divendres, 24 de març del 2023

Viure la Setmana Santa avui. Confraria de sant Pere Apòstol. Reus. Prioral de sant Pere

 

Viure la Setmana Santa avui 

Confraria de sant Pere Apòstol

Prioral de sant Pere

Divendres 24 de març de 2023

Il·lm. Senyor Alcalde, regidores i regidors, estimat Mossèn Joan Anton, Prior, benvolgut senyor Domene, President de l’Agrupació d’Associacions e Setmana Santa, estimat senyor Cabré, President de la Confraria de sant Pere Apòstol, benvolguts membres de la Junta de l’esmentada Confraria, benvolguts i benvolgudes germans i germanes.

Moltes gràcies per la seva amable invitació de ser avui aquí amb tots vostès en aquesta emblemàtica església Prioral, símbol de la ciutat de Reus i lloc entranyable també per a la meva família ja que aquí fou batejat el 12 de novembre de 1832 i ordenat de bisbe el 26 de setembre de 1886 el Dr. Joan Baptista Grau i Vallespinós, bisbe que fou d’Astorga i germà d’una de les meves besàvies paternes; fills ambdós de Ramon Grau i de Tecla Vallespinós, que vivien al llavors carrer de sant Benet on el pare regentava uns telers. El bisbe Grau fou amic d’Antoni Gaudí i segons diverses fonts també en certa manera el seu director espiritual; d’aquí que li encarregués el nou palau episcopal d’Astorga on en morir el bisbe Grau es paralitzaren les obres. Valgui aquesta referència per recordar un moment puntual de la història d’aquesta església prioral dedicada a sant Pere.

Voldria fer-los unes breus reflexions de com podem viure la Setmana Santa avui precisament a partir de la figura de sant Pere, sota l’advocació del qual està posada la seva Confraria, patró de la ciutat i també per la seva fortalesa i per la seva fragilitat un model que ens apropa al Crist des de la condició humana sempre fràgil i sols a vegades forta. Sant Benet, pare de monjos, parla a la seva Regla, un text del segle VI, de les febleses tant físiques com morals que tots tenim. Sant Pere ens és un exemple de com portar aquestes febleses i com superar-les, malgrat que caiem un cop i un altre, que ensopeguem amb les mateixes pedres moltes vegades.

Som a les portes de la Setmana Santa, una Setmana Santa podríem dir que normalitzada, després de la pandèmia i de les seves seqüeles. La nostra cultura és d’una gran riquesa i això es trasllueix també en la cultura popular. Tant la cultura en general com la cultura popular tenen una arrel religiosa, sense ser conscients d’aquesta arrel poc podríem entendre la nostra societat. Això independentment de que el sentiment religiós i sobretot la pràctica religiosa estiguin en un moment difícil. Els països mediterranis tenim a més una inclinació a mostrar plàsticament, quasi podríem dir que escenogràficament, la nostra cultura als carrers. No és d’es d’estranyar doncs que les manifestacions religioses surtin als nostres carrers i que s’hagin anat integrant en la cultura popular i és molt bo que això sigui així. Però no hem de perdre mai de vista el caràcter religiós i espiritual d’aquestes celebracions i molt especialment de la celebració als carrers de la Setmana Santa.

En aquests dies celebrem el misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció de Crist i també espiritualment ens hi hem de preparar per a viure aquest gran misteri amb tota la intensitat que ens sigui possible. Sant Benet a la Regla que seguim els monjos, ens diu que la vida del monjo hauria de ser tota ella una Quaresma, no ho diu tant sols pel que fa a les privacions i el que podríem dir penitències; ho diu sobretot perquè la vida del monjo, la vida de tot cristià és un camí cap a la Pasqua. Una Pasqua que hem de viure sempre amb un triple sentit: Memorial de la Pasqua de Crist mort i ressuscitat per a nosaltres, com a esperança de gaudir nosaltres, gràcies a la seva redempció, de la nostra pròpia Pasqua i també com a celebració col·lectiva, cultural i social.

Com escriu en el vostre programa el President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus cal: «preservar de manera pública una Fe i fer arribar la Bona Nova a persones que en el seu dia a dia no paren atenció, o no escolten la crida en les accions diàries que duen a terme, i durant els dies sants, gràcies a les accions de les entitats de Setmana Santa aconsegueixen que una petita guspira de Fe brandi dins d’elles.»

D’aquí que sigui molt important viure aquest temps litúrgic privilegiat que ha de ser a més un camí de conversió personal i comunitària. Talment com el camí que feu Pere i no és que ell, precisament ell, no ensopegués una i altra vegada amb les pedres de la por o de l’escepticisme; però reaccionà sempre davant la seva debilitat bé plorant, bé entristin-se, fins a trobar la fortalesa necessària per donar la vida per Crist. No se’ns demana a nosaltres tant, però sí que siguem testimonis seus.

