Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
16 de juliol de 2022
1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27
«Avui he estat al peu de la creu amb tu, i he sentit més clar que mai que tu, al peu de la creu, et vas convertir en la nostra mare» escrivia Edith Stein, santa Teresa Beneta de la Creu. Maria, la Mare, és la dona que afronta les dificultats, no les defuig, ans al contrari. Just anunciada la seva concepció virginal va muntanya amunt per visitar i ajudar a la seva cosina Elisabet; ara quan la vida terrena de Jesús arriba a la seva fi i quan està a punt de començar la nostra salvació, Maria puja a aquell turó que envolta Jerusalem, un turó maleït perquè allí donen compta amb la seva vida els malfactors, i hi puja afeixugada pel dolor i alhora consolada i abrigallada per algunes dones i pel deixeble aquell a qui Jesús tant estimava. Allí, enmig de tanta solitud i abandó, Maria rep l’anunci d’una nova maternitat, allí succeeix una nova anunciació; als peus de la creu el Fill, fill seu i Fill de Déu fet carn, atorga el seu testament, ens confia a la Mare i ens confia la Mare.
Amb María al peu de la creu, juntament amb el deixeble estimat i les altres dones, Jesús va constituir una seva nova família, no sobre llaços de sang, sinó basada en la fe i en l’amor. Maria rep un nou fill i el nou fill, aquell a qui Jesús tan estimava, rep a la seva nova mare i l’acull a casa seva i amb el nou fill ens rep a tots com a fills. De la creu en neixen dues coses: de l’aigua i de la sang que brollen del cos mort i traspassat en neix sagramentalment l’Església; d’una mare traspassada per l’espasa del dolor i d’un deixeble a qui l’amor ha fet vèncer la por, en neix la comunitat.
Maria i Joan pujaren a la muntanya i hi van trobar al Senyor. Anys a venir un grup d’eremites també pujaren a la muntanya, hi pujaren per cercar Déu. L’orde del Carme té el seu origen en un grup d’ermitans establerts mitjan el segle XII al Mont Carmel, la muntanya on el Llibre dels Reis situa la lluita entre Elies i els sacerdots de Baal. D’aquí que el profeta Elies sigui considerat pare del Carmel, aquell que va pujar al cim de la muntanya i es va prosternar a terra amb la cara entre els genolls perquè se sabia en presència de Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «de Elías, nuestro Padre se dice que en el monte se cubrió el rostro en la presencia de Dios, que significa cegar el entendimiento; lo cual él hizo allí, no se atreviendo a meter tan baja mano en cosa tan alta, viendo claro que cualquiera cosa que considerara y particularmente entendiera, era muy distante y disímil a Dios.» (Subida al Monte Carmelo, 8,4).
No són grans gestes, són fets petits, quasi podríem dir que puntuals o insignificants. Un petit núvol, petit com una mà, puja del mar; sembla no res o ben poca cosa i acabarà esdevenint una gran pluja capaç de fer encallar els carros. Certament un petit núvol pot acabar esdevenint una tempesta. Així també la vida religiosa està feta a base de petits núvols, de rierols, que som cadascun de nosaltres, que són les nostres comunitats i tots junts, units, acabem per esdevenir un riu cabalós, que és l’Església. Certament ara per ara, en aquests temps que són els nostres, difícilment aquest riu acaba per desbordar-se i ocupar les riberes; però no per això la vida consagrada deixa de tenir un paper fonamental en el conjunt de l’Església i segueix essent font de vida per a aquesta. Segueix essent, en paraules de sant Joan Pau II: «un do preciós i necessari també per al present i el futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió» (Vita Consecrata, 3).
Davant la precarietat, la debilitat, cal apostar decididament per l’autenticitat, per la fidelitat, per seguir els consells evangèlics i no apartar-nos-en en cap moment de la nostra vida i això no és pas fàcil; perquè ens pot vèncer el desànim, la rutina, la desesperança.
