Dedicació de
l’església de Poblet
13 de novembre 2017
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He
12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10
Qui coneix Déu veu
transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una
terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i de Isaac; Jacob en despertar
del seu somni exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i
jo no ho sabia. (...) Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i
la porta del cel.» (Gn
28,16-17) i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli;
perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al
Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de
construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i
el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu
contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.
Qui coneix Déu vol
guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un
edifici en el qual Déu i l'home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la
qual som atrets cap a Déu. Les lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos,
sota aspectes diversos, el significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com
a casa dels homes. L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi,
explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de
Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té
sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota
la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Una festa que amb
l’encarnació de Déu té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s'ha encarnat, la
Paraula s’ha fet carn. En el temple es dona a nosaltres sota les especies del
pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de
salvació i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor,
d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat.
Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la
que li parlem; Crist. L'església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el
Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta
és la joia que Déu ens dóna, que ell s'ha fet un de nosaltres, que nosaltres
podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.
Déu és arreu però
el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de
pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior
perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi
aquella hora en que podrem adorar Déu en esperit i en veritat.
Zaqueu volia veure a Jesús, però tot eren impediments fins
que decidit pujà al sicòmor disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu
volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé
al Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la
gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim
a l’església també perquè volem veure a Jesús. Ens ho impedeixen les
preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem
importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tant sols
per veure nosaltres a Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de
presa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Jesús passa cada dia pel nostre
costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls, i
cridant-lo pel seu nom va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida
de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou
un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els
seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia
descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia
caminant al seu costat mateix.
El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona
nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja
mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta
és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i
en veritat per sempre més. Que
coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es
realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.