Dimecres VI de
Pasqua
Fets 17,15.22-18,1; Salm
148,1-2.11-12.13.14; Jn 16,12-15
«Uns van esclafir a riure, d'altres li van dir: «Ja tornarem un
altre dia».» Fets 17,32
Sovint la bona nova, l’Evangeli, també en els nostres dies,
és acollida com la predicació de Pau, per a uns és un escàndol i per a d’altres
un absurd (1Co 1,23). El Déu creador de totes les coses, origen de la vida i
que no és lluny de ningú, ha fixat un camí perquè l’home el pugui cercar. Déu
és en qui vivim, en qui ens movem i en qui som i també qui ens ha assegurat la
resurrecció. En aquest camí de cerca de Déu ens hi guia l’Esperit promès per
Jesús, aquell que ha rebut tot d’allò que és del Fill i que per tant també és
del Pare. Jesús anuncia als seus la forma trinitària de la divinitat, de la
qual per l’encarnació, per la passió, per la mort i per la resurrecció de
Jesucrist, el Fill, participem tots els homes i totes les dones.
El missatge és clar
i engrescador però no arriba als homes i a les dones d’avui, no arriba al
nostre món que sovint ignora Déu quan no el nega; encara que sempre n’hi hagi alguns
que s’hi ajuntin com s’ajuntaren a Pau. Sovint, molt sovint, massa sovint, som
nosaltres mateixos un impediment perquè el missatge de l’Evangeli arribi al
nostre món. Certament la fe ja no és viscuda per una majoria però ens cal que
els qui la vivim ho fem sense defallir, amb joia i que amb les obres, amb tota la
nostra vida, esdevinguem fidels transmissors d’aquesta veritat sencera vers la
que l’Esperit ens guia. «Si no es demostra amb les obres, la fe tota
sola és morta.» ens diu la carta de
Jaume (Jm 2,17). Som nosaltres mateixos massa sovint els qui enfosquim la llum
del missatge de l’Evangeli.
Ens ho recorda el
Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica La joia de l’Evangeli quan escriu: «La comunitat evangelitzadora es fa
amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa
fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent
de Crist en el poble. Els evangelitzadors fan així «olor d'ovella» i aquestes
escolten la seva veu. En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a acompanyar.
Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i perllongats
que siguin. Sap esperar llargament i aguantar apostòlicament. L'evangelització
té molta paciència, i evita maltractar límits » (EG 24).
Potser alguns
esclafin a riure i que d’altres ens diguin que demà ja ens hi parlarem, però estiguem
certs que «Les obres d'amor al proïsme són la manifestació
externa més perfecta de la gràcia interior de l'Esperit.» (EG
37), el testimoni de la nostra fe.