Baptisme del Senyor / Cicle C
Festa
Diumenge 9 de gener de 2022
Is
40,1-5.9-11; Salm 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7 i Lc
3,15-16.21-22
La boca del Senyor ho ha dit,
aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela
l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha
aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu
Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat
tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és
més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del
món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui
no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la
nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar
gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva
filiació divina amb nosaltres.
El baptisme al Jordà és un
signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix
res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de
fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha
acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb
Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns
anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat
per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret
a esperar.
Com escriu sant Màxim de Torí,
al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés
cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva
humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu
patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).
Aquest baptisme esdevé el punt
de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al
Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu
l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare,
comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en
elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui
amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests
homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres,
des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al
cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres
moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.
El baptisme de Joan era alhora
signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del
Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del
Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel,
significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà
amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà
amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels
pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i
com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té
pecat.
En paraules del Papa Benet XVI
«aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la
ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició
humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre
la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria
«patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l'obra de Déu
que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).
Jesucrist ve a portar un
baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré
o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant
la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es
compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua
de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud,
per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.
El baptisme de Jesús al Jordà
és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat
intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació.
Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la
persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la
confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).
Jesús en rebre el baptisme el
santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per
tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill,
l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.