Novena a la Mare de Déu de la Candela
Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet
Església Arxiprestal de Sant Joan de Valls
Diumenge, 30 de gener de 2022
So 3,14-18; Càntic: Is 12,2-6; Rm 12,9-16a i Lc 1,39-56
La vida de Maria semblava com la vida de qualsevol
altra noia del seu poble; promesa amb un home que es deia Josep esperava,
seguint el costum jueu, el moment per anar a viure amb ell; res no apuntava a
que fos una vida diferent a la de qualsevol altra noia de Natzaret. Però de
sobte l’acció de Déu entra en la història i sorprèn a Maria, sorprèn també a
Josep i sorprèn al cap i a la fi a tota la humanitat. A qui no sorprèn és a Déu
perquè Ell que és poderós i que salva ja tenia prevista aquesta irrupció en la
història de la humanitat. Els protagonistes d’són persones concretes, així Maria
era el nom de la noia, Josep el nom de l’home de la casa de David amb qui estava
compromesa en matrimoni i Gabriel el nom de l’àngel enviat per Déu a aquell
poble de Galilea anomenat Natzaret, també un lloc concret. L’evangelista Lluc
ens aporta una dada més, era el sisè més de l’embaràs d’Elisabet emparentada
amb Maria i dona d’un sacerdot anomenat Zacaries, ella malgrat la seva edat
esperava un fill.
Maria rep l’anunci de l’àngel torbada primer,
intrigada després per la seva salutació i un xic incrèdula per saber com aniria
tot plegat això de tenir un fill no havent estat encara amb cap home. Però
Maria a la fi es confià a la voluntat de Déu i es deixà a les seves mans. Però
vet aquí que Maria un cop acceptada la voluntat de Déu no es queda sola a casa guardant-se
per a ella mateixa aquella sorprenent noticia, cofoia per la gràcia rebuda, no
ho fa pas, ans al contrari Maria per aquells dies, per aquells mateixos dies,
se’n va i se’n va de pressa cap a la muntanya, cap a Judea, per visitar a aquella
cosina seva, la dona de Zacaries, aquella que durant cinc mesos es mantingué
apartada meditant la joia del seu embaràs quan pensava que per l’edat ja no
seria mare.
Dues dones unides per una
mateixa joia, la de la concepció d’un fill que d’una o altra manera ha vingut
per l’acció de Déu, perquè per a Déu no hi ha res impossible mentre que per a
nosaltres les coses de Déu ens costen d’entendre. Elisabet i Maria, Joan i
Jesús, Zacaries i Josep i l’àngel Gabriel la presència del qual torba a
Zacaries i a Maria, representen el punt de partida de l’acció de Déu en la
història humana, de l’entrada de Déu en la nostra història com un més. No hi ha
hagut ni tocs de trompetes, ni grans prodigis, Déu irromp en el món amb tota
senzillesa, amb tota suavitat, amb tota normalitat. Talment com quan el profeta
Elies era a la muntanya i s'aixecà davant seu un vent huracanat i violent que
esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor
no hi era; després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi
era en el terratrèmol; després del terratrèmol va arribar un foc, però el
Senyor tampoc no era en aquell foc; després del foc es va alçar el murmuri d'un
ventijol suau i el Senyor era en aquell ventijol suau. (Cf. 1Re 19, 11-12).
A Natzaret es repeteix
l’escena, Déu actua en aparent calma, però Déu canvia les vides amb la mateixa
suavitat amb que actua, però les canvia de soca-rel. No en va Joan Baptista
serà considerat el nou Elies, no en va Elies era també un home de Déu com Joan.
Tot plegat sembla una història d’altres temps,
quelcom que hem escoltat o pot ser tant sols hem sentit sense ja massa interès,
tantes vegades, que sabem bé el relat, que coneixem bé els personatges, però
que a hores d’ara ja no ens diu gaire cosa, ens queda lluny, massa lluny per a
ser el que realment és, l’apropament de Déu cap a nosaltres, no pas tant sols
cap a aquells que vivien fa prop de vint-i-un segles a Galilea i a Judea, sinó
que Déu ve cap a nosaltres també avui.
L’esperança també ens ha d’omplir d’alegria ara i
aquí, la mateixa esperança que portà a Maria a pujar a la muntanya i a
quedar-se tres mesos amb Elisabet per donar-li un cop de mà, és la que ens ha
de fer pacients, constants, solidaris, hospitalaris; la que ens ha de fer estar
alegres amb els qui estan alegres i plorar amb els qui ploren, estimant-nos,
honorant-nos els uns als altres; no tenint-nos per savis, sinó posant-nos al
nivell dels humils; en definitiva beneint i no maleint; com ens ha dit
l’Apòstol en la carta als cristians de Roma, presentant-nos un veritable i molt
concret programa de vida. I aquest full de ruta per a la vida del creient sí
que no ha passat pas de moda, segueix tant vigent com al primer dia. Perquè
també avui hi ha tribulacions, ho sabem prou bé des de fa quasi dos anys vivint
en pandèmia i les successives onades; també avui hi ha necessitats i moltes,
també avui hi ha perseguits i perseguidors, no pas lluny de nosaltres; també
avui hi ha a qui acollir hospitalàriament i no deixar-los morir al mig del mar;
també avui hi ha qui plora i qui s’alegra; també avui ens cal estimar sense
fingiments; també avui ens cal fugir del mal i mirar de fer el bé a tothom. Com
Maria que no es reservà la seva joia per a ella mateixa, anà de pressa a
compartir-la muntanya amunt i a compartir-la ajudant a qui ho necessitava.
