dijous, 24 de desembre del 2015

Nadal Missa de la nit o del gall



Nadal
Missa de la nit o del gall 
Homilia predicada al Monestir de Poblet
24 de desembre 2015
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. La seva mare Maria amb Josep han hagut d’anar a Betlem per empadronar-se. En mal hora August ha decidit de fer un cens, aquests romans sols pensen en com recaptar més impostos. De camí l’han sorprès els primers dolors del part, han accelerat el pas, Josep tirava amb força de les regnes de l’ase i tot i que ho han intentat, no han pogut trobar altre aixopluc que un estable. Així el que hi ha vingut per ser aliment de salvació en néixer ha estat posat en una menjadora.
Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls el pastor ha recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara du a coll, l’havia perduda i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat muntanyes i baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís i ara de sobte quelcom l’ha fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i serà llum pel món[1].
Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i en veure’ls, a Josep i a Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna[2].
Josep ha trucat a una porta, una dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava cercant una dracma que havia perdut i ho regirava tot. Els ha dit clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta al nassos. Al poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de néixer i li ha vingut al cap tot seguit que aquell nen seria qui diria que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix[3].
En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist dalt un turó un home que guaitava tot esperant a algú; el seu fill petit havia marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al camí a Maria i a Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així doncs quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el vestit millor i li posaria també l'anell i les sandàlies, portaria el vedell gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria[4].
Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i han posat en néixer l’infant en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu, aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase. Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara per tron una menjadora. Però en aquest entorn humil la llum resplendeix, s’alegra davant l’infant la gent com a la sega i el món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.
Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat a l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.[5]» L’obra de la redempció s’inicia en un humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia encarnada.
En paraules d’Elred de Rievall: «Que la nostra veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.[6]»




[1] Lc 15,3-7.
[2] Jo 4,1-42.
[3] Lc 15, 8-10.
[4] Lc 15, 11-31.
[5] Sermó 185.
[6] Elred de Rievall, Sermó 48, En la vigília de la Nativitat del Senyor.