Sant Jaume, Apòstol
Solemnitat
25 de juliol de 2022
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15 i Mt
20,20-28
Jaume, el seu
germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han
estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i
han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume
serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per
qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren
homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per
Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com
qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu ministeri en fràgils gerres de terrissa, una
gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per
això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou
llavor de fe per als altres.
D‘on els venia la
força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot arreu? Quan
encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien
recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè n’havien
estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui havien
seguit i per qui havien estat evangelitzats.
Deixebles de la
primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no per això estan
lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i
creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada
pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així
va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el
primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc
de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com
en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint
així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el
nostre cos els senyals de l'agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es
manifesti la seva vida.»
Jaume, Pere i
Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí
de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot
regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient hem de fer camí
en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona
nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel
mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne,
compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell
mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir
sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell
mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat
i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.
La seva fe anà
madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en plenitud per
l'Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va arribar el moment
del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI, Audiència general
21 de juny de 2006).
Jesús els havia
preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant
dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta
seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més gran, el lliurament
de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el
primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els
altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler
d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió
de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.
Una mort així no
és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí de fe, d’un
pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist. «Obeir a Déu
és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats per Pere i
dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a centre de la seva vida, del seu ministeri, de
la seva mort.
Els apòstols, els
màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la
fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu
exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.
En paraules de
sant Joan Pau II: «La missió de l'Església va començar a realitzar-se
precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l'Esperit Sant rebut en
el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als homes. Aquesta
obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la mort. La fúria
dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una decisió
indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan Herodes va
tirar mà a alguns de l'Església per a maltractar-los. I va donar mort a Jaume,
germà de Joan, per l'espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols que va sofrir
el martiri. (...) La fe de l'Església té el seu origen i fonament en el
missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la fe, que
es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense
interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de
novembre de 1982).
Els deixebles de
Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en
destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir
i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per
fidelitat al Déu de l'amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el
llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui;
testimonis sempre del Crist.