dilluns, 2 de novembre del 2026

Fidels difunts. Cementiri de Girona

 

Fidels difunts

Cementiri de Girona

2 de novembre 2023

Lm 3,17-26 Salm 129,1-2.3-4.5-6.7 i Jo 14,1-6

La mort ens fa perdre la pau, com ens ha dit el llibre de les Lamentacions. Veiem als nostres familiars i amics, sucumbir i veiem com desapareix l'esplendor de la seva vida i amb ell la nostra esperança es veu sacsejada pel dubte. Creure en alguna cosa que no veiem, en alguna cosa que no podem experimentar ens produeix desassossec i això ens passa amb la mort. Només la fe pot rescatar-nos d'aquesta angoixa, la fe en què la bondat del Senyor no s'esgota, la fe en què la seva misericòrdia és infinita. Amb aquesta confiança és amb la qual dirigim avui la nostra oració pels nostres difunts. Avui aquí ens embolica el seu silenci, ens acompanya el seu record i amb la nostra oració estem en comunió amb ells. 

Resar pels nostres difunts ens consola, certament, però orar per ells és una mica més que un simple record nostàlgic. Ens apesara la seva absència i és natural ja que van formar part de la nostra vida i no la comparteixen ara amb nosaltres. Sent això cert, per la fe creiem que han estat cridats a una altra vida, aquella per la qual Crist va venir al món: la vida eterna. No sabem com és, no sabem en què consisteix, només per la fe tenim la certesa que Déu, que és amor, ens ha preparat un lloc per a rebre'ns i acollir-nos quan ens arriba l'hora de presentar-nos davant Ell. 

Com a Tomás no assalta la pregunta: «Senyor, no sabem on vas, com podem saber el camí?». Crist mateix ens respon: Ell és el camí, la veritat i la vida. Un camí que recorrem en aquest món, un camí que ens condueix cap a la veritat i cap a aquesta vida, que, sense conèixer-la, sabem que existeix i que el Senyor ens convida a viure-la en plenitud. 

Participar en plenitud de l'amor de Déu és la condició per a compartir aquesta vida que no acaba. Avui resem pels nostres difunts perquè adquireixin aquesta plenitud en l'amor que és la que permet estar en presència del Senyor. Les nostres oracions no són només un record nostàlgic, fruit del nostre dolor davant la seva absència. Les nostres oracions són signe d'esperança. Esperem que resant pels nostres sers estimats participin com més aviat millor de la glòria eterna, una glòria a la qual nosaltres també aspirem. 

És aquesta la comunió amb els nostres difunts, una comunió basada en l'esperança. Una esperança que no és erma perquè sabem que Déu és misericordiós i que ens estima fins a l'extrem. Sabem que per a Ell som un tresor, cadascun de nosaltres, cadascun dels nostres difunts ho és. I el Senyor, que és compassiu i misericordiós, només espera que aquí en aquesta vida o en l'eterna si és necessari, fem el pas cap a ell que és veritat i vida. 

En paraules del papa León XIV: «no som aquí només per a commemorar als que han deixat aquest món. La fe cristiana, fundada sobre la Pasqua de Crist, ens ajuda a viure la memòria més que com un record del passat, com una esperança futura. No és tant un tornar-se cap enrere, sinó més aviat un mirar cap endavant, cap a la meta del nostre camí, cap al port segur que Déu ens ha promès, cap a la festa sense fi que ens espera. Allí, en companyia del Senyor Ressuscitat i dels nostres sers estimats, agradarem l'alegria del banquet etern.» (2 de novembre de 2025). Que així sigui per als nostres difunts i per a nosaltres quan arribi el moment de presentar-nos davant el Pare.

______________________________________________

La muerte nos hace perder la paz, como nos ha dicho el libro de las Lamentaciones. Vemos a nuestros familiares i amigos, sucumbir y vemos como desaparece el esplendor de su vida y con él nuestra esperanza se ve sacudida por la duda. Creer en algo que no vemos, en algo que no podemos experimentar nos produce desasosiego y esto nos pasa con la muerte. Sólo la fe puede rescatarnos de esta angustia, la fe en que la bondad del Señor no se agota, la fe en que su misericordia es infinita. Con esta confianza es con la que dirigimos hoy nuestra oración por nuestros difuntos. Hoy aquí nos envuelve su silencio, nos acompaña su recuerdo y con nuestra oración estamos en comunión con ellos. 

Rezar por nuestros difuntos nos consuela, ciertamente, pero orar por ellos es algo más que un simple recuerdo nostálgico. Nos apena su ausencia y es natural ya que formaron parte de nuestra vida y no la comparten ahora con nosotros. Siendo esto cierto, por la fe creemos que han sido llamados a otra vida, aquella por la que Cristo vino al mundo: la vida eterna. No sabemos como es, no sabemos en que consiste, sólo por la fe tenemos la certeza de que Dios, que es amor, nos ha preparado un lugar para recibirnos y acogernos cuando nos llega la hora de presentarnos ante Él. 