Quan Maria i Elisabet es troben una davant de
l’altra, d’una manera diferent també s’hi troben Jesús i Joan, però en ambdós
casos el que és evident és que la joia és la que fa cridar amb totes les seves
forces a Elisabet i fa saltar a Joan dins les seves entranyes. La primera i més
evident conseqüència de l’acció de Déu és que l’alegria envaeix els cors. Una
joia també senzilla, simple, sense escarafalls, podríem fins i tot dir que es
tracta d’una joia íntima, familiar, d’estar per casa; però una gran joia al cap
i a la fi filla de la fe i de la confiança en Déu.
En canvi nosaltres sembla que avui per avui hem
perdut la joia de la fe, com tanta gent que hi ha que pensa que la religió, que
la fe, és com una llosa que ens impedeix desenvolupar-nos com a éssers humans,
una cosa que en lloc de donar alegria la mata. Potser en part és perquè nosaltres
mateixos no vivim la nostra fe amb l’alegria i la joia amb que la visqueren
Maria i Elisabet, tot i els dubtes, tot i les torbacions. Potser és que no la
vivim amb prou profunditat i rigor.
Escriu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica
Alegreu-vos-en i celebreu-ho, que «hi ha moments durs, temps de
creu, però res no pot destruir l’alegria sobrenatural, que “s’adapta i es transforma,
i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de
ser infinitament estimat, més enllà de tot”. És una seguretat interior, una
serenor esperançada que brinda una
satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.» (Gaudete
et exsultate, 125).
Maria no tindrà una vida plàcida, viurà encara
moltes torbacions, molts dolors que li seran profetitzats pel mateix Simeó al
temple, seran com si una espasa li traspassés l’ànima; però malgrat això no
perd l’alegria de la fe que li fa exclamar aquest meravellós càntic que és el
Magníficat. Però per cantar-lo, per viure veritablement aquesta joia cal viure
amb plenitud i honradesa la nostra fe. Fixem-nos per exemple en Zacaries dels
llavis del qual brotarà el Benedictus, l’altra càntic per excel·lència
dels Evangelis. Quan l’àngel Gabriel li anuncia que la seva dona tindrà un fill
el rep amb torbació i por i dubte tot dient «Com puc saber que serà així?»
i restarà mut fins a l’acompliment del que l’àngel li havia dit i tant sols
aleshores els seus llavis es desclouran per lloar a Déu. Dubta, es penedeix i
finalment lloa a Déu. Fins i tot Maria es torba, dubte uns segons però quasi a l’instant
es posa en mans de Déu dient a l’àngel «sóc la serventa del Senyor que es
compleixi en mi la teva paraula.» i els següents mots que l’evangelista sant Lluc
li posa a la boca són el Magníficat. No podia ser d’altra manera en qui s’havia
manifestat la gràcia de Déu des de la seva concepció immaculada.
Potser
nosaltres per recuperar la joia de la fe hem de fer alguna cosa similar.
Superar les pors, superar els dubtes i alliberant-nos del mal que podem fer i
que fem, deixar-nos en mans de Déu i així poder lloar-lo joiosos. Per això
mateix no podem deixar passar per alt les nostres mancances, les nostres males
accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement sinó
per guarir les ferides que ocasionen i sobretot quan aquestes les infligim als
més febles. L’Església no peca, cert, però els que la formem tenim mancances, pequem,
també és ben cert això. Per tant mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin
sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar
quan tard o d’hora caldrà actuar contra aquests mals que taquen l’Església i
ofenen a la societat? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «Hem conegut el dolor de moltes de les víctimes i
constatem que les ferides mai desapareixen i ens obliguen a condemnar amb força
aquestes atrocitats, així com a unir esforços per a erradicar aquesta cultura
de mort; les ferides “mai prescriuen”. El dolor d'aquestes víctimes
és un gemec que clama al cel, que arriba a l'ànima i que durant molt de temps
va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes
les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre
resoldre'l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la
complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de
quina part vol estar. El càntic de María, el Magníficat no s'equivoca i
continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la
promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca
als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els
rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que
el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra
veu.»
Sols
recuperant la joia de la fe podrem lloar a Déu amb tot el cor com Zacaries, com
Elisabet, com Maria la nostra Mare. I per recuperar la joia de la fe ens cal
estar atents a corregir les nostres imperfeccions individuals i col·lectives i
en primer lloc a reconèixer-les. Tant sols així podrem cridar de goig, clamar
ben fort i deixar de témer cap mal, com escriu el profeta Sofonies. També en
paraules del Papa Francesc: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que
li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta
és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes,
encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d'una vida de bé,
som sempre fills que li deuen tot al Pare. L'actitud més perillosa de tota vida
cristiana quina és? És la supèrbia. És l'actitud de qui es col·loca davant de
Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho
fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).
Maria
la celebrem aquí sota l’advocació de la Candela, com un signe de que ella és
llum per a nosaltres, una llum que apunta en la fosca cap a aquell qui és la
vertadera llum, Jesucrist, nostre Senyor. Que per la seva intercessió el nostre
amor no sigui mai fingit i ens esforcem sempre a ser sol·lícits. Escrivia sant
Bernat sobre la llum que ve de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si
recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella
et sosté, no et vindràs avall. De res tindràs por si et protegeix; si et deixes
portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal
manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el
nom de la noia era Maria.» (SVM II,17). Encomanem-nos doncs a Maria que ella
sigui per a tots nosaltres llum que ens porti a la joia de viure en Crist i per
Crist.