Santa Teresa de Jesús
Monestir de les Carmelites Descalces de
Sant Josep i Santa Anna de Tarragona
15 d’octubre de 2020
Sa 7, 7-14;
Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27 i Jn 7, 14-18. 37-39
El 27 de setembre de 1970, ara fa 50
anys, san Pau VI proclamava a Teresa de Jesús Doctora de l’Església, era la
primera dona que arribava a aconseguir aquest títol tot i que poc després la
seguiria santa Catalina de Sena. Com a Jesús a la sinagoga de Natzaret o al
temple de Jerusalem quan els qui l’escoltaven deien estranyats «Com és aquest
tan instruït si no ha estudiat?» També ens podríem preguntar nosaltres d’on li
ve la saviesa a aquesta dona si com ella deia «no me dio Dios
talento de discurrir con el entendimiento, ni de aprovecharme con la
imaginación, que la tengo tan torpe» (Libro de la vida, IV). D’on li ve per acabar essent
en paraules de sant Pau VI una dona excepcional, escriptora genial i fecunda,
mestre de la vida espiritual i figura única, humana, gran i atraient (Cf.
Homilia 27 de setembre de 1970). No li podia venir de cap altra que de
l’Esperit Sant, aquell que sovint es representat parlant-li a cau d’orella,
dictant-li el que ha d’escriure, el que ens ha de transmetre.
Teresa de Jesús va suplicar la prudència i li fou donada, va invocar l’esperit de saviesa i li vingué, com ens diu el Llibre de la Saviesa; i aprenent-la sense engany, la compartí sense enveja i la seva riquesa ens l’ha fet arribar com un tresor inesgotable per obtenir l’amistat de Déu. Ens ho ha dit l’Apòstol que aquell qui es deixa portar per l’Esperit de Déu acaba per fer-nos donar testimoni de que som fills de Déu, hereus de Déu i cohereus amb Crist.
Teresa de Jesús begué de la font de l’Evangeli, cercà en la Paraula de Déu la font de la saviesa, com deia «siempre yo he sido aficionada, y me han recogido más las palabras de los Evangelios que libros muy concertados.» (Camino de Perfección, XXI). Teresa de Jesús tenia set de saviesa i assedegada s’apropà al Crist i begué d’Ell perquè creia en Ell. Per això la seva doctrina brilla pels carismes de la veritat, la fidelitat a la fe catòlica i la utilitat per a la formació de les ànimes, com deia sant Pau VI (Cf. Homilia 27 de setembre de 1970). I pouant la doctrina en el mateix Crist conformà la seva voluntat a la d’Ell, «como aquel alma ya se entrega en sus manos y el gran amor la tiene tan rendida que no sabe ni quiere más de que haga Dios lo que quisiere de ella» (Moradas, II, 12).
Santa Teresa de Jesús així ho va aprendre del mateix Crist i es va fer deixebla seva fent-se petita i humil per la fe, però amb l’orella ben atenta, ho va saber esperar tot de la revelació del Pare, ella que era humil i d’aquells que de veritat estimen Déu. Enfortida per la Paraula no va tenir por en edat ja madura d’emprendre una nova vida que la va convertir en santa fundadora i en mare espiritual.
Aquesta és la grandesa de Teresa de Jesús, una ànima senzilla però tocada per la saviesa de Déu; una dona valenta, a voltes arravatada per Crist, a voltes transportada per Ell i sempre enamorada de Jesús i de la seva Paraula. Però també oberta als pares de l’Església.
Teresa de Jesús sense una formació acadèmica, va trobar també en la lectura; sigui de teòlegs, de literats o de mestres espirituals el seu consol i s'alimentà amb la lectura dels Pares de l'Església, com sant Jeroni, sant Gregori Magne o sant Agustí. Teixint també relacions d'amistat espiritual amb sant Pere d’Alcántara de qui escrivia «Este santo hombre me dio luz en todo y me lo declaró, y dijo que no tuviese pena, sino que alabase a Dios y estuviese tan cierta que era espíritu suyo, que, si no era la fe, cosa más verdadera no podía haber, ni que tanto pudiese creer.» (Libro de la vida, 30,5) o amb sant Joan de la Creu «un padre de poca edad, que estaba estudiando en Salamanca, y él fue con otro por compañero, el cual me dijo grandes cosas de la vida que este padre hacía. Llámase fray Juan de la Cruz» (Libro de las Fundaciones, 3,17).
Per tot plegat esdevingué així ella mateixa doctora de l’Església perquè si amb la seva ploma va saber expressar llur experiència personal, transmetent allò que vivia, aprenia i veia en l'experiència d'altres (cf. Camino de Perfección, Prólogo) amb la seva experiència mística arribà al més alt contacte amb el Senyor que cap humà pot esperar o desitjar. La seva doctrina és fruit de la seva experiència, la seva experiència neix del seu contacte directe amb Crist, la Paraula de Déu i els ensenyaments dels Pares de l’Església. Ho deia sant Pau VI el dia del seu doctorat: «D'on brolla aquesta meravella de doctrina? De l'experiència» (Homilia 27 de setembre de 1970). Teresa de Jesús és la Doctora de l'experiència i la seva vida i la seva obra ens conviden a enriquir-nos amb aquesta mateixa experiència amb la qual ella va alimentar la seva fe, tota la seva mateixa vida.
D’assedegada de l’aigua viva que és Crist esdevingué font de la saviesa. En paraules de sant Joan Pau II «Teresa de Jesús és rierol que porta a la font, és resplendor que condueix a la llum. I la seva llum és Crist, el “Mestre de la Saviesa”, el “Llibre viu” en què va aprendre les veritats; és aquesta “llum del cel”, l'Esperit de la Saviesa, que ella invocava perquè parlés en el seu nom i guiés la seva ploma.» (Avila 1 de novembre de 1982).
Però potser Teresa de Jesús ens diria ara: «Es tan más penoso para mi condición recibir mercedes, cuando caído he en graves culpas, que recibir castigos, (..) verme recibir de nuevo mercedes, pagando tan mal las recibidas, es un género de tormento para mí terrible.» (Libro de la vida 7,19) i acabaria per dir-nos que tant de bo la seva experiència de Déu: «haga a vuestra merced algún provecho» (Libro de la vida, 40,23).