dilluns, 13 de novembre del 2017

Dedicació de l’església de Poblet



Dedicació de l’església de Poblet
13 de novembre 2017
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i de Isaac; Jacob en despertar del seu somni exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17) i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités. 

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l'home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix. 

Una festa que amb l’encarnació de Déu té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s'ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple es dona a nosaltres sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la que li parlem; Crist. L'església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dóna, que ell s'ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres. 

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en que podrem adorar Déu en esperit i en veritat. 

Zaqueu volia veure a Jesús, però tot eren impediments fins que decidit pujà al sicòmor disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé al Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure a Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tant sols per veure nosaltres a Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de presa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls, i cridant-lo pel seu nom va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix. 

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.