Dedicació de l’església de
Poblet
13
de novembre 2021
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He
12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
«Restaura la meva església arruïnada». Un cert dia en què Francesc d’Assis pregava a l'església de Sant Damià, demanant al Senyor que l'il·luminés, li va semblar sentir sortir del Crucificat que allí hi havia la veu que tant desitjava escoltar, aquella veu li deia: «Francesc, restaura la meva església arruïnada». Certament davant dels seus ulls hi havia una església esfondrada, un temple en ruïnes, però la paraula de Déu anava molt més enllà d’aquelles pedres enrunades i parlava a Francesc de les pedres vives, de l’Església de Déu també aleshores en ruïnes.
Avui commemorem aquí la dedicació de la nostra església, la dedicació de la basílica de Poblet, perquè el temple que avui celebrem cal restaurar-lo, ja que la seva volta amenaçava despreniments. L’Església és obra de Déu, fundada per Jesucrist i fonamentada sobre el col·legi apostòlic però està en mans d’homes. L’Església neix als peus de la creu, quan el món s'enfosqueix, quan el Fill de Déu pateix la mort i la terra tremola; allí vora la creu neix l'Església. És prefiguració de l’Església celestial, com la creu és prefiguració de la resurrecció, albada de la Jerusalem celestial on els esperits dels justos ja han arribat a terme, aquella ciutat del Déu viu de la que ens ha parlat la carta als cristians hebreus on hi resideixen miríades d’àngels i on s’hi celebra l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel. L’Església neix a l'hora del gran dol, de la gran foscor i de la desesperació, perquè allí al calvari, d’aquell cos d’on brollà sang i aigua, sorgeix misteriosament la llum de l'esperança. El Déu amagat roman sempre com Déu viu i pròxim i també en la nit del dolor, de la mort, de la dificultat, el Senyor continua essent el nostre Salvador i l'Església la seva nova família, que vora la creu començà a formar-se. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005). Per això l’Església terrenal formada per homes pateix sotracs, té esquerdes i cal treballar constantment en el seu arranjament, perquè no s’esfondri.
El nostre temple pateix encara avui problemes d’estructura per l’obertura en el seu moment de les capelles laterals de la nau sud i alhora pels estralls del foc que va cremar durant el trienni liberal de 1821 el cor i l’orgue. També l’Església a la terra pateix sovint per l’obertura de noves capelletes, les obrim nosaltres mateixos amb el pic de la murmuració, la pala de l’enveja i la paleta de la supèrbia i obrint-les afeblim els murs de l’Església; afavorim la llavor de la divisió que debilita els seus fonaments i la recerca de la unitat esdevé així una tasca constant en el dia a dia de la vida de l’Església, és l’ecumenisme que té com a objectiu retrobar la comunió perduda per l’afany dels homes en erigir-se garants de la voluntat de Déu. També l’Església de Crist ha patit els estralls del foc perquè la persecució ha estat massa sovint una companya habitual de viatge en aquest peregrinar seu per la terra.
El nostre temple intentà d’aturar el seu esquerdament als anys quaranta del segle XX situant falques de ferro per sostenir les voltes i es cobriren amb guix i altres materials perquè no es notés la intervenció. També l’Església pateix intervencions potser benintencionades en el seu moment però que acaben per provocar l’efecte contrari al que volien i en lloc d’unir, divideixen les pedres vives que la formen. Massa sovint també davant dels mals humans que afecten a la nostra Església hem volgut dissimular, maquillar-ne els efectes i més tard o més d’hora ha acabat per sortir a la llum allò que es volia amagar i amb efectes encara més perjudicials que els que hi havia en un moment inicial. És el mal del món i el Senyor va morir a la creu per posar-nos davant de la realitat del mal. No podem continuar traient importància al mal si tenim davant els ulls la imatge del Senyor que sofreix a la creu per nosaltres; aquell qui ens diu: «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres, perquè si així tracten al tronc verd, què passarà amb el sec?» (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).
Nosaltres maldestres som avui les febles pedres vives que formen l’Església que peregrina per la terra i no tenim aquella fe de Zaqueu, tot i que també a nosaltres el Senyor ens diu que baixem del sicòmor de la banalitat, ens entestem en restar-hi i no acabem de creure’ns que el Senyor ens convida a compartir la taula amb Ell, ens convida a salvar-nos. Massa sovint som víctimes de les grans ideologies i de la superficialitat de l'home que ja no creu en res que no pugui comprar i es deixa portar simplement pel corrent dels temps creant un nou paganisme, un paganisme pitjor que cap altre abans, i volent oblidar definitivament a Déu, ha acabat per desentendre's de l'home. Sovint doncs estem sumits en la terra i no mirem al cel, no mirem al Crist que continua passant al nostre costat i ens crida. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).
No es tracta d’emprar trompetes i címbals, d’immolar una infinitat de moltons i de vedells; es tracta, com Zaqueu, d’obrir els nostres cors al Senyor, de voler amb tot el cor de viure a casa seva lloant-lo cada dia, d’estimar-lo més que cap altra cosa a la nostra vida, de voler viure als atris de la casa del Senyor. «Únicament podem veure a Jesús amb el cor. Solament l'amor ens el deixa veure i ens fa purs. Només l'amor ens permet reconèixer a Déu, que és l'amor mateix.» (Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).
Nosaltres els homes som els qui esquerdem, els qui provoquem fissures i afeblim els murs provocant divisions a la casa de Déu, que és la seva Església. Tantes vegades el buit i la maldat de cor ens dominen; tantes vegades celebrem només per a nosaltres sense adonar-nos que és Ell qui ens convoca; tantes vegades deformem i abusem de la seva Paraula; tantes vegades la nostra fe defalleix i la formulem mitjançant paraules buides; tantes vegades embrutem l'Església els qui, per la nostra consagració, pel nostre sacerdoci, hauríem d'estar completament lliurats a ell i acabem per sucumbir a la supèrbia i a l’autosuficiència. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).
El Senyor vingué a buscar allò que s’havia perdut i no ho dubtem mai, nosaltres som els perduts, malgrat que siguem els qui miren d’apuntalar la seva casa, el seu temple; ho fem sempre de manera maldestre i quan volem apuntalar amb el ferro de la supèrbia acaba per aparèixer el rovell del pecat; quan amb els nostres cants, trompetes i címbals mirem d’amagar les esquerdes de la nostra fe amb el guix d’un culte buit, acaba per caure tot plegat damunt els nostres mateixos caps.
Es pregunta el Papa Francesc «Com vivim el nostre ser Església? Som pedres vives o, per contra, som, per així dir-ho, pedres cansades, avorrides, indiferents? Ens obrim a l'acció de l'Esperit Sant per a ser part activa de la nostra comunitat o ens tanquem en nosaltres mateixos?» (26 de juny de 2013).
Ens cal la força de la fe per demanar-li al Senyor d’esdevenir, imperfectes com som, febles com som, pecadors com som, pedres dignes per al seu temple, carreus tallats per la força de l’Esperit, restaurats pel poder de la gràcia i poder així brillar amb l’esplendor d’una vida santa, com a part de l’edifici visible que és l’Església a la terra, prefigura de la celestial.