Diumenge II durant l’any / Cicle C
Diumenge 16 de
gener de 2022
Capella de santa Caterina
Is 62,1-5; Salm
95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11
i Jo 2,1-11
Una escena quotidiana, unes
noces amb uns convidats; Maria i el seu Fill amb uns amics. Fins aquí tot ben
habitual i que podríem situar en qualsevol moment de la història. Les noces
jueves en temps de Jesús començaven en fer-se fosc amb la marxa de la núvia a
casa de l'espòs acompanyada d'un grup de joves amics, arribats a la casa del
nuvi la festa es perllongava uns quants dies. Segons el costum jueu, descrit
per la Mishnà o conjunt d'explicacions sobre la Llei jueva, la durada de les
noces era de set dies si la núvia era verge, i tres si era vídua. A les noces hi
anava tot el poble, i els convidats es renovaven cada dia. Així deuria ser amb
els nuvis de Canà, on aquesta vegada potser van fer curt de vi.
Però a Canà no és qualsevol
moment de la història, a Canà els convidats no són qualsevols. A Canà hi ha
Jesús, fill de Maria i de Josep per als homes que els coneixen i els tracten,
però Jesús és alhora el Fill de Déu que està esperant l’hora per a manifestar-se.
De fet ja ha començat a fer-ho perquè els qui l’acompanyen són ja els seus
deixebles, als qui ha predicat la bona nova de la salvació i l’han seguit
reconeixent en ell als Messies.
Maria com a experta i
sol·lícita mestressa de casa quan veu que s’ha acabat el vi, immediatament se n'adona
i intervé perquè no es perdi l'alegria de tots i, en sobretot, per a ajudar als
esposos en la seva dificultat. (Cf. Sant Joan Pau II, Àngelus 26 de febrer de
1997). Maria és la mare, la dona, així s’hi dirigeix Jesús i així s’hi dirigirà
clavat a la creu quan la confiï al deixeble estimat.
Com ens diu sant Pau,
l’Apòstol, els dons són diversos, repartits pel mateix Esperit, però diversos i
a uns els dona el do de la paraula profunda, a d’altres el de desglossar la
veritat, a d’altres el de donar la salut. Hi ha un sol home que els ha rebut
tots, que els té tots des de sempre, perquè és Déu amb el Pare i amb el mateix Esperit
i és aquest home a qui la seva mare inoportuna un xic quan li diu que al
casament se’ls ha acabat el vi.
L’hora no ha arribat encara
per Jesús, l’hora serà a la creu quan del seu cos brollin sang i aigua; però ni tant sols Ell es pot negar al prec
d’una mare. «Feu tot el que ell us digui» diu Maria als qui servien i ells així
ho fan: carreguen l’aigua, omplen les piques, en porten al cap de servei i
serveixen aquell vi millor als convidats.
María, la mare, la dona, manifesta
la valentia de la seva fe perquè, fins a aquest moment, Jesús no havia
realitzat cap miracle, ni a Natzaret ni en la vida pública. D'aquesta manera,
María precedeix en la fe als deixebles que, com diu sant Joan, creuran després
del miracle ja que Jesús «així manifestà la seva glòria» i per això «els seus
deixebles cregueren en ell.» (Jn 2, 11). Més encara, en obtenir el signe
prodigiós, María enforteix la seva fe, perquè vegin i creguin, com escriu sant
Joan que va fer el deixeble estimat en veure el sepulcre buit. (Cf. Sant Joan
Pau II, Àngelus 26 de febrer de 1997).
Tot plegat és la prefiguració,
l’anunci de que l’hora de la salvació s’acosta. L’aigua convertida en vi és
anunci del baptisme per l’aigua i per l’Esperit, pas previ a compartir
l’Eucaristia, on el vi esdevé la sang del mateix Crist. I Maria ja es prefigura
a Canà com a intercessora davant del Crist.
També ella avui ens diu a
nosaltres «Feu tot el que ell us digui», que és el pas, el camí per a rebre
l’amor de Déu del que ens ha parlat el profeta Isaïes, les noces místiques de
Déu amb la seva ciutat, de Déu amb la seva Església, de Déu amb la humanitat,
de Déu amb cadascun de nosaltres per part d’aquell qui és el nostre bé i la
salvació. Crist és el vi millor que Déu ha reservat de servir a la seva hora.