Festa de la Santa Creu
Santa Maria de Salomó
Fets 10, 34-43, Salm 117, 16ab i 17-18. 19-21. 22-24 i Lc 24, 35-48
«Vosaltres ja sabeu què
ha passat darrerament», diu l’apòstol Pere adreçant la seva paraula al poble
d’Israel. Nosaltres també ho sabem, fa ben poques setmanes ho celebràvem de nou
i encara som al bell mig del temps pasqual en el transcurs del qual recordem
durant quaranta dies que Jesús de Natzaret després de matar-lo penjant-lo d’un
patíbul, Déu el ressuscità el tercer dia, s’aparegué a uns testimonis que des
d’abans Déu havia escollit i els ordenà que prediquessin assegurant que el
Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Vet aquí el
centre de la nostra fe, l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Crist. No
és fàcil creure-hi, la fe no és pas fruit de cap reflexió intel·lectual; la fe
és una gràcia que ens dona Déu mateix i esdevé així un regal de
característiques incommensurables. Tampoc no sembla que fou fàcil pels
deixebles creure en la resurrecció, malgrat haver-ho viscut, malgrat haver
escoltat de boca del mateix Jesús que el Messies havia de patir per tal de
poder ressuscitar al tercer dia, perquè quan tenen al Crist ressuscitat davant
dels ulls s’esglaien, s’alarmen, dubten. No és fàcil associar la creu amb la
resurrecció, el dolor amb la joia, la desesperança amb l’esperança.
Al calvari tot sembla
perdut, al calvari Crist està sol, ha estat traït, abandonat i negat pels seus
mateixos; ha estat escarnit, insultat, vexat, assotat i maltractat de totes les
maneres possibles; al calvari tot sembla fer olor de fracàs i sols hi ha la
companyia d’una mare i unes dones adolorides amb un de sol dels seus deixebles que s’ha atrevit a romandre al
costat del mestre, fins i tot en aquelles difícils circumstàncies. Però la
creu, la imatge de Crist clavat a la creu, no és tant sols la imatge del dolor
humà, que també ho és perquè Crist es feu home per tal de compartir el nostre
dolor i la nostra misèria. La imatge de Crist clavat a la creu és sobretot
imatge de l’esperança; perquè per la fe sabem que a Crist, malgrat totes les
aparences, que en són moltes, no l’han vençut sinó que és Ell qui ha vençut la
mort i ens ha donat la vida. En paraules del Papa Francesc «el Messies: no era
un rei potent i gloriós, sinó un serf humil i desarmat; no era un senyor de
gran riquesa, signe de benedicció, sinó un home pobre; no era un patriarca amb
nombrosa descendència, sinó algú sense fills, sense casa, ni lloc on
reposar el cap (...) però precisament a través de la creu Jesús aconseguirà la
gloriosa resurrecció, que serà definitiva.» (Àngelus 12 de març de 2017).
En temps de dificultat,
de crisis de tota mena, de pestes i de pandèmies ens cal girar els ulls vers
Crist que és girar els ulls vers l’esperança. També per a la gent de Salomó en
uns altres temps difícils, quan la misèria motivada per les secades i les
guerres s’abatia sobre els seus habitants, d’una manera providencial la creu,
el Crist crucificat, esdevingué símbol d’esperança. Un prohom de Salomó, el
mercader Josep Nin, volgué remeiar la fam d’aquestes terres anant a cercar blat
a l’altra banda del mar. I allí a casa d’un mahometà li sortí a l’encontre una imatge de gran
tamany i amb unes faccions que expressaven una gran pietat, com explica la
llegenda. I vet aquí que amb el blat que havia d’ajudar a combatre la fam a
Salomó arribà el Sant Crist, comprat amb trenta monedes de plata la mateixa
quantitat amb que havia sigut venut el mestre, perquè la balança amb que era
pesada la imatge no acceptà ni una moneda de més; «sols trenta diners d’argent
és tot el que Ell ha pesat», com diuen els goigs amb lletra popular. Rebut amb
gran joia per tota la vila s’acollí la sagrada imatge construint-li una
magnífica capella on tots els fidels poguessin venerar-la.
Hi ha un camí que porta
cap a la creu; en part, en la seva darrera part, el recordem en la devoció del
Via Crucis; però el camí de Jesús cap a la creu comença molt abans, comença amb
la mateixa encarnació, perquè la seva vida, el pla de salvació, passa per la
creu. Però la creu essent el punt més dur del seu camí per la terra no és pas
la fi, la vertadera meta no és el calvari, sinó és el sepulcre buit, la
resurrecció; la finalitat del pla de salvació no és la mort, és la vida, la
vida eterna. Això certament ens ho diuen les escriptures, entendre el seu
sentit ens obre els ulls per a comprendreu. Però la fe, el fonament de la fe,
es basa en l’escriptura i en la tradició, en l’Evangeli que ens transmet
l’experiència de fe dels deixebles. L’experiència d’aquells que compartiren la
vida pública de Jesús i també compartiren amb Ell l’experiència del
ressuscitat.
També aquesta imatge
del Sant Crist que aquí es venera va fer el seu camí. Primer vers terres
llunyanes on es viu la fe musulmana. Després d’aquelles terres fins aquí. Tant
se val si aquesta imatge que avui podem venerar no és la originària,
desafortunadament desapareguda l’any 1936; el realment important és el que
representa i el sentiment de devoció que desperta perquè si pel seu posseïdor
sols era important el seu pes en plata, per a nosaltres creients el
vertaderament important és el que la creu representa. En la creu hi ha clavat
el dolor de Déu i amb ell tots els nostres dolors, els nostres neguits, les
nostres angoixes. Crist es feu home i fou crucificat per compartir tot aquest
dolor amb nosaltres. Però la creu no és mai la fi del camí, pot ser-ne la part
més costeruda, la que a tots en un moment o altre de la nostra vida ens costa
de recórrer; tant a nivell individual, com familiar o col·lectiu.
Avui de nou, qui ens ho
havia de dir, vivim l’angoixa d’una pandèmia que ha trasbalsat les nostres
vides i ves a saber quines conseqüències econòmiques i socials ens pot portar
encara. Molta gent ha patit, molta gent ha mort en la solitud sense una mà
amiga al costat; molta altra gent ha esmerçat totes les seves forces en lluitar
contra la pandèmia i el risc de patir privacions i fam encara ens assetja.
També ara cal que girem la mirada vers Crist, vers aquell qui sap que és patir,
que és sentir-se sol, abandonat, assedegat i escarnit. Crist està sempre
darrera la imatge de cada un de nosaltres quan patim, quan sofrim i ens demana
també a nosaltres, com als deixebles, que no ens alarmem, que no ens surtin al
cor aquests dubtes, que confiem en Ell, perquè tant sols Ell és el perdó.
Mirem-lo ben bé, mirem-li les mans i els peus, obrim els ulls; Ell que ha
patit, ha ressuscitat anunciant-nos així que si nosaltres morim amb Ell viurem
també amb Ell.
Cada cop que mirem
aquesta imatge, reproducció d’aquella que el mercader Josep Nin va comprar per
trenta monedes de plata, mirant al crucificat sapiguem veure-hi també al
ressuscitat; la d’aquell de qui ens ve la força i el triomf, la d’aquell qui ens
ha salvat; perquè és el Senyor qui ho ha fet el dia en que ha obrat; que els
nostres ulls se’n meravellin perquè en aquest gran misteri la fe es manifesti a
través del gran amor al Sant Crist, com diu la lletra del seu ball, perquè la
gràcia del Senyor ve a visitar-nos en forma de creu per anunciar-nos la
resurrecció.