Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
26 de gener de 2022
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Robert,
Alberic i Esteve aspiraven a una pàtria millor, a una pàtria celestial; a ells
tampoc, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus, no els mancava
l’avinentesa de tornar a la pàtria que havien abandonat; però era el mateix Déu
qui els tenia preparada una ciutat, un lloc on poder portar una vida de
pregària i de treball fidel a l’esperit de la Regla de sant Benet.
L’habitual
és que un Orde monàstic, una congregació religiosa tinguin un pare, un
fundador. Els cistercencs tenim tres sants abats de Cister i a ells caldria
unir-hi a sant Bernat pel seu important paper en els primers decennis de l’Orde
i la resta de pares cistercencs. Podríem dir que el nostre Orde té uns
fundadors corals i aquesta pluralitat esdevé una riquesa, reforça la imatge
comunitària que amara tota la Regla de sant Benet com la mateixa comunitat
apostòlica de Jerusalem. Cister, el nou monestir, és fruit del treball d’un
grup d’homes que cercaven la solitud per tal de trobar millor a Déu en el
desert, però sabien molt bé que la millor manera de trobar-lo era cercar-lo en
comunitat.
En
paraules de sant Joan Pau II: «per l'observança fidel de la Regla de sant Benet
en la seva puresa i rigor, els fundadors del Cister, Roberto, Alberic i Esteve
van donar vida a una nova forma d'existència monàstica. La seva vida religiosa
es va orientar completament cap a l'experiència del Déu viu, experiència que
van fer seguint al Crist, juntament amb els seus germans, en la senzillesa i la
pobresa evangèliques. En la solitud van procurar viure per a Déu, edificant una
comunitat fraterna. En la renúncia, en una vida austera i laboriosa, es van
esforçar per promoure el creixement de l'home nou.» (Missatge a la família cistercenca,
6 de març de 1998).
Escriu
el P. Garcia Colombás que la fundació de Cister significà un desafiament i que
els monjos, incipientment anomenats cistercencs, significaven per a tot el
monacat un mirall pels diligents i un agulló pels desidiosos. Aquests homes
pietosos, el record dels quals mantenim viu a cada generació monàstica, dels
quals guardem bona memòria perquè cregueren; significaren a finals del segle XI
i inicis del segle XII una onada de renovació en el monaquisme del seu temps,
un vent fresc per a tota l’Església. Ells provocaren noves fundacions per un
costat mentre que de l’altra molts altres monestirs passaven a formar part del
que poc a poc s’anava constituint com un nou Orde.
D’on
els vingué la força per emprendre aquesta aventura espiritual i vital? De la
fe. Gràcies a la fe, com Abraham, contemplant de lluny, saludant-lo i
confessant Déu de lluny estant, sense posseir encara el que Déu els mostrava,
cregueren en allò que Déu els prometia.
Certament
Déu ho pot tot, tant sols Ell ho pot tot. Aquells homes cercaven de retornar a
la concepció primitiva de la vida monàstica per a viure-la com una vocació, no
pas com un estat viscut per un conjunt de preveres lliurats tant sols al servei
litúrgic, fugint de les misèries de la vida del seu temps i creient-se segurs
en la seva arca de salvació. Ells no somiaven pas amb encapçalar cap moviment
de renovació, no escriviren cap gran tractat sobre ells mateixos i la seva
experiència, simplement volien viure en un monestir seguint l’ideal pel que
havien lluitat ja a Molesmes i després a Cister.
Ens
diu el Decret Pefectae caritatis del Concili Vaticà II que els Ordes
religiosos «han de conèixer i conservar amb fidelitat l'esperit i els propòsits
dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix
el patrimoni de cadascun dels Instituts.» (PC, 2,b).
Ens
diuen a l’Exordi que cercaven tant sols de recuperar l’autenticitat, la
veritat i la puresa de la vida monàstica tal com l’havia pensat i viscut sant
Benet. Eren rics, no pas a la manera que els homes del seu temps i de tot temps
imaginen, sinó que eren rics perquè deixant-ho tot, deixant casa, germans,
pares i camps reberen el cent per u en voler perseguir la veritat íntegra,
sense tenir por de les crítiques dels seus contemporanis. Certament ells també
suportaren persecucions, incomprensions, menyspreus i tot ho feren per amor de
Déu, dels germans, de la Regla i del lloc. Per tal de redescobrir la vertadera
naturalesa de la vida monàstica, en el nou monestir cercaren de retrobar-la amb
la pregària, el treball i el contacte assidu amb la Paraula. I per
aconseguir-ho els calia l’ajut de Déu. Ells tant sols es feren agradables als
seus ulls i Déu veient-ho no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, ans al
contrari, els concedí la seva gràcia.
Fidelitat
a la Regla resumeix en dues paraules el projecte d’aquells homes justos i
pietosos; viure de manera autèntica, cadascú a la seva manera i espontàniament
allò que havia viscut sant Benet. La Regla és per als monjos i no són els
monjos per a la Regla. Aquestes són les bases de la seva revolució, una
revolució que paradoxalment es construeix sobre la més estricta fidelitat a la
tradició autèntica del monaquisme benedictí. Imitant al Crist, no pas innovant
sinó recuperant la tradició perduda, tornant a la simplicitat evangèlica. En
paraules de sant Joan Pau II: «El desig d'una vida nova a imitació del Crist,
que ha caracteritzat al Cister des dels seus orígens, continua essent una
intuïció de gran actualitat. En efecte, la Regla ofereix a cadascun un camí
recte de perfecció evangèlica, gràcies a un sobri equilibri entre les diferents
regles monàstiques tradicionals. Els monjos troben en aquestes exigències
instruments que els poden guiar a la puresa de cor i a la unitat d‘esperit amb
Déu.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).
Avui
som nosaltres els seus deixebles en l’escola del servei diví. Però som nosaltres
vertaders deixebles seus? Ells sí eren pietosos, bondadosos i justos però
perquè el seu record duri per sempre i el seu bon nom es mantingui a cada
generació ens cal seguir el seu exemple i demanar-li al Senyor, per la
intercessió dels sants Robert, Alberic i Esteve, que ens vulgui omplir de la
seva gràcia; perquè sinó qui ens podrà salvar? Sols la gràcia de Déu por fer-ho
possible, tant sols obrint-nos a la seva gràcia, com els sants Pares de Cister
ho feren, podrem aconseguir-ho; perquè allò que a nosaltres ens resulta
impossible per a Déu és possible.