Como a Tomás no asalta la pregunta: «Señor, no sabemos adónde vas, ¿cómo podemos saber el camino?». Cristo mismo nos responde: Él es el camino, la verdad y la vida. Un camino que recorremos en este mundo, un camino que nos conduce hacia la verdad y hacia esta vida, que, sin conocerla, sabemos que existe y que el Señor nos invita a vivirla en plenitud. 

Participar en plenitud del amor de Dios es la condición para compartir esta vida que no acaba. Hoy rezamos por nuestros difuntos para que adquieran esta plenitud en el amor que es la que permite estar en presencia del Señor. Nuestras oraciones no son sólo un recuerdo nostálgico, fruto de nuestro dolor ante su ausencia. Nuestras oraciones son signo de esperanza. Esperamos que rezando por nuestros seres queridos participen cuanto antes de la gloria eterna, una gloria a la que nosotros también aspiramos. 

Es esta la comunión con nuestros difuntos, una comunión basada en la esperanza. Una esperanza que no es baldía porque sabemos que Dios es misericordioso y que nos ama hasta el extremo. Sabemos que para Él somos un tesoro, cada uno de nosotros, cada uno de nuestros difuntos lo es. Y el Señor, que es compasivo y misericordioso, solo espera que aquí en esta vida o en la eterna si es necesario, demos el paso hacia él que es verdad y vida. 

En palabras del papa León XIV: «no estamos aquí sólo para conmemorar a los que han dejado este mundo. La fe cristiana, fundada sobre la Pascua de Cristo, nos ayuda a vivir la memoria más que como un recuerdo del pasado, como una esperanza futura. No es tanto un volverse hacia atrás, sino más bien un mirar hacia adelante, hacia la meta de nuestro camino, hacia el puerto seguro que Dios nos ha prometido, hacia la fiesta sin fin que nos aguarda. Allí, en compañía del Señor Resucitado y de nuestros seres queridos, gustaremos la alegría del banquete eterno.» (2 de noviembre de 2025). Que así sea para nuestros difuntos y para nosotros cuando llegue el momento de presentarnos ante el Padre.


Fidels difunts. Catedral de Girona

 

Fidels difunts

Catedral de Girona

Dilluns 2 de novembre 2026

2C 5,1.6-10; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Jo 14,1-6

Vivim aquesta vida, que és un do que Déu ens fa, amb unes circumstàncies determinades. Sant Pau ens diu avui que aquest cos que ara veiem i que és casa i tabernacle de Déu, arribarà un dia en que serà destruït, que desapareixerà però que el do de la vida, en tant que és un regal de Déu, subsistirà en l’eternitat. El món que ara veiem serà substituït per un altre on la pena, l’angoixa o el neguit seran substituïts per la immensa joia d’estar prop de Déu. La condició per participar d’aquesta promesa és presentar-nos davant de Déu amb un cor pur. 

La humanitat al llarg dels segles ha avançat en tots els camps, però la incertesa de la mort segueix vigent i ho seguirà estant fins a la fi dels temps. Tant sols per la fe, creient però sense veure aquesta realitat que ultrapassa la vida terrenal, ens podrem sentir coratjosos i cuidar allò que és realment important: les nostres ànimes. Hem esta cridats a la vida per complir la voluntat de Déu, és a dir per estimar-lo a Ell i als altres. Una vida que vivim en un cos que ens cal també cuidar perquè Déu ens l’ha donat per tal de viure ara i aquí, una vida, la terrena, que Déu mateix va dignificar fins a l’extrem en fer-se el seu Fill home, igual com nosaltres llevat del pecat. 

Vida i mort formem part de la mateixa realitat i això ens costa d’assumir-ho. Veiem la mort com un esdeveniment que ve a interrompre el nostre dia a dia i vivint-la així la mort fereix profundament perquè és una mort mancada de la principal característica que li ve per la fe: l’esperança. Si vivim la mort com el que és, un pas, com la porta que s’obre a una nova realitat que supera tota altre, aleshores esdevé una realitat diferent. Però això ara i aquí tant sols ho podem viure a través de la fe, per mitjà d’aquesta confiança que ens demana Crist en l’Evangeli. I no hi ha confiança sinó hi ha amor, però si hi ha amor la confiança pot fins i tot ser cega, ens deixa creure allò que no podem veure. 

Amb aquesta confiança és amb la que avui elevem la nostra pregària pels difunts. Certs de que darrera la mort hi ha la vida eterna i que aquesta vida és el vertader, definitiu i gran regal de Déu. Per això preguem pels nostres difunts, per tal de que puguin arribar a aquesta nova vida i en puguin gaudir en plenitud. La vida de cadascun la sap més Déu que no pas nosaltres mateixos, però estem certs de que tots necessitem de purificació i de perdó. Davant de Déu, al seu Regne, no ens hi podem presentar amb mancances, ens hi hem de presentar nets de cor i potser que al llarg de la nostra vida hàgim acumulat imperfeccions de les que no ens hem acabat de desfer i que ens calgui, un cop morts, aquesta purificació. 

