Dimecres de Cendra
14 de febrer de 2018
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Tota la nostra vida hauria de respondre a una observança
quaresmal, ens diu sant Benet. Iniciem el temps de conversió per excel·lència,
el temps de pelegrinatge i així com el poble escollit vagà durant quaranta anys
pel desert fins arribar a la terra promesa; així nosaltres durant quaranta dies
fem camí vers la veritable terra promesa, vers el paradís recuperat, la Pasqua.
Crist ens ho demana, com ens diu l’Apòstol, reconciliem-nos amb Déu, amb aquell
que és benigne i entranyable, ric en l’amor. Tant ens ha estimat que envià per
a ser tractat com a pecador a aquell que no havia experimentat el pecat;
l’envià per compartir la nostra humanitat fins a la mort i així per ell
poguéssim ser justos segons la justícia de Déu. Aquesta és la gràcia que hem
rebut, en aquesta hora favorable, en aquest dia de la salvació; ara és el temps
d’oferir-nos a Déu per pròpia voluntat amb el goig que ens dona l’Esperit Sant.
Donant, ajudant, pregant i dejunant; ens diu l’Evangeli; però no pas amb
presumpció i vanagloria, no pas creient-nos dignes de cap recompensa, no pas
davant la gent perquè ens vegin; perquè aleshores si tenim la recompensa humana
no podem esperar-la de Déu. Sinó donat i ajudant sense que la mà esquerra
sàpiga que fa la dreta, pregant tancats amb pany i clau, dejunant amb la cara
neta i perfumada.
El camí vers la Pasqua no és un camí per recórrer a toc de
trompeta, per fer-lo anant plantant-nos drets a les cantonades cada dos passes,
amb posat trist, el cap cot i la cara desfigurada. És un camí per fer-lo
guardant amb tota puresa la pròpia vida, abstenint-nos de quelcom de superflu,
donant-nos a la pregària, a la lectura, a l’abstinència i al dejuni.
Esquinçant-nos els cors i no els vestits. Reconeixent-nos pecadors però
confiats en que el Senyor crearà en nosaltres un cor ben pur, farà renéixer en
nosaltres un esperit ferm i ens tornarà, per la victòria de Crist sobre la
mort, el goig de la salvació.
Per a Déu no hi ha secrets, ell és qui està present en els
llocs més amagats, qui coneix i reconeix el nostre cor esquinçat. Déu ho veu
tot perquè d’ell ve tot, per ell passa tot i a ell va tot; davant dels seus
ulls la nostra ànima apareix tal com és, sense tocs de trompeta, ni falsos
posats.
Imposant-nos alguna cosa més, avancem en el nostre camí
personal vers la Pasqua. Jesús no ha mort en la creu tant sols per amor als
homes, el seu amor és llavor de vida, de la creu neix la vertadera vida.
Aquesta és la nostra esperança, la nostra certesa, la que ens dona la fe. La
creu és la porta que s’obre davant nostre i ens condueix a la presència de Déu.
Per alleugerir el pas, per fer el camí menys feixuc i no córrer el rics de que
acabem caient pel camí, hem de donar, ajudar, pregar i dejunar per a la fi
adorar, agrair i veure. La creu és el símbol del perdó, de la compassió, de la
purificació; arribant-t’hi establim la comunió amb Crist que de l’arbre de la
creu ha fet brostar la salvació, la llavor de la vida veritable; en la nit
santa de la Pasqua de la tenebra n’ha fet llum, de la mort vida. En aquest camí
no tot són flors i violes; hi ha temptacions, falses i efímeres aclamacions,
traïcions, solitud, sofriments; però a la fi hi ha la salvació, la victòria
sobre la mort, la vida vertadera i plena, la salvació, el gran regal de Déu a
la humanitat.
Disposem.-nos a recórrer-lo amb fermesa, promptitud, joia i
fe.