Santa
Màxima
Parròquia
de Sant Pere a l’Escala
Dimecres
2 de setembre de 2026
Sir
51,11.12; Salm 34; Rm 5,1-5 i Jo 15,18-21
Aquesta
romana humil i benigne que us és estel protector tot i que als ulls dels seus
perseguidors va morir, fou salvada no pas d’una mort que al cap i a la fi ens
arriba a tots d’una manera o altre, sinó que fou alliberada dels paranys dels
qui la perseguien i calumniaven, dels llavis que tramaven enganys contra ella. Als
ulls dels seus perseguidors Màxima i Ansà foren esborrats del món, però en el
fons matant-los els seus botxins no aconseguiren allò que volien, sinó que la
seva mort va ser llavor de nous cristians.
Santa Màxima estava en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, com ens ha dit sant Pau, i per la fe va obtenir una gràcia que li permeté d’afrontar una persecució durant la qual es va mantenir fidel enmig de les proves, constant en el sofriment aquella constància que tenint l’aprovació de Déu dona esperança, una esperança que no pot defraudar a ningú i que prové de la força de l’Esperit Sant.
Santa Màxima us és patrona, la voluntat de Déu molt més que l’atzar d’una tempesta, feu que les seves relíquies arribessin a l’Escala i que aquell fet fortuït o volgut per Déu, fes que santa Màxima passés a ser vostra, una més entre vosaltres i la vostra patrona. Tenir per patrona una màrtir ens mostra moltes coses. Ens ensenya la fragilitat de la vida que vivim aquí i com per imposar una determinada voluntat la humanitat és capaç d’arribar a causar grans estralls.
Una part del món els va odiar, com havia odiat a Crist abans; perquè la seva mirada no se centrava en el món, si hagués estat així el món l’hagués estimat com a cosa seva, però escollida per Crist del món, fou perseguida com Crist ho havia estat abans, ja que no van admetre el seu ensenyament, com tampoc van admetre el de Crist. Santa Màxima va patir tot això perquè portava el nom de Crist i els seus perseguidors desconeixen aquell que l’havia enviat.
La lliçó dels màrtirs, el seu llegat no és tant sols la seva constància, la seva perseverança davant l’adversitat, la seva fortalesa en donar testimoni; el seu missatge va més enllà del que ara i aquí puguem veure nosaltres i per això és llavor de nous cristians. Aquí a l’Escala això s’ha pogut veure fins i tot en que les seves restes han estat ben arrelades en un olivar del terme fins a ser recuperades fa prop més de quaranta anys.
Així santa Màxima ha mostrat el seu arrelament entre vosaltres i se us ha fet propera com una veïna més. Com ens deia el papa Lleó a l’estadi olímpic de Montjuic «malgrat les dificultats, el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre en la realitat on ens trobem.» I així ho visqué santa Màxima i així ho viu entre vosaltres també avui.
Davant de les dificultats, davant dels martiris de cada dia, davant del sentiment de fracàs que molts cops ens envaeix, tenim l’exemple dels màrtirs, tenim l’exemple de Crist. També ells davant del món va semblar que fracassaven, que tots els seus esforços havien estat per no res; però està ben lluny de ser cert això, la realitat és ben diversa. En la seva mort hi ha la seva victòria, en la seva perseverança el seu triomf.
És aquesta mateixa fidelitat la que han mostrat molts altres màrtirs al llarg dels segles, són els cridats no pas a un sofriment estèril, sinó a esdevenir aquell gra de blat que quan cau a terra no mort, sinó que acaba donant molt de fruit. És ben humà sentir por, por al patiment, por a la incertesa, por a tot allò que desconeixem, que no podem controlar, que s’escapa a les nostres mans i a la nostra voluntat. Però la por també l’hem de situar en el seu just terme, hem de tenir por, sí, però no del que moltes vegades en tenim, sinó d’allò del que vertaderament n’hem de tenir, de no ser fidels en el que creiem, de perdre l’esperança, de deixar d’estimar.
Que l’exemple de santa Màxima ens encoratgi a tots.