Setena Paraula
«Pare, confio el meu alè a les teves mans.» (Lluc 23:46)
Ha arribat per Jesús l’hora de dir la darrera paraula; tot ha estat previst
per arribar fins aquí. De fet la mort, la possibilitat de morir a mans d’altres
l’ha acompanyat tota la seva vida, des de la mateixa infància, però encara no
havia arribat l’hora. Ara aquest home sol a la creu dirigeix la seva mirada al
Pare, una mirada confiada i alhora generosa. Confiada perquè Ell no ha vingut a
fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare i generosa perquè en acompliment
d’aquesta missió lliura fins el seu darrer alè.
A la creu en aparença tot és solitud, dolor, desengany i fa olor a derrota.
Als ulls dels qui seguien a Jesús tot ha acabat malament, aquell qui prometia
el regne, el reialme definitiu i alliberador, el regne de Déu, ara està a punt
de morir sol, traït, abandonat, menyspreat, rebutjat i escarnit pels pocs que
hi ha al seu costat.
Dels seus un l’ha venut, els altres han fugit; fins i tot Pere, dels més
valents que jurava donar la seva vida pel Mestre s’ha acovardit, l’ha negat i
s’ha amagat; de nou la seva confiança en Jesús ha defallit com quan a la
primera alenada de vent s’enfonsà en l’aigua i de res no va valdre tenir al
Mestre al seu costat encoratjant-lo a caminar amb ell sobre l’aigua del llac.
De Jaume, l’altre deixeble amb qui Jesús compartí moments culminants com la
transfiguració al món Tabor i la ben propera agonia a Getsemaní, no en queda ni
rastre. Tant sols un dels seus acompanya a la mare adolorida, aquell a qui el
Senyor més estima està vora la creu amb algunes dones.
Dels seus enemics no en surten res més que insults i una mica de pressa per
acabar amb tot plegat abans de que comenci el dia solemne de la Pasqua. Els hi
ha costat, però a la fi ho han aconseguit. De fet no ha estat tant difícil, qui
ho hauria pogut dir el diumenge abans quan la gent aclamava a aquell home com a
rei d’Israel i guarnia els carrers al seu pas amb palmes i branques d’olivera i
estenien els seus propis mantells perquè el mestre muntat sobre un pollí
avances triomfal pels carrers de Jerusalem. No els ha costat massa trobar-ne un
dels seus que el vengués per trenta monedes, tampoc ha estat massa difícil que
els qui l‘aclamaven es giressin en contra d’Ell. La resta ha vingut tota sola;
els seus l’han abandonat esporuguits davant la possibilitat de ser també ells
detinguts i executats en la vexant pena de la creu i a l’autoritat romana li ha
vingut de gust acabar amb aquell pobre rei a qui ningú no defensava i s’ha tret
així de sobre qui sap si una amenaça per al futur. Tot ha sortir rodó i ara
tant sols cal esperar que aquell home faci el seu darrer alè, enterrar-lo i
oblidar-se’n de tot plegat.
Però a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni tant
sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de
tot plegat, Jesús es dirigeix a aquell qui té vertaderament la darrera paraula,
aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a
qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix.
Pot semblar en aquesta hora del Divendres Sant que tot ha acabat i no pas
bé per al mestre i els seus deixebles; pot semblar-ho però no és pas així. El
Pare té la darrera paraula i la seva darrera paraula no és una paraula de mort,
sinó una paraula de vida, de vida eterna. Jesús ho ha acomplert tot, per
sorprenent que pugui semblar ha acomplert morint així el que el Pare li havia
confiat i ara Ell es dirigeix al Pare i ple de confiança li lliura el seu
darrer alè.
En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults; hi
ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la pàgina
següent d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara
s’ha d’escriure i s’escriurà des de la joia de la resurrecció, des de la llum
de la nit de Pasqua.
No hi ha Pasqua sense Divendres Sant perquè en la nostra vida, en la
història de la humanitat hi ha dolor, solitud, incertesa, neguit. Per això
Crist ha mort a la creu compartint la nostra humanitat, fet en tot igual a
nosaltres llevat del pecat. La creu no és símbol de derrota, a qui derrota la
creu és al pecat, a qui dona vida i vida eterna és a tots nosaltres. Tant sols
morint Crist, el Fill de Déu, podia vèncer definitivament la mort. No ha estat
fàcil tampoc per Jesús. A Getsemaní mateix, ben poques hores abans de ser
clavat i morir a la creu, s’ha angoixat, ha tingut una angoixa de mort sabent
el que li venia a sobre; ha compartit així la nostra angoixa davant de la
malaltia, del sofriment, de la proximitat de la mort. Però tant a Getsemaní, on
els pocs dels seus que tenia a la vora se l’hi han adormit i han estat
incapaços de vetllar una hora; com ara al calvari, al moment suprem de lliurar
el seu darrer alè, el missatge de fons és la confiança en el Pare.
Vivim per segon cop consecutiu una Setmana Santa atípica, marcada per la
incertesa i l’angoixa, quan no pel dolor de tanta gent que ha mort, que ha
patit en un hospital o en una residència. Tanta gent que ha viscut el seu
Getsemaní i el seu calvari. Però el missatge confiat de Crist a la creu, la
mirada dirigida al Pare en confiar-li el seu darrer alè, és un missatge
d’esperança. Després del Divendres Sant, després del silenci del Dissabte Sant,
ve la joia de la Pasqua; no pot venir cap altra cosa perquè Déu estima tant al
món que li ha lliurat el seu Fill perquè ens doni vida i vida eterna.
Avui vivim qui sap si un Divendres Sant col·lectiu, però el cristià és
l’home i la dona de l’esperança. Sense esperança no hi ha fe vertadera, perquè
la mateixa fe és esperança. Jesús, el Crist, a la creu confia el seu darrer alè
al Pare, ho fa esperançat, cert de que el seu sacrifici no ha caigut en el no
res; la seva mort és aquella llavor que caient en terra bona dona molt de
fruit, el fruit de la vida vertadera i plena.