Catedral de Girona
Dilluns 2 de novembre 2026
2C
5,1.6-10; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6
Vivim aquesta vida, que és un do que Déu ens fa, amb unes circumstàncies determinades. Sant Pau ens diu avui que aquest cos que ara veiem i que és casa i tabernacle de Déu, arribarà un dia en que serà destruït, que desapareixerà però que el do de la vida, en tant que és un regal de Déu, subsistirà en l’eternitat. El món que ara veiem serà substituït per un altre on la pena, l’angoixa o el neguit seran substituïts per la immensa joia d’estar prop de Déu. La condició per participar d’aquesta promesa és presentar-nos davant de Déu amb un cor pur.
La humanitat al llarg dels segles ha avançat en tots els camps, però la incertesa de la mort segueix vigent i ho seguirà estant fins a la fi dels temps. Tant sols per la fe, creient però sense veure aquesta realitat que ultrapassa la vida terrenal, ens podrem sentir coratjosos i cuidar allò que és realment important: les nostres ànimes. Hem esta cridats a la vida per complir la voluntat de Déu, és a dir per estimar-lo a Ell i als altres. Una vida que vivim en un cos que ens cal també cuidar perquè Déu ens l’ha donat per tal de viure ara i aquí, una vida, la terrena, que Déu mateix va dignificar fins a l’extrem en fer-se el seu Fill home, igual com nosaltres llevat del pecat.
Vida i mort formem part de la mateixa realitat i això ens costa d’assumir-ho. Veiem la mort com un esdeveniment que ve a interrompre el nostre dia a dia i vivint-la així la mort fereix profundament perquè és una mort mancada de la principal característica que li ve per la fe: l’esperança. Si vivim la mort com el que és, un pas, com la porta que s’obre a una nova realitat que supera tota altre, aleshores esdevé una realitat diferent. Però això ara i aquí tant sols ho podem viure a través de la fe, per mitjà d’aquesta confiança que ens demana Crist en l’Evangeli. I no hi ha confiança sinó hi ha amor, però si hi ha amor la confiança pot fins i tot ser cega, ens deixa creure allò que no podem veure.
Amb aquesta confiança és amb la que avui elevem la nostra pregària pels difunts. Certs de que darrera la mort hi ha la vida eterna i que aquesta vida és el vertader, definitiu i gran regal de Déu. Per això preguem pels nostres difunts, per tal de que puguin arribar a aquesta nova vida i en puguin gaudir en plenitud. La vida de cadascun la sap més Déu que no pas nosaltres mateixos, però estem certs de que tots necessitem de purificació i de perdó. Davant de Déu, al seu Regne, no ens hi podem presentar amb mancances, ens hi hem de presentar nets de cor i potser que al llarg de la nostra vida hàgim acumulat imperfeccions de les que no ens hem acabat de desfer i que ens calgui, un cop morts, aquesta purificació.
Avui la nostra pregària està dirigida a tots aquests difunts que estan a punt, però encara no, d’accedir al Regne. I la nostra pregària per ells és comunió, com ho era ahir amb els que ja gaudeixen del Regne. I essent comunió amb ells és per a nosaltres una invitació a viure amb més fermesa, amb més radicalitat i amb més compromís la nostra fe ara i aquí. El record i la pregària pels nostres difunts no és un acte nostàlgic, és una aposta per l’esperança, la seva i la nostra. Sabem que Déu és misericordiós i que li costa molt deixar per perduda una ànima. Ell és lent per al càstig i ric, immensament ric en l’amor i vol que ocupem aquella estança que ha preparat per a nosaltres. Amb aquesta confiança preguem per tots els difunts, perquè el Senyor els aculli més d’hora que tard al seu Regne i a nosaltres també quan ens arribi l’hora que Déu ens té assenyalada.