Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el diumenge 30 d'agost de 2015
Diumenge XXII durant l’any
Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i
2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23
L’amor és un regal, que com tot allò de bo, ve de dalt, del
Pare; aquell en qui res no canvia i en qui no hi ha ombra de variació perquè
Ell és amor. Nosaltres sentim la seva Paraula, la que Ell ha plantat entre nosaltres,
Crist, el Fill fet home. Però no sols l’hem de sentir, hem d’escoltar-la i
acollir-la amb docilitat; posar-la en pràctica. Tot allò que hi ha de dolent en
el món surt de dins nostre i allunya els nostres cors de Déu; tota la malicia
del món ha nascut en l’interior dels homes i també en cadascun dels nostres
cors hi ha la llavor del mal. Escoltar a Déu i no posar en pràctica la seva
Paraula seria practicar una religió buida de Déu; honorar Déu amb la boca però
tancar-li el cor no és obeir a Déu, és oblidar-lo poc a poc fins a oblidar que
l’hem oblidat. La Paraula, que té el poder de salvar-nos, mal rebuda pot anar
provocant pas a pas la nostra indiferència i així Déu es va apagant en les
nostres consciències, abstrets com estem per les coses del dia a dia; potser
fins i tot en un ritualisme que sense que la Paraula ens mogui el cor, esdevé
ritual buit de contingut, fals, un sense sentit.
Cercar el refugi en un cos doctrinal segur, en un codi de
conducta ben definit, en una organització religiosa forta; cercant la pretesa
solidesa del passat, que mai no fou tal, davant la incertesa del present i la
indefinició del futur; no és la solució. La fe no és tant sols quelcom que es vagi
transmeten de generació en generació, de mà a mà, un boca orella; la
transmissió d’unes fórmules o d’unes rúbriques litúrgiques; és molt més que
això. La fe veritable és aquella sempre viva, sempre a la recerca de l’Evangeli
i del seguiment fidel de Crist; la fe veritable és una experiència vital i particular
de cadascú i alhora de cada comunitat i de tota l’Església, que és la comunitat
de les comunitats. La fe veritable és amor.
El monestir és una comunitat, una escola[1] en la que aprenem de Déu a
ser feliços, a estimar; una felicitat i un amor per compartir amb els germans i
que és alhora compartir l’amor i la felicitat de Déu. Aprenem a estimar, en l’escola
de la caritat, de l’amor. En un monestir hi ha alumnes de diversos nivells, de
diverses generacions. Cap encara no ha acabat el curs perquè l’examen final és
davant del Pare, que en el darrer dia ens examinarà en l’amor[2]. Alguns dels alumnes
d’aquesta escola de l’amor, però hi porten anys. Alguns fins i tot, per als qui
en portem menys i ens hi hem incorporat a la meitat de la jornada, esdevenen
punts de referència per la seva vida de treball, humilitat, pregària, servei i
lliurament; és a dir per a la seva vida d’amor a Déu i als germans. Avui un
d’aquest monjos, que n’hi ha, no en dubteu pas, i que és per a tots nosaltres
un referent; compleix noranta anys,
seixanta-quatre dels quals transcorreguts aquí a Poblet. És un d’aquests monjos
de pedra picada dels que potser ja no en queden gaires i dels qui han fet del
nostre monestir el que és avui materialment però, sobretot, espiritualment, Després
d’aquesta Eucaristia, fra Josep potser em renyarà per dir aquestes coses; però cal
dir que són els monjos com vostè els qui esdevenen un referent i amb els qui realment
val la pena de compartir aquí, aquesta follia de l’amor a Crist i als germans.
Donem avui gràcies a Déu pel regal d’aquests monjos que han
dedicat la seva vida a Crist aquí a Poblet; que han obrat honradament, que
practiquen la justícia, i la veritat te la diuen tal com la pensen; que no
escampen res d’infamant perquè honoren i aprecien a Crist, el Senyor. Ells han
obrat així perquè han obert el seu cor a la Paraula i la tenen dins seu. D’aquí
que la seva vida ens sigui un referent i esperem que ho sigui encara per uns
anys més, fra Josep no tingui presa, nosaltres som alumnes maldestres i ens
costa aprendre i per tant el necessitem encara al nostre costat per avançar en
l’amor a Crist i als germans.
Obrim al Senyor els nostres cors, obrim-los a la seva
Paraula per acollir-la amb docilitat i posar-la en pràctica i que l’amor ens
sigui el full de ruta. Com deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis: si
calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix
per amor; si perdones, perdona per amor. Que hi hagi dins teu l'arrel de la
caritat; d'aquesta arrel no pot brostar sinó el bé.»[3] Alguns d’entre nosaltres
ja ho fan així, d’altres cal que ens hi escarrassem una mica més però menys mal
que Déu és misericordiós i un mestre amatent i pacient.
Fra Josep que sigui per molts anys i donem gràcies a Déu per
la seva vida cristiana i monàstica.