Cementiri de
Girona
2 de novembre
2023
Lm 3,17-26 Salm 129,1-2.3-4.5-6.7 i Jo 14,1-6
La mort ens fa perdre la pau, com ens ha dit el llibre de les Lamentacions. Veiem als nostres familiars i amics, sucumbir i veiem com desapareix l'esplendor de la seva vida i amb ell la nostra esperança es veu sacsejada pel dubte. Creure en alguna cosa que no veiem, en alguna cosa que no podem experimentar ens produeix desassossec i això ens passa amb la mort. Només la fe pot rescatar-nos d'aquesta angoixa, la fe en què la bondat del Senyor no s'esgota, la fe en què la seva misericòrdia és infinita. Amb aquesta confiança és amb la qual dirigim avui la nostra oració pels nostres difunts. Avui aquí ens embolica el seu silenci, ens acompanya el seu record i amb la nostra oració estem en comunió amb ells.
Resar pels nostres difunts ens consola, certament, però orar per ells és una mica més que un simple record nostàlgic. Ens apesara la seva absència i és natural ja que van formar part de la nostra vida i no la comparteixen ara amb nosaltres. Sent això cert, per la fe creiem que han estat cridats a una altra vida, aquella per la qual Crist va venir al món: la vida eterna. No sabem com és, no sabem en què consisteix, només per la fe tenim la certesa que Déu, que és amor, ens ha preparat un lloc per a rebre'ns i acollir-nos quan ens arriba l'hora de presentar-nos davant Ell.
Com a Tomás no assalta la pregunta: «Senyor, no sabem on vas, com podem saber el camí?». Crist mateix ens respon: Ell és el camí, la veritat i la vida. Un camí que recorrem en aquest món, un camí que ens condueix cap a la veritat i cap a aquesta vida, que, sense conèixer-la, sabem que existeix i que el Senyor ens convida a viure-la en plenitud.
Participar en plenitud de l'amor de Déu és la condició per a compartir aquesta vida que no acaba. Avui resem pels nostres difunts perquè adquireixin aquesta plenitud en l'amor que és la que permet estar en presència del Senyor. Les nostres oracions no són només un record nostàlgic, fruit del nostre dolor davant la seva absència. Les nostres oracions són signe d'esperança. Esperem que resant pels nostres sers estimats participin com més aviat millor de la glòria eterna, una glòria a la qual nosaltres també aspirem.
És aquesta la comunió amb els nostres difunts, una comunió basada en l'esperança. Una esperança que no és erma perquè sabem que Déu és misericordiós i que ens estima fins a l'extrem. Sabem que per a Ell som un tresor, cadascun de nosaltres, cadascun dels nostres difunts ho és. I el Senyor, que és compassiu i misericordiós, només espera que aquí en aquesta vida o en l'eterna si és necessari, fem el pas cap a ell que és veritat i vida.
En
paraules del papa León XIV: «no som aquí només per a commemorar als que han
deixat aquest món. La fe cristiana, fundada sobre la Pasqua de Crist, ens ajuda
a viure la memòria més que com un record del passat, com una esperança futura.
No és tant un tornar-se cap enrere, sinó més aviat un mirar cap endavant, cap a
la meta del nostre camí, cap al port segur que Déu ens ha promès, cap a la
festa sense fi que ens espera. Allí, en companyia del Senyor Ressuscitat i dels
nostres sers estimats, agradarem l'alegria del banquet etern.» (2 de novembre
de 2025). Que així sigui per als nostres difunts i per a nosaltres quan arribi
el moment de presentar-nos davant el Pare.
______________________________________________
La muerte nos hace perder la paz, como nos ha dicho el libro de las Lamentaciones. Vemos a nuestros familiares i amigos, sucumbir y vemos como desaparece el esplendor de su vida y con él nuestra esperanza se ve sacudida por la duda. Creer en algo que no vemos, en algo que no podemos experimentar nos produce desasosiego y esto nos pasa con la muerte. Sólo la fe puede rescatarnos de esta angustia, la fe en que la bondad del Señor no se agota, la fe en que su misericordia es infinita. Con esta confianza es con la que dirigimos hoy nuestra oración por nuestros difuntos. Hoy aquí nos envuelve su silencio, nos acompaña su recuerdo y con nuestra oración estamos en comunión con ellos.
Rezar por nuestros difuntos nos consuela, ciertamente, pero orar por ellos es algo más que un simple recuerdo nostálgico. Nos apena su ausencia y es natural ya que formaron parte de nuestra vida y no la comparten ahora con nosotros. Siendo esto cierto, por la fe creemos que han sido llamados a otra vida, aquella por la que Cristo vino al mundo: la vida eterna. No sabemos como es, no sabemos en que consiste, sólo por la fe tenemos la certeza de que Dios, que es amor, nos ha preparado un lugar para recibirnos y acogernos cuando nos llega la hora de presentarnos ante Él.
Como a Tomás no asalta la pregunta: «Señor, no sabemos adónde vas, ¿cómo podemos saber el camino?». Cristo mismo nos responde: Él es el camino, la verdad y la vida. Un camino que recorremos en este mundo, un camino que nos conduce hacia la verdad y hacia esta vida, que, sin conocerla, sabemos que existe y que el Señor nos invita a vivirla en plenitud.
Participar en plenitud del amor de Dios es la condición para compartir esta vida que no acaba. Hoy rezamos por nuestros difuntos para que adquieran esta plenitud en el amor que es la que permite estar en presencia del Señor. Nuestras oraciones no son sólo un recuerdo nostálgico, fruto de nuestro dolor ante su ausencia. Nuestras oraciones son signo de esperanza. Esperamos que rezando por nuestros seres queridos participen cuanto antes de la gloria eterna, una gloria a la que nosotros también aspiramos.
Es esta la comunión con nuestros difuntos, una comunión basada en la esperanza. Una esperanza que no es baldía porque sabemos que Dios es misericordioso y que nos ama hasta el extremo. Sabemos que para Él somos un tesoro, cada uno de nosotros, cada uno de nuestros difuntos lo es. Y el Señor, que es compasivo y misericordioso, solo espera que aquí en esta vida o en la eterna si es necesario, demos el paso hacia él que es verdad y vida.
En palabras del papa León XIV: «no estamos aquí sólo para
conmemorar a los que han dejado este mundo. La fe cristiana, fundada sobre la
Pascua de Cristo, nos ayuda a vivir la memoria más que como un recuerdo del
pasado, como una esperanza futura. No es tanto un volverse hacia atrás, sino
más bien un mirar hacia adelante, hacia la meta de nuestro camino, hacia el
puerto seguro que Dios nos ha prometido, hacia la fiesta sin fin que nos
aguarda. Allí, en compañía del Señor Resucitado y de nuestros seres queridos,
gustaremos la alegría del banquete eterno.» (2 de noviembre de 2025). Que así
sea para nuestros difuntos y para nosotros cuando llegue el momento de
presentarnos ante el Padre.