Càtedra de sant Pere
22 de febrer de 2018
1Pe 5,1-4; Salm 22,1-3.4.5.6; Mt 16,13-19
Pere
proclama en l’Evangeli d’avui la seva fe. A la pregunta de Jesús «Què diu la
gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» cap de les respostes que recullen
els deixebles l’encerta; la gent té a Jesús per un profeta, un nou Elies, un
nou Jeremies o un Joan Baptista retornat a la vida, com creu Herodes corsecat
pel seu remordiment. Quan Jesús fa de nou la pregunta, ara als deixebles
directament, dient-los «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere li respon ràpid,
segur i ferm «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Els seus l’han reconegut,
ho fa aquest sortós pescador a qui Jesús cridà amb el seu germà Andreu vora el
llac de Galilea, i ara havent-lo escoltat, havent vist el que fa, havent-lo
seguit, havent sentit la veu del Pare que manifestava al seu Fill a la muntanya
envoltat per Moisès i Elies; sap del cert que Jesús és el Messies, aquell a qui
el poble esperava de tant de temps fa. No li ha estat pas fàcil el camí cap a
aquest reconeixement, ni tampoc li ho serà d’ara endavant.
Pere
ens és un exemple; perquè tot i saber que el Senyor és el seu pastor, que l’ha
instituït com a roca on llur Església es fonamenta, tot i que Jesús li ha dit
que té les claus del regne i que tot allò que deslligui a la terra quedarà
deslligat al cel i tot allò que lligui a la terra quedarà lligat al cel. Malgrat
tot, Pere passarà pels barrancs tenebrosos del dubte al llac de Galilea fins a
enfonsar-se per la seva poca fe, una fe encara minsa i feble; s’adormirà a
Getsemaní incapaç de vetllar una hora vora el mestre; el negarà tres vegades i
fugirà de Roma per salvar-se ell mateix, no fos cas que l’acabessin enxampant i
matant també. Dubte i té por, tot i que l’estima i que sap que el té vora seu,
que l’asserena i el conforta.
Aquest
deixeble de primera hora, pescador pescat per Jesús per esdevenir pescador
d’homes, la bondat i l’amor del qual l’han acompanyat gran part de la seva
vida, la roca generosa que no cerca aprofitar-se i que no actua amb el ramat
que li ha estat confiat com qui disposa de la seva hisenda, donant exemple; es
nega com instigat per Satanàs a acceptar que Jesús ha de pujar a la creu per
salvar al món i vol impedir-li, ni vol que li renti els peus i sols després s’hi
repensa en sentir el que li diu el mestre i aleshores vol banyar-se tot ell.
Pere en ser tan humà, en dubtar, en tenir por, en adormir-se, en enfonsar-se,
en voler rebel·lar-se contra la duresa del pla de salvació, en negar-lo i
després plorar-lo, en dir ara no i ara sí, en fugir; ens és un model i un
consol en les nostres febleses, pors i dubtes.
A
Pere és el Pare mateix qui li ha rebel·lat la filiació divina de Crist, d’aquell
que davant seu ha parat taula i amb qui ha compartit la seva copa. Pere ha
conegut la bondat i l’amor de Crist, de primera mà, de ben a prop, l’ha tingut
a tocar i malgrat dubtes, pors i endormiscaments, és aquell qui havent-ho
deixat tot i havent-lo seguit, l’ha estimat i ha rebut l’encàrrec de pasturar
els anyells i de ser la pedra sobre la que Crist mateix edifica la seva
Església, aquell a qui les portes del reialme de la mort no se li poden
resistir, el qui té les claus del regne del cel: el que lligant a la terra,
lliga al cel, i deslligant a la terra, deslliga al cel.
Com
a Pere el Senyor ens pregunta cada dia «qui dius que soc?»,
«m’estimes?», «on vas?». Déu que sap de les nostres febleses, que prega perquè no
defallim, malgrat tot confia en nosaltres, ens allarga la mà un cop i un altre,
segur de que vora seu vencerem les pors i els dubtes i l’estimarem, perquè el
que Ell vol és que rebem la corona de la glòria que mai no es marcirà, que acabem vivint anys i més
anys, per sempre, a casa seva.