Al·locució
Sala Capitular dijous 29 de febrer de 2024
Estimats
germans de comunitat. En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui
ara i aquí, però és deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i
depenen d’altres dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular
pel fort simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit,
aquí fem la professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa
d’obediència prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la
Regla del nostre Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí
també hem vetllat fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep,
perquè aquest lloc està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits
els abats com jo ho vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens
trobem aquí reunits perquè el que us haig de comunicar és també solemne i
important per a mi i crec que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la
comunitat en general.
El Senyor ens
crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí estret de la
vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si ens calgué
ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de nosaltres.
Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que coneixia des de
ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat amb profunditat
amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera molt especial
al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a incorporar-me
a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a secretari de la
Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà a
discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les
pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi,
intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si
Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per
a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li
deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat
afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre
més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb
la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir
proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no
tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el
vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir
abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a
discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les
meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com
els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui
m’ajudés i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix
P. Abat General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer
la voluntat de Déu en la vostra decisió.
Ara us haig de
dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament em va
trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit
originari del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig
creure sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no
pas al Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a
discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la notícia,
m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en aquella
proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única
resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).
Ens ho diuen les nostres
Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí mateix, així l’article 24
diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit de fe i d’amor per seguir
Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre la nostra voluntat als
Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen d’acord amb les
nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un cor obert per a
rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i ens fa saber la
voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la transmeten en primer lloc
la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel vot volem prestar humilment
obediència d’acord amb la Regla i aquestes Constitucions, unint les forces de
la intel·ligència i els dons de la voluntat i de la gràcia en l’execució de les
coses que ens mani i en el compliment de les tasques que ens encomani. Però cal
tenir present, sempre i on sigui, la dignitat de la persona humana.» I
l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos estan obligats a obeir el Summe
Pontífex, com a llur suprem Superior, també en virtut del vincle sagrat
d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el que ara em fa dirigir-me
a vosaltres.
El passat 5 de
febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a Espanya en la que
em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer dels qui havia
demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera reacció fou
d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent demanat
temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder consultar-ho amb
algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut de la
pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per a mi
fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver
trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi
ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar
quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.
Ara és el
moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat, de
pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he
exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou
escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com
l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment
fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi ha germans preparats, més d’un, i
amb les qualitats suficients per a succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de
nou us portarà a fer allò que cal fer tal com estableixen les Constitucions de
la nostra Congregació en aquests casos.
Avui a les
dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu nomenament com a
bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment ho comunicarà a
Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor Arquebisbe i jo
mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els articles 90 i 91 de les
nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior claustral exercirà la funció
d’Abat en les coses espirituals i temporals; però, quan la seu és vacant, no es
pot fer cap provisió d’oficis i res no serà canviat, llevat que s’hagin de
prendre decisions importants o que hi hagi una causa, declarada urgent pel
Capítol conventual amb la majoria absoluta dels vots, que ho exigeixi.» i «Art.
91 No es pot dir que constitueixi un canvi, però, l’admissió al noviciat i a la
professió, i donar lletres dimissòries per als ordes sagrats, que són coses que
es poden fer igualment quan la seu abacial és vacant, observant d’altra banda
tot el que d’acord amb el dret s’ha de complir.» I també l’article 78 estableix:
«Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és vacant per qualsevol causa legítima, el
Prior, com més aviat millor, que avisi el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare
Immediat determinar el dia de l’elecció, un cop escoltat el parer del Capítol
conventual d’aquell monestir. – i - § 4. En quedar vacant, per qualsevol causa,
la seu del monestir de l’Abat President, que el primer Assistent avisi l’Abat
General, el qual farà el que calgui d’acord amb les normes que s’exposen en els
paràgrafs precedents.» El procediment doncs està previst i el P. Abat General
espera la comunicació oficial ja que de fet n’està assabentat per mi mateix.
Ara puc dir
com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les vostres
pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es pensa i
el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i espantosa. Hi ha
moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en tota la meva
vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se petit perquè
aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a terme i no pas
nosaltres.» (22 d’abril de 1974).
Dos darrers
precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar l’ajut de
Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril a
les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la
catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots
per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de
manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el
primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència,
lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les
meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho
estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units
en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi
m’ajudi i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per
vosaltres.
Beneïm al
Senyor.