Què pot transformar un petit núvol en una pluja suficientment abundant com per amarar la terra? Què pot transformar la desesperança en confiança en el futur? La fe en aquell qui tant ens estima. Una fe com la de Maria, forjada als peus d’una creu on estava lliurant el seu darrer alè el seu Fill; la fe d’Elies que sap reconèixer en un petit signe la grandesa de Déu. I la confiança, la fe, s’alimenta amb la pregària i la pregària significa apropar-se a Déu. Escrivia sant Joan de la Creu: «nuestro Salvador escogía lugares solitarios para orar (Mt 14,24), y aquéllos que no ocupasen mucho los sentidos, para darnos ejemplo, sino que levantasen el alma a Dios, como eran los montes que se levantan de la tierra, y ordinariamente son pelados de sensitiva recreación.» (Subida al Monte Carmelo, 39,2).
Per parlar amb el Pare, fins i tot aquell que nasqué d’una dona, que nasqué sota la llei per a rescatar-nos, perquè rebéssim la filiació per adopció que ens permet dir a Déu Pare, com ens ha dit l’Apòstol, Crist cercava un lloc elevat i solitari i pregava. «L'esperit d'oració s'identifica amb l'actitud de l'ànima que té set de la intimitat divina i s'esforça per viure en aquesta intimitat, amb lliurament total. Aquesta actitud s'expressa en l'oració concreta, a la qual es dedica cert temps cada dia de la vida. També en això s'imita a Jesús que, fins i tot en el període més intens del seu ministeri, reservava moments per al diàleg exclusiu amb el Pare en l'oració solitària.» (Sant Joan Pau II, Audiència General del 4 de gener de 1995).
En paraules de santa Teresa: «Yo me veía crecer en amarle muy mucho; íbame a quejar a El de todos estos trabajos; siempre salía consolada de la oración y con nuevas fuerzas.» (Libro de la vida, 29,4). Perquè és de la pregària de la que traiem forces, com Elies al Mont Carmel, com Maria pujant a la muntanya a visitar a Elisabet, com Maria al calvari als peus de la creu. I la pregària dona fruit, d’un petit núvol un aiguat; d’una mare desolada pel dolor, una mare amatent per a tots.
Perquè siguem com un petit núvol que acaba essent una nuvolada capaç d’amarar la terra, perquè siguem com un petit rierol que acabi per desbordar d’aigua per preparar així als sembrats; ens cal avançar cada dia un pas, sempre endavant cap al Regne del cel, cercant d’ésser més justos, o al menys intentant-ho. I qui sap si a poc a poc el cel s’anirà enfosquin, si a poc a poc el vent creixerà i tal volta a la fi arribarà la gran pluja, la pluja tant esperada després d’anys de sequera, una pluja que el nostre món necessita i molt. És cert, vivim anys de sequera espiritual, però això no ens ha de fer perdre ni la confiança, ni l’esperança, malgrat la indiferència que ens envolta.
Recordem que Déu actua també des de la senzillesa i així es mostrà a Elies, en un ventijol suau. A mantenir-nos confiats i esperançats ens hi ajudaran la pregària, la fidelitat i el seguiment dels manaments del Senyor. Com escrivia santa Teresa: «Sea alabado por todo, que mucho puede la oración de los que sirven al Señor, como yo creo lo hacen en esta casa estas hermanas» (Libro de la vida, 31,8).
Que Maria, l’esperança de la qual no va defallir mai, ens ajudi i ens acompanyi en el nostre camí. Que ella sigui la nostra llum i la nostra força i que acollint-nos com a fills ens porti a la presència del Pare mitjançant la acció redemptora del Fill. Som fills amb el Fill, per voluntat divina; hereus per designi de Déu. Que l’exemple de Maria ens porti a seguir el camí de la caritat perfecte, demanem-li amb la senzillesa de santa Teresa: «yo comencé a entender lo que había perdido, afligida fuime a una imagen de nuestra Señora y supliquéla fuese mi madre, con muchas lágrimas. Paréceme que, aunque se hizo con simpleza, que me ha valido; porque conocidamente he hallado a esta Virgen soberana en cuanto me he encomendado a ella y, en fin, me ha tornado a sí.» (Libro de la vida, 1,7).