Dimarts setmana V de
Quaresma
28 de març de 2023
Santa Maria de Valldonzella
Nm 21,4-9; Salm 101,2-3.16-18.19-21; 8,21-30
«Qui ets tu?» preguntaven els
fariseus a Jesús. Aquesta és la pregunta clau en la vida de tot cristià, tant
més en la nostra vida de monjos i de monges. El cristocentrisme és un dels
trets característics de la vida monàstica, ens ho remarca sant Benet al llarg
de tota la Regla, i la Declaració de l’Orde sobre la vida cistercenca actual
ens ho remarca quan ens diu: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat
última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de
tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. Per altra part, el
Mitjancer i el camí vers Déu Pare és Crist, present en l’Església, en la
comunió dels germans i en els sagraments. Vam abraçar la vida monàstica moguts
per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a
aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem
portats cap a Déu.» Ell ha de ser per a nosaltres el camí cap al Pare. No és
pas sempre un camí planer, però no ens hem fet monges i monjos, no hem respost
a la crida del Crist per comoditat, perquè el mateix camí de Crist cap al Pare
no fou ni planer ni còmode. Però tampoc hem de ser nosaltres pedres d’ensopec
per als altres, especialment per als nostres germans i germanes de comunitat,
tot i que a vegades tenim la temptació de provar-los en la duresa de la
vida religiosa.
El model és sempre Crist i Ell fou enlairat però no pas de la manera com molts pensaven que seria enlairat el Messies, sinó en una creu, sols entre les burles dels qui eren al seu voltant. Certament Ell no s’hi tornà, i ben cert que hauria pogut fer-ho, es limità a complir la voluntat del Pare, a no fer res pel seu compte i a dir i a fer allò que el Pare li havia ensenyat. Ben lluny d’aquell poble que fent la volta pel Mar Roig enlloc de seguir el camí més dreturer, començà a malparlar contra Déu en acabar-se-li la paciència, aquella virtut de la que sant Benet ens diu que a través d’ella participarem dels sofriments del Crist a fi que meresquem de compartir també el seu regne. (Cf. RB Pròleg, 50).
Ens ho diu el Papa Francesc: «Tenir paciència no és deixar que ens maltractin contínuament, o tolerar agressions físiques, o permetre que ens tractin com a objectes. El problema és quan exigim que les relacions siguin celestials o que les persones siguin perfectes, o quan ens col·loquem en el centre i esperem que només es compleixi la pròpia voluntat. Llavors tot ens impacienta, tot ens porta a reaccionar amb agressivitat. Si no conreem la paciència, sempre tindrem excuses per a respondre amb ira, i finalment ens convertirem en persones que no saben conviure, antisocials, incapaces de postergar els impulsos, i la família es tornarà un camp de batalla. Per això, la Paraula de Déu ens exhorta: «Bandegeu de vosaltres l'amargor, la ira, els empipaments i insults i tota la maldat» (Ef 4,31). Aquesta paciència s'aferma quan reconec que l'altre també té dret a viure en aquesta terra al costat de mi, així com és. No importa si és una nosa per a mi, si altera els meus plans, si em molesta amb la seva manera de ser o amb les seves idees, si no és tot el que jo esperava. L'amor té sempre un sentit de profunda compassió que porta a acceptar a l'altre com a part d'aquest món, també quan actua d'una manera diferent del que jo desitjaria.» (Amoris laetitia, 92).
Quan nosaltres perdem la paciència, Déu no ens envia serpents verinoses com als israelites, Déu és misericordiós amb nosaltres, perquè essent enlairat es feu misericòrdia, tot i que té molt a dir i a condemnar de nosaltres sempre ens dona una nova oportunitat per a penedir-nos i rectificar el rumb de la nostra vida, de la nostra vocació. També per a nosaltres a vegades se’ns fa pesat quan el camí s’allarga i acabem donant una gran volta per tal d’arribar-hi quan veiem que tot dret s’hi arribava abans. Però Déu sap que és el millor per a nosaltres, Ell ho sap, no pas nosaltres quan pretenem dir-los-hi als altres que és el millor per a ells, carregant-los pesats farcells.
Ens apropem a la celebració del
misteri central de la nostra redempció, la passió, mort i resurrecció de Crist.
Davant d’un poble impacient, rebel i indòcil, en Ell tenim el model de la
paciència, de la docilitat i de l’obediència, fins a acceptar la mort i una
mort de creu. Mirant l’arbre de la creu on fou penjat el Salvador del món veurem
a aquell de qui ve tot, per qui passa tot i cap a qui va tot. (Cf. Rm 11,36).