Diumenge
XXXII durant l’any / Cicle B
7 de novembre de 2021
Difunts família Vilà
1R 17,10-16;
Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10He 9,24-28
i Mc 12,38-44
«Els homes morim» ens ha dit la carta als cristians hebreus. Aquest és un fet natural però tot i que el tenim ben après, la mort sempre ens sorprèn, ens costa pair-la, per utilitzar una expressió col·loquial. Per la fe podem saber que el Déu que ho és per tots els segles, com ens ha dit el salmista, ens espera després d’aquest judici que ens anuncia també la segona lectura. Sabem que Déu és pare de misericòrdia i que ens estima i qui estima no pot pas voler cap mal a l’estimat.
Això és una cosa que els nostres Andreu, Ramon, Dolors i Ana ens han ensenyat al llarg de la seva vida i ens han deixat com a llegat; aquesta és l’herència que val i no pas cap altra. Perquè ja ho hem escoltat en les lectures, Crist no valora aquells grans sacerdots que es passegen amb els seus vestits i cerquen que la gent els saludi; Déu estima una viuda pobre que dona dues petites monedes, perquè no té més; Déu estima la viuda de Sarepta que sols té un grapat de farina i una mica d’oli per a ella i per al seu fill, però no dubte en compartir-ho amb el profeta Elies. I cap de les dues ho fa per una recompensa perquè ni la del temple sap que Jesús l’està observant, ni la de Sarepta sap que gràcies al seu gest durant molts dies tant ella com la seva família podran menjar.
No és això el que ens han deixat L’Andreu, el Ramon, la Dolors i l’Ana? No ha estat aquesta la seva manera de fer, la seva manera d’estimar-nos? Avui els recordem a ells i a tots els nostres pares, mares, oncles, tietes, avis i cosina difunts, ho fem amb enyorança; una enyorança que no ens passarà mai, perquè ja no els tenim entre nosaltres; però fixem la vista una mica més enllà, fixem-nos en com han viscut, en com han compartit; cadascun d’ells a la seva manera i en les seves circumstàncies, però recordem sempre com ens han estimat, tot i que potser alguna vegada puntual d’una manera que no acabàvem d’entendre, però al cap i a la fi tant sols volien el millor per a nosaltres i han esmerçat totes les seves forces per lluitar pels seus. Ara ens venen al cap mil i una anècdotes o situacions i ens aniran venint sempre, perquè ells formen part de les nostres vides i això és també el seu llegat.
Fa poques setmanes amb la mort de l’Andreu, un lluitador nat, un home inquiet i compromès fins al final, ha mort el darrer dels primers vuit germans i potser això marca la fi d’una època i alhora ens fa adonar que el temps passa i tots anem fent anys i és cert que passa, però no passa en va sinó que anem acumulant generacions i en la memòria d’aquestes hi ha el record dels nostres difunts, d’aquells que són més nostres perquè ens han estimat i els hem estimat; perquè ens estimen encara i els estimem també ara nosaltres, d’una manera potser diferent però amb la mateixa intensitat.
Avui els recordem amb tristesa, amb nostàlgia; però els hem de recordar sempre i per damunt de tot amb esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i els nostres germans podran respondre que no han fet res més que estimar i que ens han estimat amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliços ells que ens han lliurat generosament el seu amor i s’han sentit estimats per nosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys han rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberats del cos mortal segur que agraeixen.
Recordar als nostres difunts, pregar pels nostres difunts, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a ells, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens hi ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots.
Jesús vora el
sepulcre del seu amic Llàtzer digué a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida.
Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi,
no morirà mai més. ¿Ho creus, això?» Els nostres germans hi van creure i ara i
aquí nosaltres tot recordant-los a ells demanem al Senyor que aquesta seva
esperança s’hagi acomplert i gaudeixin de la pau que es van guanyar a pols al
llarg de tota la seva vida, donant als seus.