Avui la nostra pregària està dirigida a tots aquests difunts que estan a punt, però encara no, d’accedir al Regne. I la nostra pregària per ells és comunió, com ho era ahir amb els que ja gaudeixen del Regne. I essent comunió amb ells és per a nosaltres una invitació a viure amb més fermesa, amb més radicalitat i amb més compromís la nostra fe ara i aquí. El record i la pregària pels nostres difunts no és un acte nostàlgic, és una aposta per l’esperança, la seva i la nostra. Sabem que Déu és misericordiós i que li costa molt deixar per perduda una ànima. Ell és lent per al càstig i ric, immensament ric en l’amor i vol que ocupem aquella estança que ha preparat per a nosaltres. Amb aquesta confiança preguem per tots els difunts, perquè el Senyor els aculli més d’hora que tard al seu Regne i a nosaltres també quan ens arribi l’hora que Déu ens té assenyalada.

diumenge, 1 de novembre del 2026

Tots Sants

 

Tots Sants

Catedral de Girona

Diumenge 1 de novembre de 2026

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Sovint tenim una imatge dels sants com d’homes i dones extraordinaris, persones que han fet coses excepcionals, que han viscut una vida molt diferent de la nostra i que, per això, l’Església ha reconegut i ha posat als altars. Però la festa d’avui ens convida a mirar molt més enllà d’aquesta imatge.

Avui celebrem Tots Sants, i això vol dir que celebrem una multitud que ningú no podria comptar. Ens ho ha dit el llibre de l’Apocalipsi: Joan contempla una multitud immensa, gent de tota nacionalitat, de totes les races, pobles i llengües, drets davant el tron de Déu i davant l’Anyell. No és pas una multitud formada únicament pels qui coneixem pel seu nom, pels qui tenen una festa pròpia en el calendari, pels qui han estat canonitzats. És la multitud de tots aquells que han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i són molts perquè la misericòrdia del Senyor és gran.

Avui celebrem també la nostra esperança: la santedat no és patrimoni d’uns quants, no és un privilegi reservat a persones especialment dotades, ni és una vocació per a una minoria. Déu ens crida a tots a participar de la seva vida, perquè tots som estimats per Ell i tots som convidats a formar part del seu Regne i voler formar part significa voler ser sants.

Sant Joan ens ho ha recordat en la segona lectura: «Ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem». Som fills de Déu, aquesta és la nostra dignitat i la nostra esperança. Però encara estem en camí, encara no hem arribat a la plenitud, encara ens cal crèixer en l’amor, en la fidelitat i en la confiança en el Senyor.

I com es fa aquest camí? Què hem de fer per ser sants? Jesús ens ho explica avui amb les benaurances. Aquest Evangeli és com un programa de vida, una manera de mirar el món i de viure la nostra relació amb Déu i amb els altres. Jesús ens diu que són feliços els pobres en l’esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau i els perseguits pel fet de ser justos.

Pot semblar una manera ben estranya de parlar de la felicitat. Nosaltres sovint identifiquem la felicitat amb tenir, amb posseir, amb triomfar. Jesús, en canvi, ens proposa un camí ben diferent. Ens diu que la felicitat veritable no neix de tenir-ho tot, sinó de viure estimant; no neix de dominar, sinó de servir; no neix d'imposar-nos, sinó de ser compassius; no neix de tenir sempre la raó, sinó de cercar la justícia i la pau.

Els sants són aquells que han entès aquest missatge i l'han fet vida. Han estat persones amb febleses, amb dubtes i amb dificultats. Han experimentat els límits humans, han tingut moments de cansament i de neguit. Però han sabut posar Crist al centre de la seva vida i han fet de l'amor la seva manera de viure.

Són aquells sants de la porta del costat, dels quals parlava el papa Francesc. Persones que potser mai seran recordades per ningú fora del seu entorn més proper, però que han fet de la seva vida un testimoniatge de l'amor de Déu.

La mort ens posa davant dels ulls la nostra pròpia fragilitat. Però la nostra fe ens diu que la mort no té la darrera paraula. Crist ha mort i ha ressuscitat, i per això la nostra esperança no és una simple resignació davant la mort, sinó és confiança en que Déu ens ha obert les portes de la vida eterna.

Així, la festa de Tots Sants ens parla també del que pot ser el nostre futur i ens convida a viure el nostre present amb esperança. Tots som cridats a formar part de la santedat. No sabem quan ni com arribarà el moment de trobar-nos definitivament amb el Senyor, però sí que sabem quin camí ens proposa Jesús: el de les benaurances. No ens cal fer coses extraordinàries. El que Déu ens demana és que visquem extraordinàriament bé les coses ordinàries de cada dia. Que estimem, que servim, que perdonem, que acompanyem, que siguem fidels i generosos. Que sapiguem reconèixer el rostre de Crist en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que pateixen.

Avui celebrem els sants que ja han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i demanem al Senyor que ens ajudi a caminar amb esperança, que ens faci capaços de viure les benaurances i que un dia puguem formar part d'aquesta multitud immensa que ningú no pot comptar. Ser sant és deixar que l'amor de Déu transformi la nostra vida i ens faci viure estimant, aquesta és la felicitat que Jesús ens promet i que ve del seu amor per nosaltres.