Els proposo seguint a Pere, que aprofitem aquest temps de gràcies per aprofundir en temes tant fonamentals com el servei, la pregària, la perseverança, la fortalesa i per damunt de tot l’amor.

La Setmana Santa i la Pasqua temps de servei als altres.

«Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,  Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;  després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.  Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: Senyor, ¿tu em vols rentar els peus? Jesús li respon: Ara no entens això que faig; ho entendràs després. Pere li diu: No em rentaràs els peus mai de la vida! Jesús li contesta: Si no et rento, no tindràs part amb mi. Li diu Simó Pere: Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap. Jesús li diu: Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots.» (Jn 13,1-10).

Pere es queda desconcertat quan Jesús es posà a rentar els peus als deixebles. Deixant-se endur pel seu fort caràcter fins i tot retreu a Jesús aquell gest i com tantes altres vegades rectifica i passa a una actitud ben diversa, quasi oposada, a voler que Jesús li renti també les mans i el cap. El gest de Jesús és certament desconcertant, ho és avui per a nosaltres però ho era molt més en l’època de Jesús perquè aquell era un treball d’esclaus. La nostra fe sense obres és morta, ens diu sant Jaume a la seva carta, si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. (Cf. Jm 2,17).

Jesús no vingué al món a donar-nos lliçons teòriques, vingué a mostrar-nos com ens cal viure la nostra fe; Crist no vingué per ser reverenciat i lloat, vingué per ensenyar-nos que fins i tot essent perseguit es pot donar testimoni de la fe, millor dit és quan es dona millor testimoni de la fe. No són temps fàcils els nostres, potser no hi ha mai temps fàcils, però els creients si per alguna cosa ens hauríem de donar a conèixer als altres, als no creients, als indiferents, fins i tot als hostils; hauria de ser per les nostres obres, fer la nostra vida atractiva pels altres perquè està fonamentada en l’amor a Crist.

Sobre aquest tema el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l'aparença, de l'exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntem-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l'ànima!»

El vertader poder és el servei, deia en l’homilia del inici del seu pontificat. En el servei està la nostra força, és la millor imatge que podem donar, però no per donar una imatge sinó essent reflex de la nostra fe, tenint interioritzat que servir als altres és la millor manera de donar glòria a Déu. Pere, amb el seu caràcter sempre abrandat, creia moltes vegades fer un favor a Crist intentant allunyar-li la passió o aquí mostrant-li que el mestre no ha de rentar els peus als deixebles, en tot cas ha de ser al contrari. Moltes vegades Pere no acaba d’entendre de que va el pla de salvació de Jesús i això que l’ha seguit des del primer moment. Per això és tant bon exemple per a nosaltres, perquè també nosaltres som així moltes vegades, volem dir-li a Déu que ha de fer, com ha d’actuar.

Deia el Papa Benet XVI en la seva homilia d’inici de pontificat que: «La tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en definitiva és un servei a l'alegria, a l'alegria de Déu que vol fer la seva entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir és servir amb joia, alegres de servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament l’amor i la caritat, no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al Crist i mirant sempre d’imitar-lo i la millor manera d’imitar-lo és servir als altres.

L‘autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l'Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l'estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religioses; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Escriu l’Arquebisbe Joan en el programa de la vostra Confraria: «tenir l’esperit obert al Senyor, significa saber perquè fem el que fem. És una proposta cristiana al món per ser millors persones, per servir millor en totes les necessitats humanes.»

La Setmana Santa i la Pasqua temps de pregària.

«Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué: Seieu aquí mentre vaig allà a pregar. Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i abatiment.  Llavors els digué: Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi. S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient: Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols. Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?  Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble. Se n'anà per segona vegada i va pregar dient: Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles i els diu: Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí.» (Mt 26 36-46).

Aquesta voluntat de servir ens ha de venir d’un treball interior personal. La pregària és la millor companya, la millor eina per apropar-nos a Déu i el temps de Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua són temps privilegiats per pregar. Déu ens parla en  la pregària i en la pregària parlem a Déu. No és fàcil pregar, en Pere en tenim un exemple, com sempre un bon exemple. Pere, Jaume i Joan formaven el nucli més proper, més íntim podríem dir de Jesús, aquells amb qui comparteix els moments més importants i les confidències, són també els qui fan un tast del que serà la gloria eterna en l’episodi de la transfiguració, allí on els vestits de Jesús, de Moisés i d’Elies eren tant fulgurants i tant blancs com cap tintorer del món no podria a la terra aconseguir. I malgrat haver viscut això defalleixen i s’adormen mentre Jesús agonitza espiritualment i molt humanament davant del que li ve al damunt. No són capaços de vetllar una hora quan han vist tantes vegades a Jesús pregar durant tota una nit; han après poques coses però els hi queden per viure noves experiències. Ara veuen sense entendre, però quan facin experiència del ressuscitat i l’Esperit davalli damunt d’ells els vindrà la fortalesa suficient per desvetllar-se i pregar amb molta més intensitat.

