dimecres, 7 d’abril de 2021

Exèquies Fra Josep Biosca

 

Exèquies Fra Josep Biosca

Dimecres 7 d’abril de 2021

Monestir de Poblet

Ac 3,1-10; Salm 104; 1 Co 15,51-57 i Lc 24,13-35

 

«Jo crec que Déu és l’única força i l’única esperança que tinc. Perquè d’Ell em ve la força i sóc el que sóc gràcies a Ell. Com diu sant Pau, en Ell som i nosaltres som gràcies a la vida que Ell ens dona i ens ofereix», responia fa poc més d’un any fra Josep, el nostre fra Josep Biosca, a una noia que feia un treball de curs sobre la vida monàstica. Fra Josep ha viscut la centralitat del Crist que estableix sant Benet a la Regla amb tota passió durant 69 anys, ja que el dia de la seva mort, ahir, s’esqueia el 69è aniversari de la seva professió monàstica. Va venir a buscar al Crist en aquest monestir un 1 d’octubre de 1950, no eren temps fàcils per a la comunitat quan aquell jove de 25 anys hi arribà, com tantes vegades abans ho havia fet, amb bicicleta després de pedalejar tres hores des d’Igualada.  Ell era d’aquells qui com Pere i Joan vora la porta bonica del Temple sense tenir plata ni or, donava el que tenia, la seva vida per a servir al Crist com el darrer dels germans conversos. Era com Pere i Joan home fidel a la pregària i per tant generós en compartir allò que Déu li havia concedit, la seva fe en Crist.

Ara ha estat cosa d’un instant, d’un tancar i obrir d’ulls i consumit el seu cos en el servei al Crist i als germans demanem nosaltres avui al Senyor ressuscitat que allò que es consumeix es revesteixi d’allò que ja no es pot consumir. Fra Josep, gastat el seu cos mortal al llarg de 95 anys de vida i 70 de vida de monjo; ens ha deixat un exemple que no es podrà consumir mai. Home fidel a la pregària i al treball, discret i assenyat quan li demanàvem un consell o el seu parer; profundament amant de la senzillesa de sants com santa Clara d’Assis. La seva meta la tenia molt clara: buscar al Senyor, arribar davant seu; arribar al moment en que la seva existència mortal es pogués revestir d’aquella que és immortal. Això és el que avui demanem per a ell profundament commoguts per la seva vida de servei a la comunitat, per la seva manera de viure aquests darrers anys quan l’edat i la salut han anat minvant les seves forces i per aquestes darreres setmanes durant les quals s’ha anat consumint pel Senyor amb la mateixa humilitat i discreció amb la que ha volgut viure i ha viscut sempre.

Quan li comunicaves a fra Josep que un altre monjo havia mort afegia invariablement «ja en tenim un altre al cel» i això és precisament el que demanem avui per a ell, que hagi arribat al cel i que havent-lo acollit el Pare misericordiós, d’allí estant ajudi a aquesta comunitat i a tota l’Església.

Si la pregària i el treball han estat els pilars sobre els que ha construït la seva vida de monjo; la seva vida de cristià s’ha fonamentat en la devoció personal, especialment el Sant Rosari, la vida dels sants que llegia amb fruïció i la lectura de la Paraula de Déu en la que confiava per sostenir i rejovenir dia rere dia la seva fe. No li costà pas tant d’entendre ni de creure tot allò que havia anunciat l’Escriptura, perquè començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes va saber reconèixer-hi la figura del Crist. Un text el captivava més que qualsevol altre i era el llibre de Rut; tant sols agafant la seva vella i gastada Bíblia en la versió de Montserrat, hom podia adonar-se del senyal posat sobre la història de Rut perquè la generositat d’aquesta dona vídua quedant-se amb la seva sogra Noemí el corprenia i li era model per a la seva vida d’entrega al Senyor com a monjo.

El cor del nostre germà Josep s’abrusava quan llegia la Paraula de Déu i aquesta era per a ell un camí privilegiat per trobar al Crist que com als deixebles d’Emaús li va sortir al seu pas fa setanta anys i ell  com aquells dos caminants li pregà al Senyor tot dient-li: «queda’t amb mi.» I davant qualsevol temptació la seva resposta era la de Rut a Noemí: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí hi haurà la meva sepultura.» (Rt 1,16-17).

La Paraula i l’Eucaristia feren que els ulls del nostre germà Josep es mantinguessin oberts a la llum de la fe i el mantinguessin ferm en una vida de treball i pregària. «Déu és la força contínua, la vida i l’existència», responia ell quan li demanaven una definició de Déu. I així avançava cap a la vida eterna, confiat en aquesta força, una força que per a l’Apòstol és la que actua en nosaltres i pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o entendre, com escriu a la Carta als Efesis, un altre text estimat pel nostre germà Josep.

Quin missatge ens deixen els nostres germans en marxar cap al Pare? El seu exemple, la seva mateixa vida que li podria ben bé fer exclamar avui a manera de llegat com digué l’Apòstol: «ara jo, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.» (Ef 4, 1-3).

Confiem avui a la misericòrdia del Pare al nostre germà Josep que ha cridat d’aquest món cap a Ell en el dia en que la seva ciutat d’Igualada venerava el seu Sant Crist; en el temps en que celebrem la resurrecció del Senyor que és per a nosaltres la porta de l’esperança, perquè Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. No ha estat en va la vida del nostre germà, no ha estat pas buida; ans al contrari la seva vida ha donat molt de fruit i ha estat ben plena. D’això en donem gràcies i per això li demanem al Pare que ara que el té davant seu l’aculli amb braços misericordiosos i li digui «queda’t amb mi».

Que els ulls del nostre germà Josep s’obrin al cel i reconegui al Senyor amb tota la seva resplendor. Que arribant a la Jerusalem celestial es trobi amb els deixebles i amb tots aquells qui al llarg de generacions han anat amb el Senyor i tots junts puguin contemplar al qui realment ha ressuscitat. Que el cor del nostre germà s’abrusi escoltant al Senyor. Que ara pugui veure cara a cara a aquell qui ha estat per al nostre germà força contínua, vida i existència.

I que nosaltres puguem un dia reunir-nos amb ell, lliures ja de la mort i del pecat, participant de la victòria de Jesucrist, nostre Senyor, sobre la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.