Dia de la reforma Carmelitana
Rm. 8, 14-17.26-27; Jn. 7,14-18.37.
39a
Una dona excepcional, una religiosa, embolcallada tota ella
d'humilitat, penitència i senzillesa, que irradiava al seu voltant la flama de
llur vitalitat humana i de la seva dinàmica espiritualitat; emprenedora, reformadora
i fundadora; escriptora genial i fecunda; mestra de vida espiritual;
contemplativa incomparable i incansable ànima activa. Gran, única, plenament
humana, i carismàtica, així era i és Teresa de Jesús[1].
Però que hauria estat de Teresa sense l’Esperit que en ella
actuava i que feu brollar del seu interior rius d’aigua viva que donaren, donen
i donaran de beure a tantes de vosaltres i a tota l’Església. Era l’Esperit qui
guiava la seva pregària i aquesta la portava a l’amor amb Crist. Hi ha sants
davant dels quals potser el millor és callar i escoltar, podríem dir que són sants
del morro fort, per fer servir una expressió col·loquial, sants amb caràcter; però
és que per ells parla l’Esperit. Així Pau, Agustí, Benet, el nostre Bernat o la
vostra Teresa són transmissors de l’Escriptura, en la que pouen la seva vida de
pregària, i ho fan amb una convicció, contundència i saviesa que sols pot tenir
de part nostra l’actitud de l’escolta atenta; per ells parla Crist ja que el
tenen com a centre; i per Teresa la nostra vida és Crist[2], com per Benet de Núrsia no
s’ha d’anteposar res al Crist. Crist fou per Teresa l’amic, el bé de tots els
béns i l’objecte del seu seguiment radical.
Teresa ens posa davant els ulls el repte de seguir a Jesús,
que cada monestir esdevingui aquell raconet de Déu, el palomarcico del que
parlava, on Crist i Maria, la Mare, hi tinguin estada. I perquè sigui així la
pregària ha de ser ell lloc concret on cercar i trobar a Crist, tal com ens ho
ha dit Pau, l’Esperit guia la nostra pregària, la nostra conversa amb l’amic,
«Teresa és sobretot mestra d'oració. En la seva experiència, va ser central el
descobriment de la humanitat de Crist. Moguda pel desig de compartir aquesta
experiència personal amb els altres, escriu sobre ella d'una forma vital i
senzilla, a l'abast de tots, doncs consisteix simplement a “tractar amb amistat
a qui sabem que ens estima”», ens diu el Papa Francesc en la seva carta als
Carmelites amb motiu d’aquest cinquè centenari del seu naixement.
La pregària a Teresa li dona intimitat amb l’amic, és una
pregària d’amor, d’amor al Pare i tanmateix per això d’amor als germans, «qui
no estima a l’altre no us estima Senyor meu», escriu; per ella l’amor als
germans no és sinó el reflex, la manifestació concreta de l’amor de Déu i sense
un, no hi ha l’altre; els dos s’alimenten i es donen sentit. La pregària porta
a l’amistat amb Déu i aquesta porta a Teresa a l’amor al proïsme.
«¡Oh Señor mío, cómo sois Vos el amigo verdadero; y
como poderoso, cuando queréis podéis, y nunca dejáis de querer si os quieren .»[3]
Fits els ulls en Crist, la contemplació en l’amic alimenta
la pregària, i aquesta és on es nodreix l’amor a Ell i als germans. Teresa ens
dona la clau per la nostra vida comunitària, tantes vegades ben plena de
dificultats, com també ho fou la vida comunitària de Teresa, no sols a
l’Encarnación sinó també en les seves fundacions on no sempre tot sortia com
ella hagués volgut i on no mancaren tensions i problemes.
Però què ens diu avui Teresa de Cepeda i Ahumada, la Mare Teresa
de Jesús, cinc-cents anys després del seu naixement i quatre-cents cinquanta-tres
després de la fundació de San José a Avila? Que mantinguem una relació d’amor
amb Crist, i que així de l’estreta relació basada en la pregària sorgeixi
l’amor i en ell l’amistat amb Crist.
Teresa ofereix a les seves comunitats un marc idoni per aquesta relació, com ho
fa Benet als nostres ordes; cal que siguem conscients de que als qui més
facilitats se’ns han ofert més se’ns demanarà, com en la paràbola dels talents.
Teresa o Benet ens han facilitat un manual per accedir a l’amistat amb Crist, per
tenir-lo a Ell com a centre i mestre de la nostra vida, aconseguir-ho depèn sempre
del seu ajut però també de la nostra capacitat d’escolta i de la nostra disponibilitat.
Com Teresa escrivia en el Llibre de la Vida: «Pensaba qué podría hacer por Dios. Y pensé que lo
primero era seguir el llamamiento que Su majestad me había hecho a religión,
guardando mi Regla con la mayor perfección que pudiese.»
Teresa de Jesús cinc-cents anys després viu i dona vida a
l’Església. Pregària, amor i amistat són l’eix del seu mestratge.