Com escriu el Prior, Arxiprest i consiliari de la vostra confraria, Mossèn Joan Anton: «Tota la setmana Santa és atracció irresistible envers Jesucrist. Aquests dies comprenem millor les paraules de l’Apòstol: “La caritat de Crist ens urgeix! (2Co 5,14), la que Ell visqué en plenitud fins a la mort en Creu.»

La Setmana Santa hauria de ser per a tots nosaltres un moment d’intensa pregària perquè tant sols la pregària ens pot ajudar a viure-la amb tota intensitat i profunditat i a ser capaços aleshores de transmetre aquesta profunditat als qui bé encuriosits o bé moguts per la tradició s’apropen a les manifestacions de fe que omplen els nostres carrers. Com escriu el secretari de la vostra Confraria en el programa: és aquesta «una tradició arrelada en la fe de la qual ens hem de sentir preservadors i tuïtius.»

La Setmana Santa i la Pasqua temps de perseverança.

«Simó Pere li diu: Senyor, on vas? Jesús li respon: Ara tu no pots seguir-me allà on jo vaig. M'hi seguiràs més tard. Pere li replica: Senyor, per què no et puc seguir ara mateix? Donaré per tu la vida! Jesús li contesta: ¿Tu vols donar la vida per mi? T'ho ben asseguro: no cantarà el gall que no m'hagis negat tres vegades.» (Jn 13, 36-38).

Certament Pere no és un model de perseverança. Com escriu Maria del Mar Martín en el vostre programa: «es pot llegir en Pere la por i la covardia, la qual cosa el converteix en un acte infame i més proper, si és possible a la traïció. Però a més es traeix a si mateix, ja que per mediació de la negació: no té mestre, no té grup de pertinença i no té origen; és a dir queda completament desvinculat, aïllat, del su món i de si mateix.» És aquest un interessant anàlisi psicoanalític de Pere. Ell està disposat a tot, a morir pel mestre i amb el mestre, a tallar l’orella a un criat per alliberar a Jesús dels qui el volen capturar, però quan veu que van maldades, que potser fins i tot ell pot ser detingut i qui sap si mort amb el mestre, aquell oferiment de la seva vida tant valent, agosarat i decidit no dura ni tres cants del gall.

No és la primera vegada que Pere defalleix. L’Evangeli de Mateu ens el mostra capaç de caminar sobre les aigües quan Jesús el crida, cridant de por amb els altres deixebles quan  veuen a Jesús caminar-hi però capaç ell mateix de caminar sobre l’aigua i anar fins a Jesús, però quan el vent es fa fort s’acovardeix i s’enfonsa. En el moment de la passió li passa el mateix, s’encoratge, s’envalenteix fins a voler morir per Crist i quan el vent de la cridòria contra Jesús es fa fort surt del pati de la casa del gran sacerdot i ja no en tornem a saber res d’ell fins al matí del diumenge. No està al calvari, no està al sepulcre, tot i que nosaltres tradicionalment li situem; la por el fa recloure’s en un lloc amb les portes ben tancades.

Cal aprofitar la Setmana Santa, aquesta celebració que en paraules de l’alcalde de Reus en el vostre programa «és un exemple de la nostra manera de viure i de ser», per perseverar. Davant la temptació de circumscriure aquets dies a una manifestació tant sols cultural, davant el risc de passar de puntetes per damunt del vertader i profund sentit d’aquests dies sants; cal perseverar en la voluntat d’aprofitar-los per mostrar i explicar la nostra fe, per compartir-la, per ensenyar-la amb els recursos plàstics que tenim a l’abast i que la tradició ens ha llegat per tal d’emprar-los en bé de la bona nova que com a creients som cridats a proclamar.

Ressaltem sempre que aquesta setmana és santa i el que realment vol dir això. Una setmana per a aprofundir en la fe, per perseverar en la nostra fe i una setmana també per difondre-la aquesta fe amb la ferma voluntat de compartir-la amb tot aquell qui vulgui acostar-s’hi.

La Setmana Santa i la Pasqua temps de fortalesa.

«Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu: Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús.  Però ell ho negà: No sé ni entenc de què parles. Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: Aquest és un d'ells. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu! Però ell es posà a maleir i a jurar dient: Jo no conec aquest home de qui parleu! A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades.» I va esclatar en plors.» (Mc 14, 66-72).

Aquesta escena us és ben familiar, és la que mostreu pels carrers d’aquesta ciutat de Reus els vespres del Dimecres i del Divendres sants.  La foscor i el fred són trencats per les flames d'un foc encès al pati del palau del Sanedrí. Els qui han participat en l’arrest de Jesús estiren les mans cap a aquest foc; els rostres estan lleugerament il·luminats i aleshores s'escolten tres veus, tres dits que  senyalen a Pere.  Una criada del palau i dos homes repeteixen la mateixa acusació cap a Pere, s’han adonat del seu accent i aleshores Pere en un intent quasi desesperat d'autodefensa, aquell que volia morir pel mestre i amb el mestre, no dubte a jurar tres vegades que no coneix de res a Jesús. És el mateix que poques hores abans havia proclamat: «Encara que tots s'escandalitzin, jo no... Encara que hagi de morir amb tu, jo no et negaré». Sobre la veu de la consciència de Pere s’imposa el cant del gall. L’Evangeli segons sant Lluc descriu l'encreuament de les mirades entre Crist i Pere, Jesús va fixar intensament la mirada en el rostre de Pere; no és un home qualsevol el que ara mira a un altre; és el Senyor, els ulls del qual escruten el cor i els ronyons, com diu el Salm, és a dir, el secret íntim d'una ànima. Sols aleshores dels ulls de Pere cauen unes llàgrimes del penediment.

En aquesta escena es reflecteixen moltes i nombroses històries d'infidelitat i de conversió, de feblesa i d'alliberament. Tots som Pere, tots som com Pere i cada dia realitzem petites traïcions, protegint-nos després de justificacions mesquines, deixant-nos arrossegar per temors. Però, com va succeir a l'apòstol, també nosaltres tenim obert el camí de la trobada amb la mirada de Crist.

Escriu en el vostre programa Maria del Mar Martin: «pot ser que ens cridi l’atenció que qui hagi passat a la història com a traïdor sigui Judes i que es digui poc o res al respecte de Pere. La principal diferència entre l’un i l’altre és que la traïció de Judes és directe, clara, fins i tot valenta; traeix però és ell mateix i davant de Jesús qui executa, mitjançant un petó el lliurament. (...) Pere respon amb una negació cada cop més forta: va des del no entenc el que dius al no conec aquest home, maleint i jurant.»

Com escriu Mossèn Joan Anton aquestes negacions ens enfronten amb les nostres mentides i negacions i alhora ofereix la possibilitat de la reconciliació, del retrobament de la pau. És aquesta la gran diferència entre Pere i Judes, el darrer es desespera i no veu altra sortida que posa punt i final a la seva vida, Pere en canvi es penedeix també, però s’acull a la seva misericòrdia. Com escriu sant Benet a la Regla que seguim els monjos, ens cal no desesperar mai de la misericòrdia de Déu; Judes desespera, Pere espera aquesta misericòrdia.

En paraules del Papa Francesc: «Misericòrdia: és l'acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers al germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l'home, perquè obre el cor a l'esperança de ser estimats per sempre no obstant això el límit del nostre pecat.» (Misericordiae Vultus, 2).

La Setmana Santa i la Pasqua temps d’amor.

«Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests? Ell li respongué: Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: Pastura els meus anyells. Per segona vegada li pregunta: Simó, fill de Joan, m'estimes? Ell li respon: Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: Pastura les meves ovelles. Li pregunta Jesús per tercera vegada: Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo. Li diu Jesús: Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: Segueix-me.» (Jn 21, 15-19)

El matí del Dissabte Sant, és l’hora del silenci, un silenci adolorit, torbat, afeixugat per tants esdeveniments: l’entrada triomfal a Jerusalem , el complot, el darrer sopar i el rentament de peus, la traïció, la detenció, la negació de Pere, el procés i la mort de Jesús a la creu, traït, negat i abandonat. Podríem comparar-ho quan hem viscut situacions similars, a quan mor un familiar o un amic, després del neguit d’acompanyar-lo en la malaltia o la sorpresa de la seva mort i quan ja hem vetllat i sepultat el seu cos, quan s’apaga el murmuri dels qui ens han acompanyat durant el tràngol, es fa el silenci i l’absència pren tot el seu sentit. Aquest deuria ser el sentiment dels apòstols, el sentiment dels deixebles, el sentiment de les dones i sobretot el sentiment de Maria, la mare, aquell dissabte en el que malgrat ser solemne ells no estaven per masses festes. Com pair tot el brogit i la cridòria de les darreres hores; aquell matí del dissabte; com va viure per exemple Pere aquell dissabte? Les paraules que havia dit a Jesús, el seu compromís de defensar-lo i no abandonar-lo mai i el cop d’espasa a Malcus li deurien ressonar un cop i un altre al cap, tot revivint la seva negació; el record del mestre i la vergonya de la seva covardia.

