diumenge, 30 de gener del 2022

Novena a la Mare de Déu de la Candela

 

Novena a la Mare de Déu de la Candela

Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet

Església Arxiprestal de Sant Joan de Valls

Diumenge, 30 de gener de 2022

So 3,14-18; Càntic: Is 12,2-6; Rm 12,9-16a i Lc 1,39-56

 

La vida de Maria semblava com la vida de qualsevol altra noia del seu poble; promesa amb un home que es deia Josep esperava, seguint el costum jueu, el moment per anar a viure amb ell; res no apuntava a que fos una vida diferent a la de qualsevol altra noia de Natzaret. Però de sobte l’acció de Déu entra en la història i sorprèn a Maria, sorprèn també a Josep i sorprèn al cap i a la fi a tota la humanitat. A qui no sorprèn és a Déu perquè Ell que és poderós i que salva ja tenia prevista aquesta irrupció en la història de la humanitat. Els protagonistes d’són persones concretes, així Maria era el nom de la noia, Josep el nom de l’home de la casa de David amb qui estava compromesa en matrimoni i Gabriel el nom de l’àngel enviat per Déu a aquell poble de Galilea anomenat Natzaret, també un lloc concret. L’evangelista Lluc ens aporta una dada més, era el sisè més de l’embaràs d’Elisabet emparentada amb Maria i dona d’un sacerdot anomenat Zacaries, ella malgrat la seva edat esperava un fill.

 

Maria rep l’anunci de l’àngel torbada primer, intrigada després per la seva salutació i un xic incrèdula per saber com aniria tot plegat això de tenir un fill no havent estat encara amb cap home. Però Maria a la fi es confià a la voluntat de Déu i es deixà a les seves mans. Però vet aquí que Maria un cop acceptada la voluntat de Déu no es queda sola a casa guardant-se per a ella mateixa aquella sorprenent noticia, cofoia per la gràcia rebuda, no ho fa pas, ans al contrari Maria per aquells dies, per aquells mateixos dies, se’n va i se’n va de pressa cap a la muntanya, cap a Judea, per visitar a aquella cosina seva, la dona de Zacaries, aquella que durant cinc mesos es mantingué apartada meditant la joia del seu embaràs quan pensava que per l’edat ja no seria mare.

 

Dues dones unides per una mateixa joia, la de la concepció d’un fill que d’una o altra manera ha vingut per l’acció de Déu, perquè per a Déu no hi ha res impossible mentre que per a nosaltres les coses de Déu ens costen d’entendre. Elisabet i Maria, Joan i Jesús, Zacaries i Josep i l’àngel Gabriel la presència del qual torba a Zacaries i a Maria, representen el punt de partida de l’acció de Déu en la història humana, de l’entrada de Déu en la nostra història com un més. No hi ha hagut ni tocs de trompetes, ni grans prodigis, Déu irromp en el món amb tota senzillesa, amb tota suavitat, amb tota normalitat. Talment com quan el profeta Elies era a la muntanya i s'aixecà davant seu un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era; després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era en el terratrèmol; després del terratrèmol va arribar un foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc; després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau i el Senyor era en aquell ventijol suau. (Cf. 1Re 19, 11-12). 

A Natzaret es repeteix l’escena, Déu actua en aparent calma, però Déu canvia les vides amb la mateixa suavitat amb que actua, però les canvia de soca-rel. No en va Joan Baptista serà considerat el nou Elies, no en va Elies era també un home de Déu com Joan.

Tot plegat sembla una història d’altres temps, quelcom que hem escoltat o pot ser tant sols hem sentit sense ja massa interès, tantes vegades, que sabem bé el relat, que coneixem bé els personatges, però que a hores d’ara ja no ens diu gaire cosa, ens queda lluny, massa lluny per a ser el que realment és, l’apropament de Déu cap a nosaltres, no pas tant sols cap a aquells que vivien fa prop de vint-i-un segles a Galilea i a Judea, sinó que Déu ve cap a nosaltres també avui.

 

L’esperança també ens ha d’omplir d’alegria ara i aquí, la mateixa esperança que portà a Maria a pujar a la muntanya i a quedar-se tres mesos amb Elisabet per donar-li un cop de mà, és la que ens ha de fer pacients, constants, solidaris, hospitalaris; la que ens ha de fer estar alegres amb els qui estan alegres i plorar amb els qui ploren, estimant-nos, honorant-nos els uns als altres; no tenint-nos per savis, sinó posant-nos al nivell dels humils; en definitiva beneint i no maleint; com ens ha dit l’Apòstol en la carta als cristians de Roma, presentant-nos un veritable i molt concret programa de vida. I aquest full de ruta per a la vida del creient sí que no ha passat pas de moda, segueix tant vigent com al primer dia. Perquè també avui hi ha tribulacions, ho sabem prou bé des de fa quasi dos anys vivint en pandèmia i les successives onades; també avui hi ha necessitats i moltes, també avui hi ha perseguits i perseguidors, no pas lluny de nosaltres; també avui hi ha a qui acollir hospitalàriament i no deixar-los morir al mig del mar; també avui hi ha qui plora i qui s’alegra; també avui ens cal estimar sense fingiments; també avui ens cal fugir del mal i mirar de fer el bé a tothom. Com Maria que no es reservà la seva joia per a ella mateixa, anà de pressa a compartir-la muntanya amunt i a compartir-la ajudant a qui ho necessitava.

