Presentació del llibre de Joan B. Culla
Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el
seu temps (1911-1963)
Tarragona - Llibreria la Capona
Dijous 4 de novembre de 2021
Molt bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable invitació per ser present avui aquí i també a la família Morgades que ha mantingut el record del P. Bernat al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963. És un goig ser avui aquí en aquesta llibreria vertader referent cultural a Tarragona i ho és també compartir taula amb el Dr. Culla i amb en Josep-Lluís Carod Rovira.
Presentem aquí a Tarragona un nou llibre del Dr. Culla i això ja és de per sí important i una bona noticia perquè el Dr. Culla és un dels historiadors de referència del nostre país i alhora un molt bon comunicador. Tenen o tindran per tant vostès a les mans una bona obra, escrita amb rigor, una biografia, una molt bona biografia. Però darrera una obra d’aquest gènere, una biografia, un gènere que alguns podrien creure en desús o desfasat; hi ha sempre una història humana, una vida que pel que sigui té alguna cosa a transmetre’ns.
Totes les vides són interesants, totes aporten quelcom a algú i al cap i a la fi el conjunt de les biografies individuals de cadascun de nosaltres formen el conjunt de la història d’un poble. Moltes vegades podríem dir que alguns esdeveniments històrics haurien transcorregut de manera diferent si els seus protagonistes haguessin estat uns altres i segur que deu ser així. També hi ha personatges històrics que si no haguessin existit haurien afectat directament l’esdevenir de la nostra història i d’altres que de no haver existit l’haurien fet més planera. Avui i aquí tenim una biografia d’una persona, d’un prevere, d’un monjo que va protagonitzar una part important de la petita història de Catalunya viscuda des del Monestir de Poblet. Una història profundament humana amb un anhel diríem vital que la guiava i que un cop aconseguit se li esmunyi de les mans o més aviat li fou arrabassat d’una manera com a mínim poc digne i encara menys digne si tenim en compte que gran part dels protagonistes de la història eren homes d’església.
És aquesta doncs una biografia escrita amb el rigor d’un professional de la història i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica però apassionat i sovint commogut per aquesta història personal i col·lectiva. Tenim doncs a les mans una obra escrita amb rigor i amb passió i per tant la combinació no pot donar sinó un molt bon resultat, com així ha estat. Una biografia que té la virtut de descobrir-nos un personatge fins ara amagat de la història, una biografia que esdevé un acte de reivindicació d’una persona i fins i tot un acte de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet ja de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu moment no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.
El P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps i de la seva terra; amb dos amors profunds en primer lloc Déu fet que el portà a entrar als pares paüls i a ser ordenat de prevere i un segon amor també molt profund, a la seva terra i concretament a Poblet, és aquets amor sense cap dubte el que el porta a ser la primera vocació després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940. El 24 de novembre de 1940 quatre monjos italians, del monestir de Santa Croce a Roma, a tocar de San Joan Laterà: Giovanni Rosavini, Martino Marini, Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran part destruït, on vivia des de 1929 un home clau en la seva restauració, Eduard Toda, aleshores ja en el darrer tram de la seva vida, però que seguia treballant per ressuscitar el monestir després de cent-cinc anys d’abandó i una destrucció i espoliació quasi absoluta. Aquells mesos finals de 1940 i primers de 1941 convisqueren a Poblet els quatre monjos fundadors i Eduard Toda, i la convivència no fou sempre fàcil. L’abril de 1941 morí Eduard Toda, quan ja havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així un pont entre moltes coses: primer entre els catalans que miraven a Poblet des de finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda, Domènech i Muntaner o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en una guerra de resultat encara incert; pont també entre una Església profundament arrelada a la terra i una Església estretament vinculada al nou règim sorgit d’una guerra civil. Un home d’Església i un home del país, nascut en el sí d’una família conservadora, d’arrel carlina com moltes altres a la Conca de Barberà, és a dir profundament creient i alhora malaltissa d’amor pel seu país.
Poblet estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu el subtítol d’aquesta biografia seva, des de que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat, a mercè de qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que hagués de menester i que havia estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades.
La seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus coetanis hi havien posat.
