Diumenge
XXIII durant l'any / Cicle A
Parròquia de Sant Mateu de Montnegre
a Quart
Dissabte 5 de setembre de 2026
Ez 33,7-9; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm
13,8-10 i Mt 18,15-20
Tots sabem en que consisteix estimar: no cometre adulteri, no matar, no
robar, no desitjar allò que és d’un altre. Tot això ho acomplim si estimem
perquè qui estima no pot desitjar cap mal a l’altre.
Aquest diumenge però les lectures ens mostren com Jesús fa un pas més, no tant sols ens demana de vetllar per no fer mal, sinó d’ajudar als altres a vetllar també per tal de que no facin mal. Ens és molt fàcil veure els defectes dels altres i ens costa molt més veure els nostres propis defectes.
Aquesta invitació que ens fa avui Jesús en l’Evangeli de lligar aquí a la terra allò que quedarà lligat al cel ens pot animar a estar vigilants a descobrir els defectes dels altres, però alerta que aquesta invitació de Jesús demana dues coses: estar atents als nostres propis defectes i acceptar també nosaltres la correcció dels altres.
Tot plegat si prové de l’amor no ens ha de fer cap basarda, però hem d’estar ben segurs d’estimar no sigui que precisament volent corregir als altres i ignorant les nostres pròpies faltes caiguem en el pecat de desitjar aquelles virtuts que veiem en els altres i que nosaltres o bé no posseïm o bé ens costa molt d’adquirir i que en veure difícil d’obtenir ens mouen cap a la denuncia falsa o al menys exagerada.
Jesús ens mostra que en aquest camí de l’amor sempre hi ha l’oportunitat de rectificar el rumb. Jesús ens diu que si un nostre germà peca hem de parlar-ne amb ell tot sol primer, després fer-ho davant d’altres dos o tres testimonis, després encara parlar-ne amb la comunitat i tant sols finalment considerar-ho un cas perdut. Jesús ens convida a no refiar-nos tant sols de la nostra intuïció, no fos cas que ens enganyés i per això ens convida a contrastar la nostra opinió primer amb dos o tres persones i després amb tota la comunitat reunida.
I Jesús això ho va practicar, ens va mostra com fer-ho i com viure-ho. No és altre la manera que tenia Jesús de predicar l’Evangeli, sempre de paraula i d’obra. Jesús s’apropava a la gent, anaven a trobar-lo i ell els ensenyava.
Així fou com tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos i el va cridar tot dient-li: «Segueix-me.» I Leví, és a dir sant Mateu, s'aixecà i el va seguir. Fou una crida criticada i molt per part dels mestres de la llei i dels fariseus, perquè aquell home recaptava impostos per Roma i això no era massa ben vist.
Però Jesús lluny de fer cas dels retrets va fer encara un pas més i es posà a taula a casa d'ell, i ho feu amb molts altres publicans i pecadors que es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles. Jesús menjava amb pecadors i publicans i això sorprenia a alguns dels qui ho veien que creient-se bons complidors de la llei estaven ben disposats a acusar als altres, sense ser massa conscients de ser ells mateixos qui tenien un deute molt gran, no eren generosos en amor i, com ens ha dit sant pau, del deure de l’amor hem de mirar de quedar el més lliures possibles ja que com escrivia sant Joan de la Creu, al capvespre només ens examinaran sobre l’amor, sobre com l’hem viscut i sobre com l’hem compartit.
Jesús, ens ho va dir Ell mateix, no va venir a cridar els justos, sinó els pecadors. Però no per deixar-los viure en la injustícia, sinó per portar-los a viure de manera més justa i regits pel manament d’estimar als altres tant com a nosaltres mateixos. En paraules del papa Lleó XIV: Déu ens estima com som, però ens somia millors. (Cf. 10 de juny de 2026).
La figura de san Mateu ens presenta una autèntica paradoxa: qui es troba aparentment més lluny de la santedat pot convertir-se fins i tot en un model d'acolliment de la misericòrdia de Déu, permetent-li mostrar els seus meravellosos efectes en la seva existència. (Benet XVI 30 d’agost de 2006). Déu estimava a Levi, a Mateu, però el volia millor i per això el va cridar a seguir-lo. Que el seu exemple ens il·lumini el camí també a nosaltres.