 

Quan Maria i Elisabet es troben una davant de l’altra, d’una manera diferent també s’hi troben Jesús i Joan, però en ambdós casos el que és evident és que la joia és la que fa cridar amb totes les seves forces a Elisabet i fa saltar a Joan dins les seves entranyes. La primera i més evident conseqüència de l’acció de Déu és que l’alegria envaeix els cors. Una joia també senzilla, simple, sense escarafalls, podríem fins i tot dir que es tracta d’una joia íntima, familiar, d’estar per casa; però una gran joia al cap i a la fi filla de la fe i de la confiança en Déu.

 

En canvi nosaltres sembla que avui per avui hem perdut la joia de la fe, com tanta gent que hi ha que pensa que la religió, que la fe, és com una llosa que ens impedeix desenvolupar-nos com a éssers humans, una cosa que en lloc de donar alegria la mata. Potser en part és perquè nosaltres mateixos no vivim la nostra fe amb l’alegria i la joia amb que la visqueren Maria i Elisabet, tot i els dubtes, tot i les torbacions. Potser és que no la vivim amb prou profunditat i rigor.

 

Escriu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos-en i celebreu-ho, que «hi ha moments durs, temps de creu, però res no pot destruir l’alegria sobrenatural, que “s’adapta i es transforma, i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot”. És una seguretat interior, una serenor esperançada que brinda  una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.»  (Gaudete et exsultate, 125).

 

Maria no tindrà una vida plàcida, viurà encara moltes torbacions, molts dolors que li seran profetitzats pel mateix Simeó al temple, seran com si una espasa li traspassés l’ànima; però malgrat això no perd l’alegria de la fe que li fa exclamar aquest meravellós càntic que és el Magníficat. Però per cantar-lo, per viure veritablement aquesta joia cal viure amb plenitud i honradesa la nostra fe. Fixem-nos per exemple en Zacaries dels llavis del qual brotarà el Benedictus, l’altra càntic per excel·lència dels Evangelis. Quan l’àngel Gabriel li anuncia que la seva dona tindrà un fill el rep amb torbació i por i dubte tot dient «Com puc saber que serà així?» i restarà mut fins a l’acompliment del que l’àngel li havia dit i tant sols aleshores els seus llavis es desclouran per lloar a Déu. Dubta, es penedeix i finalment lloa a Déu. Fins i tot Maria es torba, dubte uns segons però quasi a l’instant es posa en mans de Déu dient a l’àngel «sóc la serventa del Senyor que es compleixi en mi la teva paraula.» i els següents mots que l’evangelista sant Lluc li posa a la boca són el Magníficat. No podia ser d’altra manera en qui s’havia manifestat la gràcia de Déu des de la seva concepció immaculada.

 

Potser nosaltres per recuperar la joia de la fe hem de fer alguna cosa similar. Superar les pors, superar els dubtes i alliberant-nos del mal que podem fer i que fem, deixar-nos en mans de Déu i així poder lloar-lo joiosos. Per això mateix no podem deixar passar per alt les nostres mancances, les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement sinó per guarir les ferides que ocasionen i sobretot quan aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els que la formem tenim mancances, pequem, també és ben cert això. Per tant mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar contra aquests mals que taquen l’Església i ofenen a la societat? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «Hem conegut el dolor de moltes de les víctimes i constatem que les ferides mai desapareixen i ens obliguen a condemnar amb força aquestes atrocitats, així com a unir esforços per a erradicar aquesta cultura de mort; les ferides “mai prescriuen”. El dolor d'aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l'ànima i que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre'l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María, el Magníficat no s'equivoca i continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.»

 

Sols recuperant la joia de la fe podrem lloar a Déu amb tot el cor com Zacaries, com Elisabet, com Maria la nostra Mare. I per recuperar la joia de la fe ens cal estar atents a corregir les nostres imperfeccions individuals i col·lectives i en primer lloc a reconèixer-les. Tant sols així podrem cridar de goig, clamar ben fort i deixar de témer cap mal, com escriu el profeta Sofonies. També en paraules del Papa Francesc: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d'una vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L'actitud més perillosa de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l'actitud de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).

 

Maria la celebrem aquí sota l’advocació de la Candela, com un signe de que ella és llum per a nosaltres, una llum que apunta en la fosca cap a aquell qui és la vertadera llum, Jesucrist, nostre Senyor. Que per la seva intercessió el nostre amor no sigui mai fingit i ens esforcem sempre a ser sol·lícits. Escrivia sant Bernat sobre la llum que ve de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no et vindràs avall. De res tindràs por si et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17). Encomanem-nos doncs a Maria que ella sigui per a tots nosaltres llum que ens porti a la joia de viure en Crist i per Crist.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.