Manuel Morgades, el P. Bernat, és un clar exemple d’aquells que foren perseguits primer per la seva fe en Déu i després per la seva fidelitat al país. El P. Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere la primavera de 1936, l’aixecament militar de juliol el sorprengué a l’Espluga i passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. Posat finalment en llibertat i establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren fugir de la zona republicana i incorporar-se com a capellà alferes a l’exèrcit franquista. Com tants altres i com destaca el Dr. Culla la seva valoració d’aquesta etapa passa d’un cert entusiasme amb una èpica narració per a la revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca, a un nou relat fet anys després a la seva família, molt més centrat en la tragèdia d’una guerra civil i d’una molt dura postguerra.
La vida del P. Morgades té tres parts molt clares unides per un nexe comú: Poblet. La primer part de la seva vida va de 1911, quan neix, al 1 d’abril de 1941, quan entrà a Poblet; veient acomplert el seu somni, Poblet amb una vida monàstica restaurada i ell de monjo. La segona part de la seva vida són els nou anys de vida monàstica del P. Bernat Morgades a Poblet, cinc mesos després de l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia, entrà al monestir i la seva sola entrada significà una pròrroga en la vida de la comunitat. La tercera i darrera part de la vida del P. Bernat s’enceta amb els esdeveniments de 1950 quan fou arrencat d’allò que més estimava, fins a la seva mort el setembre de 1963 esdevé un monjo proscrit i errant per l’Europa de la postguerra mundial. Quan llegeixin aquest llibre viuran un ritme in crescendo, el de la vida del P. Bernat que arriba al seu cim amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo fugitiu sempre enyorat de Poblet.
Què va passar l’any 1950 a Poblet? Vostès ho poden saber ja que el Dr. Culla aporta tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos que culminaren amb la marxa del P. Bernat vers un nou exili. De la mà del Dr. Culla vostès podran descobrir els protagonistes principals i els secundaris d’aquesta història i alguns altres que esdevenen cooperadors necessaris per als fets tal com van succeir; en la lectura vostès els descobriran i els coneixeran. El Dr. Culla, com diria algú, intenta posar llum a la foscor, i ho aconsegueix, deixin-se guiar per ell i la seva paraula experta i arribaran a saber el perquè de tot plegat.
Sols un apunt, en entrevistar el juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, per a la segona època de la revista Poblet; aquest recordava encara amb extrem dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació amb qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. Dues víctimes, el P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, dues víctimes notòries d’una situació que costa de creure que s’hagués produït; però els asseguro que és ben real. Li deia el mateix P. Bernat al seu íntim amic i protector també en els moments difícils, en Lluís Carulla: «no preguntis què he fet per trobar-me com me trobo. Millor i més exacte seria preguntar que m’han fet i per què ho han fet».
Del P. Bernat Morgades en restà molta feina feta, citar tant sols la fundació de la Germandat de Poblet, en un difícil equilibri per no alertar al règim del moment amb noms sospitosos, i la creació de la revista Poblet, de la seva primera època, recuperant-se la capçalera l’any 2000 seguint l’estela d’aquella primera revista fundada pel P. Bernat.
El
P. Bernat fou un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat
per aquest amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret,
Poblet. La seva història personal depassa l’àmbit privat, perquè és una mostra
del conjunt de la història de l’Església a Catalunya, de la mateixa història de
Catalunya. No dic de l’Església catalana i no ho dic tant sols perquè alguns
protagonistes d’aquesta història particular, no eren pas catalans, sinó perquè
aquesta com a tal no existeix, no s’alarmin, en estricte sentit hi ha una
Església universal i unes esglésies particulars, les diòcesis; per tant que no
els enganyin, és ben clar que tampoc no existeix l’Església espanyola. Un àmbit
aquest, la història de l’Església a Catalunya al llarg del segle XX i més
concretament durant el franquisme, que és un camp encara per estudiar amb rigor
i profunditat. Amb personatges que han passat una mica desapercebuts i d’altres
la imatge dels quals està per descobrir.
Aquí amb aquest llibre podem descobrir un d’aquets personatges i potser també d’altres que es mouen al voltant d’aquesta història. Tenen o tindran a les mans una biografia que no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un abans i un després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el de la història més recent de Poblet.
El Dr. Culla, fins ara aliè a la història del món monàstic, s’endinsa en la nostra història comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem dubtat a facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa General a Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de Poblet de 1940 ençà és encara la gran desconeguda.
De nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com dir de la història de Catalunya.
De nou agrair a la família Morgades que no hagin defallit mai, que no s’hagin rendit mai, ni en els pitjors moments; perquè gràcies a la seva tasca sovint callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P. Bernat, són ells qui han fet possible aquest llibre.
Moltes
gràcies.