Diumenge II de Quaresma / Cicle B
Diumenge 25
de febrer de 2024
Capella de
Santa Caterina
Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18, Salm 115,10 i
15.16-17.18-19 , Rm 8,31b-34 i Mc 9,2-10
En els tres textos de
l’Escriptura que ens proposa l’Església per aquest segon diumenge de Quaresma
apareix com a tema dominant la filiació, la relació entre pare i fill. Són
efectivament diversos els relats i d’alguna manera ens poden resultar incòmodes
o poc comprensibles des de la nostra mentalitat actual. De fet quin pare
estaria disposat a sacrificar al seu fill per sigui el motiu que sigui? Cert de
que Abraham finalment no va haver de sacrificar al seu fill únic, que just al
darrer moment un àngel del Senyor aturà la seva mà i impedí aquella situació
tant cruel i forassenyada. Però Déu ens estima de manera forassenyada, ens
estima fins a l’extrem de que el seu Fill, únic també com Isaac, morí per a
tots nosaltres. Ens ho diu l’Apòstol, si Déu va lliurar al seu propi fill, vol
dir que està disposat a donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill.
No és que Déu jugui amb les
persones, que posi a prova la seva resistència, però quan es tracta d’amor, del
seu amor vers nosaltres, no té mesura. Ho fa amb un objectiu, que és el nostre
bé, la nostra salvació, vol oferir-nos la possibilitat de ser fills seus, com
ho és el mateix Crist. Què significa això? Ho veiem en l’episodi del la
muntanya alta, en presència de Déu s’hi està tant bé que fa exclamar a Pere:
«Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!» Ells, Pere, Jaume i Joan, que formen el
nucli més proper a Jesús, amb qui Ell comparteix aquest moment de gloria com
també compartirà el moment de màxima angoixa a Getsemaní quan pregui mentre els
tres deixebles cauen rendits de cansament, aquests apòstols de primera hora fan
un tast del que significa la vida de la gloria, on s’obliden dolors, penes i
angoixes, on res té sentit excepte la presència de Déu. Tampoc Pere, Jaume i
Joan ho entengueren, tot just baixant de la muntanya alta es preguntaven què
volia dir allò de ressuscitar d’entre els morts.
La salvació encara no s’havia
revelat, Crist encara no havia mort i per tant no havia ressuscitat i els
deixebles no podien saber com seria tot allò que els deia i que a més els
manava de no explicar. Pau, en canvi, ja ha fet experiència del Crist
ressuscitat i pot exclamar que és el mateix Jesucrist qui seient a la dreta del
Pare intercedeix per tots nosaltres.
En aquest camí vers la Pasqua que
és la Quaresma, també nosaltres ens preguntem que vol dir tot això, en aquest
camí cap a la pasqua personal de cadascun de nosaltres que és la nostra pròpia
vida, ens sorgeixen preguntes, dubtes, interrogants, no entenem determinades
actituds, paraules o gestos del Senyor. Nosaltres no hem pogut experimentar
aquest tast de la gloria com Pere, Jaume i Joan, no hem pogut escoltar
directament les paraules de Jesús, ni hem vist els seus miracles i per això
a vegades se’ns fa més difícil que als
apòstols creure, perquè ells veieren i cregueren. Però tenim uns altres ulls,
els ulls de la fe, que ens permeten de veure-hi i creure en Crist. Una fe que
és el resultat de la mateixa fe dels apòstols transmesa per l’Església i fonamentada
en l’Escriptura, cert, però per damunt de tot en la persona de Crist.
En paraules del Papa Francesc: «anar cap a Jesús, trobar a Jesús, conèixer a Jesús és un do que Déu concedeix.» (18 d’abril de 2013). O com deia el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva.» (Deus caritas est, 1). La persona és el Fill, aquest fill lliurat per tots nosaltres, Jesús fet amor fins a l’extrem.