és el camí, la
veritat i la vida: Crist.
Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un
preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a fra Marc, l’hora de
viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer
de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens hi ha preparat estada,
on hi ha lloc per a tots.
La vida dels monjos, la de tot cristià, però molt
especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i
de vida, un camí al llarg del qual tenim pors, on ens surt al pas qui ens vol
esfereir, on tant sols la certesa de poder fruir de la bondat del Senyor,
aixeca un mur que res ni ningú no és capaç d’esfondrar. Aquest camí és el que
el nostre germà Marc ha conclòs avui i nosaltres confiant en Déu, confiant en
Jesucrist, el seu Fill, demanem que gaudeixi ja de la contemplació de la claror
de la mirada del Senyor i sigui considerat digne d’ocupar una d’aquelles
estances que Crist ens hi ha preparat.
I ara Marc et preguntem a tu, on vius? On tens els peus? I demanem
per a tu que visquis a la casa del Senyor, allí on el Senyor està, que els teus
peus reposin segurs al seu temple, que respiris l’aire pur de l’eternitat; que
El Senyor t’hagi concedit de ser semblant a Ell i poder veure’l tal com és.
Recordant allò que vas escriure «allà on estiguis, amb qui
estiguis, sol o acompanyat, el Pare està sempre present ja sigui en tu mateix,
en la bondat de la creació i amb els qui t’envolten.» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 41).
Has estat valent, el teu cor no ha defallit, has esperat en
el Senyor, acabada la cursa t’has mantingut fidel.
Demanem per a tu que estiguis ja amb el Senyor, com ho has
demanat amb tota l’ànima, que estiguis allí on no es perd mai l’alegria, que
havent escoltat Ell el teu clam frueixis en el país de la vida de la seva
bondat.
Que Ell el verb encarnat per a l’home salvat, sempre misericordiós,
t’hi aculli avui a tu i demà a tots nosaltres amb el Pare i l’Esperit Sant.