Dimarts setmana
XXXIV durant l’any
75 aniversari del retorn dels monjos
a Poblet
Homilia predicada durant la Missa
Conventual el dimarts 24 de novembre de 2015.
Dn 2,31-45; Lc 21,5-11
«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no
quedarà pedra sobre pedra[1]». Jesús visita per darrera
vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l’acompanyen admiren la bellesa
del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d’aquell edifici, de fet el
que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d’eternitat. El Temple de
Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús
i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d’homes i a mans
d’homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici
fet per mans d'home.[2]» El Temple caigué com el
reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l’aparença de fortalesa. També
en aquesta casa nostra, feta per mans d’homes, al llarg de cent anys i escaig
les pedres caigueren a mans també d’homes, com un símbol, en perdre la
vertadera vida del monestir, l’esperit de pregària que les amarava i omplia de
sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i
testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven
el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta
casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust
o per necessitat, l’espoliaren, tots desaparegueren. L’home passà, Déu romangué
i la història continuà. Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del
Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de
setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè
la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen
el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit
dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.[3]» I així els homes passen, mentre
Déu roman i la història continua.
El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem
per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La
història certament l’omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen
mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però
tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre,
és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà
mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.[4]» Mentrestant els homes passarem, mentre
la història continuarà i sols Déu romandrà.