Diumenge XVIII durant l’any / Cicle C
Diumenge 31 de
juliol de 2022
Capella de santa Caterina
Ecle 1,2;2,21-23; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17 ; Col 3,1-5.9-11 i Lc 12,13-21
Tot és en va? Ens ho ha
preguntat la primera lectura del llibre de l’Eclesiastès. No tot és en va, l’esforç per treballar amb
coneixement, traça i eficàcia no és un esforç va. Però sovint per valorar-ho no
posem l’accent en allò que és realment important sinó en coses que ens semblen
importants però que no ho són o al menys no en la mesura en que nosaltres
creiem. La nostra societat valora paràmetres com ara els diners, la projecció
social, la imatge que podem donar de nosaltres mateixos i que implica tenir una
gran casa o un gran cotxe o fer un llarg viatge durant les vacances. Tot plegat
són coses fugisseres i que molt sovint ens empenyen a fer allò que no hauríem
de fer perquè per aconseguir aquets objectius la temptació d’adquirir béns o
acumular diners amb mètodes poc ètics o fins i tot no legals és gran.
Ho veiem dia rere dia en els
mitjans de comunicació, la mateixa societat que enlaire un personatge als pocs
mesos o anys el fa caure del pedestal de la manera més dolorosa possible; però
malgrat això aquests valors efímers, caducs i equívocs no desapareixen, ans al contrari
segueixen essent vigents. I no és pas que la mateixa Església n’estigui lliure,
també cau en aquests paranys i el Papa Francesc, per exemple, ha parlat moltes
vegades del carrerisme i l’ambició també en l’àmbit eclesial.
Jesús, en l’Evangeli, davant
qui està capficat en el repartiment d’una herència i ha entrat en conflicte amb
un germà seu va a allò essencial; ens ve a dir que problemes com aquest,
problemes mundans, en part no són pas tan importants com creiem. No ho són
perquè la nostra vida és efímera, finita, la nostra vida terrenal no és la
vertaderament important, la que ho és d’important és la vida eterna i aquesta
no s’adquireix amb diners, per entrar-hi no valen els béns o la imatge o la
fama. Si ho creiem així anem errats, com diu l’Evangeli; perquè al cap i a la
fi la vida i la mort no està a les nostres mans. És cert la nostra mateixa
societat està entestada en un procés per a controlar la vida i la mort, però és
aquest un greu error que deshumanitza la persona, li treu la seva dignitat. Una
dignitat que per a nosaltres creients li ve per ser fills de Déu, creatures de
Déu, és a dir obra seva. D’una altra part aquests conflictes són importants
perquè ens porten al rancor i a l’odi fers als germans.
En paraules del Papa Francesc
«només per la fe en la resurrecció nosaltres podem apuntar-nos a l'abisme de la
mort sense que la por ens aclapari. No sols això: podem donar a la mort un rol
positiu. De fet, pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a
mirar amb ulls nous tota la vida.» (Audiència general 9 de febrer de 2022). Ens
ho dit també l’Apòstol Pau en la carta als cristians de Colosses: hem d’estimar
allò que és de dalt, no pas allò que és de la terra, això ho hem de fer morir,
això és l’home antic i nosaltres per la redempció som l’home nou. No és aquest
un llenguatge fàcil, també avui és un missatge contracorrent, podríem dir fins
i tot que antisistema; Crist no va venir per afalagar les orelles dels
poderosos, va venir a portar el Regne, soni el seu anunci dur o soni menys dur.
Aquell home que feia grans plans per construir graners on guardar el seu gra
per dedicar-se a reposar, menjar, beure i divertir-se no tenia present que la
mort li podia sortir al pas en qualsevol moment i que tot allò acumulat no li
podria assegurar la vida. Com ha dit més d’un cop el Papa Francesc «Mai he
vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...). Ens anirem sols,
sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques.» (Audiència
general 9 de febrer de 2022).I malgrat això quantes famílies trencades per
disputes sobre una herència, quantes amistats esquinçades per plets sobre unes
propietats. Segur que tots en coneixem casos de més prop o de no tant prop. Si
creiem de veritat que hem ressuscitat juntament amb Crist el que hem de cercar
són les coses de dalt i viure aquesta vida amb agraïment pel que Déu ens ha
concedit i deixar-la reconciliats, sense deixar rancors ni remordiments,
fent-nos així rics als ulls de Déu.