Presentació del Senyor
2 de febrer de 2019
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Un home just i pietós i una dona dedicada nit i dia al
culte de Déu amb dejunis i pregàries. A ells els ha estat revelada la vertadera
identitat d’aquest noi que va creixent, es va fent fort i entenimentat. Simeó i Anna, com abans
els pastors la nit de Nadal o uns mags vinguts de llunyanes terres, són
escollits per reconèixer en aquest infant a aquell a qui Déu ha concedit el seu
favor; molt més encara, aquell a qui el Pare ha enviat, el seu mateix Fill que
per obra de l’Esperit Sant s’ha fet carn de la nostra carn en el sí virginal de
Maria. En l’encarnació el Fill de Déu emparenta amb la humanitat, esdevé el
sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu per expiar el pecat, perquè Ell
mateix és Déu.
El Fill de Déu s’ha fet home per compartir el nostre dolor, aquest dolor que en Maria esdevindrà com una espasa que li traspassarà l’ànima. Però aquest sofriment no serà pas en va; Crist ha vingut a destruir el nostre dolor en el seu dolor, la nostra mort amb la seva mort; ha vingut a fer-nos lliures, a desvetllar els sentiments amagats als cors; a vèncer el temor a la mort vencent així la mateixa mort. Per Ell ara sabem que la mort no és pas el final, que la mort no és pas la derrota total sinó ans el contrari és l’inici de la vida vertadera i eterna. Que en són d’insignificants un parell de tórtores i dos colomins, com estableix l’antiga llei, al costat del sacrifici que oferirà el mateix Pare per la humanitat, la passió i mort del seu propi Fill.
Mogut
per l’Esperit Sant els ulls de Simeó han vist al Salvador, la llum que es
revela a les nacions; a la mateixa hora que Anna dona gràcies a Déu i canta les
meravelles d’aquest nen, que tot i ser vertaderament un ésser indefens, és
aquell qui esperaven tantes generacions durant tant de temps i que havia de
venir per redimir Jerusalem; però Jerusalem no el reconeixerà i morint en creu
a la ciutat santa la llum de la resurrecció il·luminarà tot el món. De la mà
d’uns pares sorpresos de tot allò que senten a dir d’aquell infant, la nova
aliança, la redempció entrà al temple per primer cop; aquell qui d’una vegada
per sempre servirà de sacrifici per tota la humanitat; es presentat oferint el
que prescriu l’antiga llei i prenuncia així un sacrifici per sempre.
El
Pare ha enviat al seu Fill únic. Que n’és d’admirable l’obra de la redempció,
que n’és d’admirable l’amor de Déu. El Fill s’ha fet home per la nostra
salvació, és l’amor de Déu que fa que el Pare enviï al seu Fill perquè qui
cregui en Ell tingui vida eterna; perquè l’home estant en comunió amb la
Paraula feta carn, rebi la filiació divina i esdevingui Fill de Déu. En
expressió de sant Atanasi «si el Fill no hagués sigut Déu
veritable, no hauria pogut ser divinitzat, i l’home no hagués pogut estar a
la presència del Pare si el qui s’havia
revestit del seu cos no era per naturalesa
el Verb veritable del Pare.»
Simeó mogut per l’Esperit Sant va al temple, allí reconeix
en Jesús al Salvador. No és un infant qualsevol, si Jesús tant sols hagués
estat un home bo, que hagués donat bon exemple, com tants d’altres, no molts
però si alguns al llarg de la història de la salvació, tot hauria estat inútil.
Simeó veu acomplerta la promesa de l’Esperit Sant, de que veuria abans de morir
al Salvador. Ara, l’ara de Simeó, és l’ara de la definitiva, nova i vertadera
aliança, la que culminarà amb la resurrecció passant pel sacrifici únic i
veritable de la creu.
Per la creu de Crist hi passa el dolor de tot el
món, tot el dolor de la història passada, present i futura; en la creu hi són
representats hi són clavats tots els qui sofreixen: els oprimits, els innocents
injustament acusats, les víctimes d’abusos o de qualsevol mena de violència, els
qui pateixen fam i set, els empresonats, els qui naveguen en fràgils
embarcacions tot cercant treball, habitatge i aliment, els qui pateixen dolor o
solitud; crucificats de mil maneres diferents, espases de dolor clavades en les
ànimes de tants homes i dones. Amb la resurrecció de Crist tota la humanitat
venç la mort i obté la vida eterna.
Que en són de sortosos Simeó i Anna reconeixent en aquell
infant al Salvador, veient amb els seus propis ulls com l’eternitat entra en la
història, en expressió de sant Joan Pau II. «On es manifesta la humanitat de
Déu, la seva benignitat ja no pot restar oculta», diu Sant Bernat. La humanitat
glorificada és la font de la nostra salvació, la salvació preparada per
presentar-la a tots els pobles, llum que es revela a les nacions, glòria
del poble de Déu. La salvació que Simeó i Anna, els fou donada de reconèixer al
temple en veure a Jesús, la salvació que Simeó abraçà en prendre en braços a
aquell infant, la Paraula feta carn per la nostra salvació.