Divendres setmana
XXXIII Durant l’any
Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el divendres 20 de novembre de 2015
(Sant Octavi)
1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr
29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48
Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca
el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d’adobar
amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El
relat de l’expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les
portes de la passió i en el quart Evangeli en l’inici de la vida pública de
Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com
si fos endut per la fúria; cal veure’l però més que aïrat, zelós per la casa
del seu Pare. Jesús apareix com l’exemple del bon zel, aquell que allunya dels
vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant
Benet convida als monjos[1]
allunyant-se d’aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la
llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a
Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple
edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon
temple de Crist que és l’Església, massa sovint convertida en cova de lladres
per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple
del Déu viu que som cadascun de nosaltres[2] que portem en el nostre
cor la llavor del bé sovint ofegada per l’herbassar del mal. Perquè el temple
és aquell lloc on Déu habita, un lloc sagrat,
que som nosaltres, ens diu l’Apòstol[3], allí on l’Esperit habita i
ho fa tant en l’Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili
Vaticà II[4]. També nosaltres hem de
foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars,
l’egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del
temor de Déu i de l’afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem
útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d’ensopec; i hem d’omplir-nos
del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa,
embarranquem en tensions per coses que d’essencials i d’importants, tenen ben
poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients
de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre
reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens
aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu
poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist
per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i
nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb
paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l’ajuda de la gràcia.