Mare de Déu del Carme
Monestir
de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
16 de juliol de 2023
1Re 18,42b-45a,
Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27
Una muntanya, el cim del Carmel, on Elies puja a pregar, amb el cap cot fins a terra, pregant així fins que escolta del seu criat que un nuvolet ha sorgit a l’horitzó. Un petit núvol al qui ningú dona importància acabarà per ser un cel fosc, un fort vent i una gran pluja. De la mateixa manera al cim del petit turó del calvari, fora mateix de la muralla de Jerusalem, un home i una dona acompanyen adolorits un crucificat, un dels molts que al llarg de l’any acaben morint sota aquell cruel turment exposats a la vergonya pública. Tampoc aquella escena sembla res de l’altra món, un condemnat, uns parents afligits i poca cosa més, com un petit núvol enmig del cel esclatant del poder de l’Imperi. Però així com aquell nuvolet acaba per esdevenir una forta tempesta, així també aquell insignificant i menyspreat crucificat acaba per esdevenir, és ja de fet, el qui morint ens rescatà del pes de la llei i ens atorgà l’adopció filial, la de fils de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.
La història de la salvació està feta de detalls, de petits moments que passen quasi desapercebuts pels qui els veuen, sense vertaderament veure-hi amb els ulls de la fe. Al calvari Déu ens fa fills del Pare, hereus amb Crist per voluntat de Déu; però allí mateix ens dona també una dona per mare, aquell que amb Maria la de Cleofàs i Maria Magdalena ha tingut el coratge de desafiar la por i el dolor del moment per estar al costat del seu Fill, d’aquell de qui ben bé sap des de que l’àngel li ho comunicà, que és fill seu i Fill de Déu alhora.
Per Crist, per la seva passió, mort i resurrecció tenim un Pare i alhora tenim una mare, aquella de qui escriví sant Joan de la Creu que és «la gloriosísima Virgen Nuestra Señora, la cual, estando desde el principio levantada a este alto estado, nunca tuvo en su alma impresa forma de alguna criatura, ni por ella se movió, sino siempre su moción fue por el Espíritu Santo.» (Subida al Monte Carmelo, 2,10).
A la creu del cos de Jesús brollà sang i aigua, d’aquest lliurament total, d’aquest amor fins a l’extrem la tradició dels pares hi ha vist el naixement de l’Església, que té per font i cimal l’Eucaristia com ens recorda el Concili Vaticà II. I allí a la creu, als peus del fill, acompanyada per tant sols unes dones i aquell deixeble que Jesús tant estimava, hi havia Maria, la mare.
Així Teresa de Jesús té una especial visió de la presència de María en el misteri pasqual del seu Fill; participa amb ella en la pena de la seva desolació i també en la joia de la resurrecció del Senyor. A Teresa li agrada contemplar la fortalesa de María i la seva comunió amb el misteri de Crist al peu de la Creu, la seva comunió amb l’Església i ens diu: «que debía ser terrible cosa lo que pasaron» (Camino de perfección, 26,8). Fins i tot descriu l'actitud de Jesús amb Maria quan escriu: «pues con más razón se quejara a su Madre y Señora nuestra cuando estaba al pie de la cruz y no dormida, sino padeciendo su santísima ánima y muriendo dura muerte». (Conceptos del amor, 3,11).
Al mont Carmel Déu es manifestà a Elies. Al calvari Crist manifestà a Déu a tota la humanitat i vora d’ell s’hi estava Maria, traspassada per una espasa de dolor, però ferma, amatent a les paraules del fill, disposada sempre a fer la voluntat de Déu. Escriu Santa Teresa Beneta de la Creu: «Avui he estat al peu de la creu amb tu i he sentit més clar que mai que tu al peu de la creu et vas convertí en la nostra Mare.» (Exercicis 1937, 31).
Maria, la primera deixeble, Maria, el model per als creients. Ella amb Elies han estat des del començament els referents de l’espiritualitat carmelitana. Models i exemples de pregària, de confiança en el Senyor i per damunt de tot de disponibilitat i d’escolta.
Deia el Papa Francesc: «Maria és una dona que escolta: no oblidem que hi ha sempre una gran relació entre l'esperança i l'escolta, i María és una dona que escolta, que acull l'existència, tal com se’ns presenta també a nosaltres, amb els seus dies feliços, però també amb les seves tragèdies que mai voldríem haver de viure. Fins a la nit suprema de María, quan el seu Fill és clavat en l’arbre de la creu.» (17 de maig de 2017).
Fins a la nit fosca per ella i joiosa per a nosaltres en que esdevé la Mare de l’Església, la mare de Teresa de Jesús i de Joan de la Creu, la mare de Teresa Beneta de la creu, la nostra mare. Aquella la qual avui celebrem com a mare del Carmel. Que ella us sigui sempre guia i exemple.