Diumenge de la setmana XVII durant l'any A
30 de juliol de 2023
1R 3,5.7-12, Salm 118,57
i 72.76-77.127-128.129-130, Rm
8,28-30 i Mt 13,44-52
Escriu sant Bernat: «mentre
segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior,
tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs
pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte
carnal pel gust de les coses de Déu.» (Sermó de l’Epifania, 7). Quan David seguint
la seva pròpia voluntat va voler fer un cens i fent-lo ofengué al Senyor, aquest
per mitjà de Gad li deixà escollir el càstig pel seu pecat entre tres anys de
fam, tres mesos de derrotes i de persecució pels seus enemics o tres dies de
pesta per a tot el país. David veient-se atrapat, pensà que més li valia caure
en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels
homes i escollí tres dies de pesta que provocaren setanta mil morts, fins que
al Senyor li va doldre aquella calamitat i va manar a l'àngel exterminador
que s’aturés, mentre David s’ho repensava i veient que era ell qui havia
ordenat de fer el cens, qui havia pecat, qui havia obrat malament i no pas el
poble; demanà que la mà del Senyor caigués damunt d’ell i de la seva família
però no sobre els altres. (Cf. 1 Cr, 21).
David, el rei per excel·lència, l’elegit
del Senyor per regnar tret per Samuel d’entre pletes i ramades, havia pecat en
voler fer un cens contra la voluntat del Senyor, com pecà en fer eliminar Uries
l’hitita per tal de posseir Betsabé, la seva dona. David fent el mal i no el
bé, sucumbí a la concupiscència de la carn, un pecat habitual en els poderosos,
i sucumbint-hi feu el mal que ofèn al Senyor. Perquè no estava encara com
escriu sant Bernat: «despullat de la manera de ser vil i perversa de l’home
vell.» (Sermó de l’Epifania, 7).
El seu fill Salomó quan el Senyor
en un somni li ofereix donar-li el que li demani, escull amb molt més seny i
sabent-se inexpert, massa jove per a conduir la gent i enmig d’un poble que
ningú no és ni capaç, ni està capacitat per comptar, demanà la gràcia de
destriar entre el bé i el mal. Se sabia feble, perquè com li havia dit al
Senyor al dedicar-li el temple: «no hi ha home que no pequi» (1Re 8,46). Escollí
per això mateix la saviesa que «ronda buscant els qui són dignes d'ella, se'ls
apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament» (Sv 6,16).
Salomó sabia com escriu sant
Bernat que «la saviesa que ens fa conèixer Déu i que ens ensenya a menysprear
el món és preciosa. El qui la trobi, si la reté, serà feliç.» (Sermó de
l’Epifania, 7). Salomó no ho demanà per a ell tot sol, a qui humanament potser li
hauria plagut més una llarga vida, una gran riquesa o la vida dels seus
enemics; sinó que ho demanà per a servir millor al poble que el Senyor s’ha
escollit per heretat i així poder-lo escoltar i fer-li justícia.
Salomó fou un rei prudent i sagaç
i certament cap altra com ell no s’hi ha pogut comparar mai, ni abans, ni ara;
perquè sovint sembla que reialesa, poder i saviesa no van sempre de la mà. La
saviesa fou per a Salomó aquella perla fina que valia molt més que la vida i la
riquesa, fou aquell tresor amagat que per adquirir-lo valia la pena vendre-ho
tot, desprendre’s de tota ambició personal i renunciar a tota cobejança. Salomó
aconseguí del Senyor el do de destriar allò que és bo i val la pena recollir en
els coves de la nostra vida, d’allò que és dolent i que més val llençar-ho de
nou al mar del rebuig.
Déu, ens ha dit l’Apòstol, ho
disposa tot en bé dels qui l’estimen i en favor de Salomó disposà la gràcia del
discerniment, donant-li la capacitat de treure del seu cofre coses modernes i
antigues i tal com diu sant Benet a la Regla, fou
docte en la llei divina, perquè sabia d'on treure coses noves i velles; fou desinteressat,
sobri, misericordiós, sempre feu prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de
manera que també l’obtingué per a ell i avorrint els propis vicis arribà a estimar
al seu poble (Cf. RB 64,9-11). Perquè Déu li va concedir
una saviesa i una intel·ligència tant grans, i uns coneixements tan
vastos com la sorra de la vora de la mar. (Cf. 1Re 5,9).
També nosaltres hem de demanar al
Senyor que ens concedeixi la gràcia, el do de distingir entre el bé i el mal i
així poder obrar el bé, per tal de no caure en el que confessava Pau: «no faig el bé que
voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). Ens hem de
transformar en factors del bé i evitar de ser factors del mal, és a dir ser
benefactors i no pas malfactors. Però per obrar així, amb justícia i bondat,
cal saber que és el bé i el que és el mal, el que fa bé als altres i el que els
fa mal, no pas el que ens convé tant sols a nosaltres i tant sovint confonem
amb el bé d’altri, quan de fet malmet les nostres relacions amb els germans i
amb el Senyor.
El Senyor ens ofereix també a
nosaltres el do de la saviesa, de la veritable saviesa. El tresor amagat, la
perla fina, el peix bo el podrem descobrir estant atents a les paraules i a la
llei del Senyor, estimant els seus preceptes, perquè la seva Paraula és l’única
que dona llum i es fa entenedora fins i tot per als senzills, com ens ha dit el
salmista. Com escriu sant Bernat: «mireu-lo a través de l'obediència, perquè
no hi ha cap altre accés per a contemplar-lo més directe i més segur que
aquest. I quedareu il·luminats amb la llum de la saviesa.» (Sermó de
l’Epifania, 7).
Aquesta saviesa que ve de Déu no
és pas la intel·ligència de tenir molts coneixements ni cap habilitat pràctica,
sinó la participació de la mentalitat de Déu, la capacitat de penetrar en el
sentit profund de l'ésser, de la vida i de la història, anant més enllà de la
superficialitat per a descobrir el significat profund de tot, aquell sentit que
sols li pot donar el Senyor.
La saviesa és la llum que
il·luminant les nostres opcions de tots els dies, movent-nos a escollir el bé
davant del mal, il·lumina els nostres passos i ens condueix pel camí recte que
emprèn aquell qui sap el que és grat als ulls del Senyor i el que és recte
segons els seus preceptes. (Cf. 1Re 3,9).
Aquest fou el camí per on transità Salomó, aquest és el camí dels qui esdevenen deixebles del Crist, el camí que el Senyor ens ofereix de recórrer aquí a la terra per arribar al Regne del cel amb plenitud. Certs de que, en paraules de sant Bernat «on hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.» (Sermó de l’Epifania, 7).