dimecres, 13 de maig del 2015

Dimecres VI de Pasqua

Homilia predicada al Monestir de santa Maria de Valldonzella el dimecres 13 de maig de 2015


Dimecres VI de Pasqua

Fets 17,15.22-18,1; Salm 148,1-2.11-12.13.14; Jn 16,12-15

«Uns van esclafir a riure, d'altres li van dir: «Ja tornarem un altre dia»Fets 17,32

Sovint la bona nova, l’Evangeli, també en els nostres dies, és acollida com la predicació de Pau, per a uns és un escàndol i per a d’altres un absurd (1Co 1,23). El Déu creador de totes les coses, origen de la vida i que no és lluny de ningú, ha fixat un camí perquè l’home el pugui cercar. Déu és en qui vivim, en qui ens movem i en qui som i també qui ens ha assegurat la resurrecció. En aquest camí de cerca de Déu ens hi guia l’Esperit promès per Jesús, aquell que ha rebut tot d’allò que és del Fill i que per tant també és del Pare. Jesús anuncia als seus la forma trinitària de la divinitat, de la qual per l’encarnació, per la passió, per la mort i per la resurrecció de Jesucrist, el Fill, participem tots els homes i totes les dones.
El missatge és clar i engrescador però no arriba als homes i a les dones d’avui, no arriba al nostre món que sovint ignora Déu quan no el nega; encara que sempre n’hi hagi alguns que s’hi ajuntin com s’ajuntaren a Pau. Sovint, molt sovint, massa sovint, som nosaltres mateixos un impediment perquè el missatge de l’Evangeli arribi al nostre món. Certament la fe ja no és viscuda per una majoria però ens cal que els qui la vivim ho fem sense defallir, amb joia i que amb les obres, amb tota la nostra vida, esdevinguem fidels transmissors d’aquesta veritat sencera vers la que l’Esperit ens guia. «Si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.» ens diu la carta de Jaume (Jm 2,17). Som nosaltres mateixos massa sovint els qui enfosquim la llum del missatge de l’Evangeli.
Ens ho recorda el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica La joia de l’Evangeli quan escriu: «La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors fan així «olor d'ovella» i aquestes escolten la seva veu. En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a acompanyar. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i perllongats que siguin. Sap esperar llargament i aguantar apostòlicament. L'evangelització té molta paciència, i evita maltractar límits » (EG 24).
Potser alguns esclafin a riure i que d’altres ens diguin que demà ja ens hi parlarem, però estiguem certs que «Les obres d'amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l'Esperit.» (EG 37), el testimoni de la nostra fe.