Pere en el relat de la resurrecció segons sant Joan apareix en un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de Maria Magdalena. Apareixen junts com en altres fragments de l’Evangeli de Joan, Pere i el deixeble estimat però en aquest passatge concret queda manifesta la situació de preeminència de Pere sobre Joan, aquest tot i arribar primer s’atura, tot i veure-hi dins del sepulcre no hi entra fins que Pere ha arribat i hi ha entrat; hi ha però una diferència clara i és que el deixeble estimat veu i creu i Pere tot i veure encara no creu. Pot ser-hi present el conflicte entre grups eclesials i que el text vulgui destacar el caràcter apostòlic de la comunitat. Però més endavant l’Evangeli de Joan refermarà més aquesta idea en l’episodi de les tres afirmacions d’amor de Pere a Jesús. Pere ha negat a Jesús, el deixeble estimat ha romàs als peus de la creu; l’amor del deixeble estimat és patent; Pere en canvi ha de ser ajudat pel mateix Jesús a través d’aquesta pregunta feta tres cops per tal de confessar la seva fe.

Torna la Setmana Santa, una altre vegada com tantes n’hem viscut; però en les nostres vides cada una, com en tots els altres esdeveniments de la nostra existència, és única. Mirem de viure-la amb intensitat, conscientment i sobretot amb esperança. Tenim una expressió ben col·loquial que és “fer Pasqua abans de Rams”, perquè no hi ha Pasqua sense Divendres Sant, però el Divendres, la passió i mort de Jesús, no són l’objectiu per si mateixos, són un mitjà, privilegiat certament, però tant sols un mitjà; són un pas, molt important, però tant sols un pas. El vertader centre és la resurrecció i aquesta significa que per a nosaltres hi ha quelcom més que misèries, patiments i sofriments. Intentem també de ser un anunci d’aquesta esperança, mirant de portar quelcom del Regne de Déu ara i aquí, sobretot als qui més ho necessiten, als qui més els cal l’esperança.

No són pas temps fàcils els nostres, potser totes les generacions han dit el mateix, hi ha moltes dificultats, manca diàleg i la voluntat d’arribar a punts comuns d’enteniment creant marcs on tots puguem conviure. Si ens tanquem en l’autodefensa cercant de mantenir únicament i exclusivament els nostres punts de vista no farem gran cosa per millorar el nostre món, la nostra societat; tot aquest patiment que ens passa pel davant dels ulls aquets dies no servirà per a res. Per posar esperança ens cal afanyar-nos-hi, posar-hi els cinc sentits. Si ens quedem indiferents davant de tot el sofriment humà, quin sentit té la passió i la mort de Crist? Si la seva resurrecció no és llavor d’esperança quin sentit com a creients podem aportar a la nostra societat?

La passió de Crist, la passió del món passa aquets dies davant dels nostres ulls; no ho contemplem com un simple espectacle ni com quelcom fugisser; sinó com quelcom amb el que ens hi hem de solidaritzar. Els convido a viure aquesta Setmana Santa amb esperit de servei als altres, pregant, perseverant, enfortint la nostra fe i estimant. Però sobretot amb esperança, la creu del Divendres Sant no té la darrera paraula, el sepulcre amb el cos de Crist no és la darrera estació; El vertader punt i final és la resurrecció de Crist, és el sepulcre buit; tot plegat conforma la nostra fe que és per si mateixa la nostra esperança.

Escoltem i atenem les paraules de sant Pere en la seva primera carta: «Sigueu, doncs, assenyats i sobris, i així podreu pregar. Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats. Practiqueu mútuament l'hospitalitat sense queixar-vos. Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut, com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu. Si algú parla, que sigui per transmetre paraules de Déu; si algú presta un servei, que sigui amb les forces que Déu concedeix. Així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist. D'ell són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.» (1Pe 4,7-11).

Que el Senyor ens concedeixi de viure intensament aquets dies sants, però ajudem-hi també nosaltres, intentant de viure’ls amb intensitat i amb fe confiats en que Crist ha mort però sobretot ha ressuscitat per a la nostra salvació.

Moltes gràcies,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.