divendres, 2 d’abril del 2021

Setena Paraula «Pare, confio el meu alè a les teves mans.» (Lluc 23:46)

 Setena Paraula

«Pare, confio el meu alè a les teves mans.» (Lluc 23:46)


Ha arribat per Jesús l’hora de dir la darrera paraula; tot ha estat previst per arribar fins aquí. De fet la mort, la possibilitat de morir a mans d’altres l’ha acompanyat tota la seva vida, des de la mateixa infància, però encara no havia arribat l’hora. Ara aquest home sol a la creu dirigeix la seva mirada al Pare, una mirada confiada i alhora generosa. Confiada perquè Ell no ha vingut a fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare i generosa perquè en acompliment d’aquesta missió lliura fins el seu darrer alè.

A la creu en aparença tot és solitud, dolor, desengany i fa olor a derrota. Als ulls dels qui seguien a Jesús tot ha acabat malament, aquell qui prometia el regne, el reialme definitiu i alliberador, el regne de Déu, ara està a punt de morir sol, traït, abandonat, menyspreat, rebutjat i escarnit pels pocs que hi ha al seu costat.

Dels seus un l’ha venut, els altres han fugit; fins i tot Pere, dels més valents que jurava donar la seva vida pel Mestre s’ha acovardit, l’ha negat i s’ha amagat; de nou la seva confiança en Jesús ha defallit com quan a la primera alenada de vent s’enfonsà en l’aigua i de res no va valdre tenir al Mestre al seu costat encoratjant-lo a caminar amb ell sobre l’aigua del llac. De Jaume, l’altre deixeble amb qui Jesús compartí moments culminants com la transfiguració al món Tabor i la ben propera agonia a Getsemaní, no en queda ni rastre. Tant sols un dels seus acompanya a la mare adolorida, aquell a qui el Senyor més estima està vora la creu amb algunes dones.

Dels seus enemics no en surten res més que insults i una mica de pressa per acabar amb tot plegat abans de que comenci el dia solemne de la Pasqua. Els hi ha costat, però a la fi ho han aconseguit. De fet no ha estat tant difícil, qui ho hauria pogut dir el diumenge abans quan la gent aclamava a aquell home com a rei d’Israel i guarnia els carrers al seu pas amb palmes i branques d’olivera i estenien els seus propis mantells perquè el mestre muntat sobre un pollí avances triomfal pels carrers de Jerusalem. No els ha costat massa trobar-ne un dels seus que el vengués per trenta monedes, tampoc ha estat massa difícil que els qui l‘aclamaven es giressin en contra d’Ell. La resta ha vingut tota sola; els seus l’han abandonat esporuguits davant la possibilitat de ser també ells detinguts i executats en la vexant pena de la creu i a l’autoritat romana li ha vingut de gust acabar amb aquell pobre rei a qui ningú no defensava i s’ha tret així de sobre qui sap si una amenaça per al futur. Tot ha sortir rodó i ara tant sols cal esperar que aquell home faci el seu darrer alè, enterrar-lo i oblidar-se’n de tot plegat.

Però a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús es dirigeix a aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix.

Pot semblar en aquesta hora del Divendres Sant que tot ha acabat i no pas bé per al mestre i els seus deixebles; pot semblar-ho però no és pas així. El Pare té la darrera paraula i la seva darrera paraula no és una paraula de mort, sinó una paraula de vida, de vida eterna. Jesús ho ha acomplert tot, per sorprenent que pugui semblar ha acomplert morint així el que el Pare li havia confiat i ara Ell es dirigeix al Pare i ple de confiança li lliura el seu darrer alè.

En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults; hi ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la pàgina següent d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha d’escriure i s’escriurà des de la joia de la resurrecció, des de la llum de la nit de Pasqua.

No hi ha Pasqua sense Divendres Sant perquè en la nostra vida, en la història de la humanitat hi ha dolor, solitud, incertesa, neguit. Per això Crist ha mort a la creu compartint la nostra humanitat, fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat. La creu no és símbol de derrota, a qui derrota la creu és al pecat, a qui dona vida i vida eterna és a tots nosaltres. Tant sols morint Crist, el Fill de Déu, podia vèncer definitivament la mort. No ha estat fàcil tampoc per Jesús. A Getsemaní mateix, ben poques hores abans de ser clavat i morir a la creu, s’ha angoixat, ha tingut una angoixa de mort sabent el que li venia a sobre; ha compartit així la nostra angoixa davant de la malaltia, del sofriment, de la proximitat de la mort. Però tant a Getsemaní, on els pocs dels seus que tenia a la vora se l’hi han adormit i han estat incapaços de vetllar una hora; com ara al calvari, al moment suprem de lliurar el seu darrer alè, el missatge de fons és la confiança en el Pare.

Vivim per segon cop consecutiu una Setmana Santa atípica, marcada per la incertesa i l’angoixa, quan no pel dolor de tanta gent que ha mort, que ha patit en un hospital o en una residència. Tanta gent que ha viscut el seu Getsemaní i el seu calvari. Però el missatge confiat de Crist a la creu, la mirada dirigida al Pare en confiar-li el seu darrer alè, és un missatge d’esperança. Després del Divendres Sant, després del silenci del Dissabte Sant, ve la joia de la Pasqua; no pot venir cap altra cosa perquè Déu estima tant al món que li ha lliurat el seu Fill perquè ens doni vida i vida eterna.

Avui vivim qui sap si un Divendres Sant col·lectiu, però el cristià és l’home i la dona de l’esperança. Sense esperança no hi ha fe vertadera, perquè la mateixa fe és esperança. Jesús, el Crist, a la creu confia el seu darrer alè al Pare, ho fa esperançat, cert de que el seu sacrifici no ha caigut en el no res; la seva mort és aquella llavor que caient en terra bona dona molt de fruit, el fruit de la vida vertadera i plena.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.